Sense contes? Sense festes?

Avui és un dia assenyalat. Ho és perquè es trenca una d’aquelles tradicions que, tot i ésser recents, semblaven immemorials. En trobar-nos en el cap de setmana immediatament anterior als dies centrals de la festa ciutadellenca de Sant Joan —justament enguany, a més, la data coincideix amb el dissabte des Be—, tocava celebrar-ho internàuticament amb la publicació d’un conte que s’hi relacionés, tal i com ha succeït al blog des que el 2017 va aparèixer la narració «En Bep Quely» (amb què es va iniciar, sense voler, un costum literari al qual es van afegir les maoneses festes de Gràcia i les celebracions nadalenques i que ha donat com a fruit una dotzena de contes). Però la maleïda pandèmia ho ha trastocat tot. Per començar, els terminis de les coses: enguany sí que hi ha hagut narració santjoanera, el que passa és que va aparèixer ja fa unes quantes setmanes (el passat vint-i-vuit de març), perquè el moment ho demanava. El títol del relat, «Un Sant Joan distòpic», n’indicava clarament el contingut (el qual, per cert, si llegiu el text, veureu que ha acabat esdevenint, fins a un cert punt, profètic: una part important de la festa ciutadellenca es celebrarà de manera virtual, a la xarxa). Avui, per tant, no calia reincidir-hi. Hi ha hagut conte, sí, tot i que en una data no prevista, amb la qual cosa s’ha trencat la tradició. Una reflexió semblant podem fer en relació amb les festes menorquines de l’estiu, no només amb les ciutadellenques: se’n celebraran? I, si n’hi ha, de quina manera s’adaptaran al context excepcional sobrevingut amb la Covid-19?

De com ens han trastocat les festes i, sobretot, d’allò que representen des d’un punt de vista antropològic, ens n’ha parlat aquesta mateixa setmana Jordi Orell en la seva estrena al blog Xalandria. El text («I què farem aquest estiu sense festes?»), no cal dir-ho, és més que interessant. La lectura n’ha generat una sèrie de comentaris que, des del moment que permetien elaborar un text amb un fil conductor propi i una exposició llarga al respecte, m’he permès el luxe d’embastar en forma de xalandrot. Segurament, la pedra foguera que ha encès l’escriptura d’aquestes ratlles que estàs llegint és la idea que, en parlar de festes, per a la majoria de gent que hi assisteix, els cavalls i els protocols són l’excusa per a descontrolar-se tot passant una bona estona. L’excusa. Per tant, no en són el centre, la qualcada i els actes que s’hi relacionen.

Acab de fer una afirmació, evidentment, que no deixa de ser agosarada. Però resultat que, fins i tot, aquesta realitat es confirma, amb les especificitats que calgui, en aquelles festes en què els actes protocol·laris i la tradició són més marcats, com passa a Sant Joan. La gent, la gran majoria, hi assisteix per estar amb altres persones, per rallar, per beure i xalar. Només per a una minoria del total, Sant Joan són només els cavalls i res més que tot allò que protagonitzen els caixers i els cavallers (postura que, per cert, és més que respectable). De fet, la realitat és la que és: amb la gentada que hi assisteix, és impossible que tothom es dediqui a seguir el que és estrictament protocol·lari. No hi ha espai per a tothom. És més, molta gent viu la festa sense que la qualcada hi tengui cap mena de protagonisme ni presència: pot semblar un tòpic, però més d’un, a Ciutadella, de cavall, no en veu cap, cosa que també es pot constatar a la resta de poblacions menorquines. I fan festa ben igual. I no se la perdrien per res del món. Per dos motius, m’ha semblat entendre que apunta Jordi Orell: d’una banda, perquè són una manera de desconnectar, per unes hores, de tota la tensió acumulada en la vida rutinària, en el dia a dia; i, de l’altra, perquè són un vehicle bàsic per a la socialització.

Pel que fa al primer aspecte, Orell ens recorda que «unes festes (de poble) són diversió en excés d’una comunitat (imaginada). És subvertir l’ordre social i simbòlic que impera durant la resta de l’any». Són, per tant, necessàries. No només a l’estiu, per cert: es veu que el dia a dia és molt feixuc i que, almenys un parell de vegades l’any, necessitam aquesta cura social. De fet, el cos és savi i ho demana. En arribar els dies del solstici d’estiu, de manera natural, les ganes de fer festa s’accentuen (i, ja sé que ara diré una heretgia per a més d’un: les maoneses festes de Gràcia, en aquest sentit, cauen a contrapèl. Quan l’estiu setembreja, el que volem és una altra cosa que poc té a veure amb el descontrol, tot i que, evidentment, també les celebram: totes les deixades són perdudes!). A l’hivern, a un altre nivell, el carnaval té aquesta funció de capgirar-ho tot, per uns dies, per a poder fer suportable la normalitat. Els següents mots d’Orell apunten aquesta relació: «les festes són una vàlvula d’escapament molt potent, que té molt de carnavalesc i on el carrer esdevé un espai de caos en certa manera ordenat».

La cita ens duu al segon aspecte apuntat per l’autor del text citat. És fonamental destacar que aquestes catarsis són col·lectives i què, per açò, es fan en espais públics, al carrer. No tindrien cap mena de sentit si no fossin populars —del poble—, perquè serveixen per aprendre a socialitzar-nos, tot experimentant —gràcies als excessos!— «els límits socials i familiars». D’aquí que els protagonistes siguin, majoritàriament, joves (d’edat o d’esperit). Açò també vol dir que són una manera de fer visible l’existència d’una comunitat, d’autodeterminar-se. No sé si la paraula, aquí, és la més adequada, però cal ressaltar la relació que fer festa té amb el fet de reivindicar alguna mena d’identitat col·lectiva, ni que sigui a base d’entonar alguns cants que la marquen a partir de l’oposició amb allò que no s’és: «boti, boti, boti…».

Vist des d’aquesta perspectiva, les festes no deixen de ser una necessitat per a mantenir oxigenades les comunitats humanes de què fem part. Es complementen amb d’altres àmbits més formals de socialització, com el sistema educatiu, la pràctica de l’esport, l’associacionisme i la resta d’àmbits amb què construïm el teixit necessari perquè la nostra societat funcioni. Així, també s’entén que aquesta part de ser amb els altres s’imposi al seguiment de les tradicions i costums immemorials, a la part protocol·lària de la festa, tot i que en cap moment no s’obvia, perquè també és configuradora d’identitat. Ara bé, els cavalls no deixen de ser l’excusa perfecta per a la disbauxa, perquè justifiquen que la majoria dels assistents a les festes de poble puguin descontrolar-se durant un temps determinat.

Açò darrer que acab de dir, potser queda més clar amb un contraexemple que ens mena a l’illa del costat, a Mallorca. Allà, una part important de les festes d’estiu (i també de les d’hivern, tot i que menys) tenen uns actes protocol·laris que impedeixen que la festa sigui realment popular, que el grup social pugui exercir i manifestar la seva identitat des del moment que atorga al poble un paper passiu. Aquesta és una de les causes per les quals, sobretot els joves mallorquins, han decidit empoderar-se dels espais públics creant una sèrie de festes de nou encuny amb què exercir la tan necessària alliberació que suposa la festa i, alhora, la manifestació d’allò que són o voldrien ser en tant que col·lectiu. El Much de Sineu, el Cosso de Felanitx, el Carnaval d’estiu de Campanet (el nom de la festa, aquí, és claríssim) o la correguda en roba interior de Bunyola en són una petita mostra.

Marcel Pich, a Les neofestes a Mallorca (el subtítol de l’obra és més que significatiu: gimcanes, senyeres, déus pagans i mobylettes), parla a bastament del fenomen. I el situa en un context en què els joves volen recuperar una certa autoestima col·lectiva perduda. És un marc diferent al menorquí (no toca ara parlar-ne, però hi ha un cert consens identitari a la nostra illa que es vehicula a partir de la consciència mediambiental), però pot servir per a entendre perfectament el que passa a la nostra illa, on la forma tradicional de la festa permet que la celebració sigui popular, és a dir, que el poble es faci seu el carrer amb l’excusa dels cavalls (per dir-ho barroerament) sense que calgui fer-hi aparèixer un vessant més «polític» o reivindicatiu que ho justifiqui, cosa que no signifiqui, però, que ni puguin ser espais on explicitar diferents tipus de tensions socials (anecdòtiques, moltes vegades: el nom de la festa, a Maó, per exemple). Potser aquest és un dels motius que explicarien perquè a Menorca no han arrelat les anomenades neofestes que, a l’illa veïna, han pres molta força durant els darrers anys.

Malgrat la marrada discursiva que ha fet aquest text, arribam a una pregunta que també apareix a l’article de Jordi Orell: des del moment en què fer festa és una necessitat, què passarà aquest estiu en què ha desaparegut l’excusa perfecta per a celebrar-la (la qualcada i la gran majoria d’actes que hi giren al voltant) i, sobretot, en què hi ha uns motius sanitaris, de força major, que juguen en contra de les massificacions característiques de les nostres celebracions populars? Els cossos tenen memòria i demanen la desconnexió, el descontrol, interactuar amb altres persones, potser amb més ganes que mai, ara que les diferents formes d’aïllament s’imposen. La pregunta, per molt interessant que pugui ser, ara mateix no té resposta.

Queda clar, però, que enguany (com a mínim) haurem de viure els dies assenyalats d’una manera molt diferent a com estàvem acostumats. A mi, personalment, m’agradaria contribuir a fer bulla des del vessant literari, a base de contes, tot i que som ben conscient que llegir la festa no és el mateix que protagonitzar-la en primera persona, al carrer, entre la gentada. És un premi de consolació, la lletra escrita. Les pàgines de paper no arriben ni tan sols a la categoria de succedani, però és el que hi ha. Bé, el que hi haurà, perquè la cosa està en marxa, però ara mateix no us en puc dir gairebé res al respecte, només açò: si tot va bé, prest tindrem una excusa per a trobar-nos i celebrar-ho, per fer un poc de festa aquest estiu.

Share Button

Deixa un comentari