Persecucions

L’aventura —no sé si dir-ne metaliterària— va començar amb la troballa d’una sèrie de volumets de l’antiga col·lecció «Alianza 100» (tres, amb textos de Juan Rulfo, Jorge Luis Borges i Julio Cortázar), perduts en un prestatge, amb què Z esperava reprendre l’hàbit lector després d’uns dies en què el confinament li havia impedit de fer-ho. Feia molts d’anys de l’aparició d’aquells llibres petits i modestos que, en aquella època, li havien passat desapercebuts: la lectura encara no s’havia convertit en una prioritat quan Z encarava els primers anys de l’adolescència. En van treure cent títols, a vint duros cadascun. Z en va comprar alguns, però a posteriori i en llibreries de vell. Els qui vam conèixer les pessetes ja tenim una certa edat. En el seu moment, vendre llibres al preu d’un parell de cafès va ser una maniobra comercial interessant, tot i que no sé fins a quin punt reeixida. Al darrere hi havia una campanya per eixamplar el públic lector i, sobretot, per crear nous compradors de llibres (especialment els de l’editorial que hi havia darrere del projecte).

En català es va voler fer una cosa semblant. En aquest cas, Edicions 62, la de l’època, va llençar al mercat la col·lecció «Petita Biblioteca Universal», amb algunes diferències significatives. Per començar, el preu doblava el del model castellà: dues-centes pessetes per un producte que, qualitativament, era molt semblant: mida, tipus de paper, lletra minúscula…). Pel que fa als títols, la col·lecció n’oferia d’interessants. Va ser, damunt del paper, un intent d’acostar al públic la literatura en llengua catalana. La cosa, però, no va sortir tan bé com la que havia endegat Alianza Editorial. No van arribar ni tan sols als seixanta-dos títols que, d’acord amb el nom de l’editorial que hi havia al darrere, es podia esperar que apareguessin. Z els tenia tots. De memòria, juraria que just en van sortir vint-i-cinc, però no ho podria confirmar. Quan va recuperar els tres exemplars de la col·lecció «Alianza Cien», no fa gaire, perduts en una lleixa d’una de les tantes prestatgeries en què acumulava els llibres, va pensar que se’n podria fer, de tot plegat, un exercici interessant de sociologia literària comparada. Ara bé, les cabòries de Z, prest, van acabar discorrent per altres camins.

Bé, la qüestió és que va abocar-se a llegir dos dels tres autors sud-americans rescatats. Va deixar Borges de banda perquè els relats seleccionats ja els havia assaborit feia relativament poc (tot i que no li hauria importat la reincidència si haguessin estat «El jardín de los senderos que se bifurcan» o «La biblioteca de Babel», en què les matemàtiques i la literatura casen a la perfecció). Es va centrar, per tant, en Rulfo (uns quants contes, extraordinaris, d’entre els quals «El llano en llamas») i, sobretot, en Cortázar: el relat llarg, gairebé una nouvelle, «El perseguidor», es va convertir en una lectura il·luminadora. El va empènyer, també, a encalçar coses.

Gràcies a aquests petits grans llibres, Z va poder entrar en l’obra de dos autors que, com tants d’altres, encara no havia pogut abordar. De Rulfo, no en coneixia res (mentida: tenia el vague record que, a la universitat, va analitzar un conte seu, a l’assignatura Llengua Espanyola, per treballar els díctics, un exercici que no li permeté de fer-se una idea literària del text); de Cortázar, tot just havia assaborit una peça: «Continuidad de los parques», una obra d’orfebreria literària, també en l’època universitària. El cas és que, molts anys després d’haver-se publicat la col·lecció «Alianza cien», la descoberta dels tres volums oblidats en un prestatge va fer la seva feina. Van esdevenir un tast a partir del qual Z va veure clar que havia d’accedir a l’obra dels autors llegits i que, per a fer-ho, calia llençar-se a la persecució de les obres de què feien part (Pedro Páramo, El llano en llamas, del mexicà; Las armas secretas, de l’argentí), totes publicades a Cátedra, un segell del grup editorial Anaya (en el qual també hi ha Alianza). Per tant, tot quedava a casa: el negoci, va pensar. Z va recórrer a les llibreries de vell per a adquirir-los a un preu molt assequible. Hi tenia la mà trencada.

Mentre no arribava la comanda, per fer gana, Z va comentar a estirar alguns dels fils que havia deixat anar la lectura del relat «El perseguidor», de Julio Cortázar. La primera cosa que el va atreure del text va ser que el protagonitzés un músic de jazz, les desventures del qual arribaven al lector a través d’un narrador —el biògraf del músic— que, des d’un punt de vista tècnic, estava molt ben aconseguit. Que dues expressions artístiques com la música i la literatura convergissin en una mateixa obra, quan es feia com Déu mana, era un regal per al lector melòman. N’era el cas, tot i que el món del jazz, per a Z, romania com un territori encara per recórrer. Així com havia estat alumne d’un curs d’història del rock, li agradaria que, en el futur, se’n dediqués un a l’altre estil que va revolucionar la música del segle XX. Z s’hi matricularia sense pensar-s’ho dues vegades, perquè reconeixia que no havia passat de les referències evidents i bàsiques del gènere. No sabia gaire coses dels diferents estils que el conformaven, tot i que diria que el bebop era el que havia tastat un poc més: Miles Davis, John Coltrane, Dizzy Gillespie i l’ocell, Charlie Parker, en qui s’inspirava el conte de Cortázar (que l’havia batejat, literàriament, a un efectiu Johnny Carter), un saxofonista a la recerca, gràcies a la música, d’una manera diferent d’experimentar el temps. Aquests pocs noms formaven les escasses referències que, açò sí, Z escoltava amb certa regularitat a ca seva. La lectura d’aquest relat el va empènyer a la descoberta d’alguns treballs d’un artista que va canviar la història del jazz: sobretot, es va endinsar en el disc Bird and Diz, de 1952, protagonitzat per ell i per Dizzy Gillespie: una delícia.

Totes aquestes descobertes van coincidir amb el norantè aniversari de l’actor Clint Eastwod (el 31 de maig). Gràcies a Ignasi Mascaró (Peter Ignatius a les xarxes), de qui Z és un lector lleial, es va assabentar, entre d’altres coses, que «Clint Eastwood és un bon músic, se l’ha vist tocar piano molt millor que Woody Allen el clarinet. I recordem la seva visió del grandíssim Charlie Parker, a Bird (1988): Dizzy Gillespie i els anys grandiosos de la revolució del bebop, la modernitat en el jazz». No deixava de ser, aquesta, una casualitat extraordinària. A la literatura i a la música, caldria afegir-hi l’anomenat setè art per tal d’eixamplar encara més el cercle de relacions culturals encetades gràcies al petit volumet de la col·lecció «Alianza Cien». Z tenia clar que també en el cinema hi havia tot un món per descobrir, un munt d’obres centrades en la música o en la literatura (potser més en la primera), que tot eren senders que es bifurquen, exponencialment, d’acord amb el títol d’un dels contes de Borges que l’havien marcat.

Al final, abans del que Z esperava (els camins dels serveis de missatgeria són inescrutables!), va arribar-li l’exemplar de Las armas secretas, de Julio Cortázar, que havia adquirit en una llibreria madrilenya. De segona mà. El volum, en tant que objecte, desprenia un interès que anava més enllà de la literatura que contenia. Havia viscut altres vides —una com a mínim—, de la qual en quedaven traces, com les cicatrius que ens acompanyen per sempre. Es veia d’una hora enfora que l’havien emprat, no només perquè presentava els cantells pelats, el petit tel de plàstic de la coberta alçat a les voreres i una pelada a la part inferior de la coberta, sinó perquè, a dins, a la portadella, hi havia escrita, a mà, una data («21-2-95»), acompanyada d’una signatura en què es podia llegir clarament «Fer». De Fernando, va pensar Z. Durant uns pocs segons, va pensar si devia ser algú conegut: hi ha un humorista gràfic amb aquest nom. Ves a saber, tot i que segurament no hi tenen cap relació: el dibuixant viu a Catalunya i aquest sembla del centre de la Meseta

Aquests detalls, normalment no tenien cap importància per a Z. No era la primera vegada que es trobava obres batejades (algunes, fins i tot, amb exlibris o amb dedicatòries de l’autor). Hi estava avesat. Així i tot, en aquesta ocasió, la data i signatura van acabar tenint un cert interès, gràcies al marc superior de què acabaren formant part.

Una de les moltes diferències, a parer de Z, que hi ha entre el llibre en paper i el digital —i que fan molt millor el primer— és que és un objecte tangible al qual ens podem aproximar emprant diferents sentits corporals, no només la vista. Els llibres també s’ensumen. En el cas de l’exemplar de Las armas secretas, l’olor del llibre no va passar-li desapercebuda. Era inevitable. Pudia. En obrir-lo, les pàgines deixaren anar una insuportable pudor de fum de tabac. Z confià que, amb el temps, desapareixeria. No era la primera vegada que li passava. L’entabanament acabava marxant, però sempre en quedava un mínim rastre incorporat al bagatge vital de l’objecte. A casa tenia un diccionari de l’editorial Barcanova que va comprar, després que es cremés la maonesa llibreria Catòlica, a preu de saldo. En ensumar-lo, es podia percebre una aroma suau, fins i tot agradable, de fum. Amb el llibre de Cortázar, igual que li havia passat feia uns mesos amb la novel·la gràfica —Z, de sempre, n’havia dit còmic— From Hell, d’Allan Moore i Eddie Campbell, l’experiència no havia estat tan agradable: la pudor del fum era tan forta i desagradable que s’interposava entre el paper i el lector, creant una barrera difícil de superar. Caldria deixar-lo airejar un temps prudencial abans d’abordar-lo. El tal Fer devia ser un fumador empedreït! Com que el jazz era part d’un dels relats del llibre, no li va costar gaire, a Z, en una primera impressió, imaginar que l’antic propietari del volum havia estat un melòman, una d’aquelles persones acostumada a visitar clubs jazzístics, local petits i obscurs on els músics amaraven les seves interpretacions amb un ambient carregat sobretot de fum, una atmosfera que havia quedat, literalment, impregnada al paper.

Ara bé, un parell de detalls no consonaven amb aquesta idea. Una altra característica dels llibres de segona mà és que, més d’una vegada, inclouen troballes inesperades en les seves pàgines: antics bitllets de transport públic, flors seques, doblers… Z recordava com a From Hell, que també feia pudor de tabac, hi havien aparegut alguns papers de fumar sense emprar, cosa que confirmava el vici del tabac, segurament de picadura, de l’antic propietari del llibre. En el cas de l’exemplar de Las armas secretas, aquesta mena de tresors van ser dos. El primer, un parell d’entrades per a una corrida de toros, a la madrilenya plaça de Las Ventas, del dia primer d’octubre de 1999. Qualsevol associació amb la cultura del jazz que hi pogués haver entre el tal Fer i el jazz començava a trontollar, ja que Z considerava que aquest espectacle primitiu i salvatge anava molt més lligat al pasdoble i a la copla que no pas a la música revolucionària que interpretaven Charlie Parker i companyia.

Potser, la segona troballa ajudaria a matisar-ho: una entrada al Piero’s Bar, a l’illa grega de Mikonos, també havia romàs entre les pàgines del llibre. Era de l’any de la picor: el preu s’hi expressava en dracmes: 350. Z no sabia quina despesa implicava una quantitat com aquella: en passava un fum a l’hora de trobar l’equivalència entre les pessetes i l’euro, imagina’t amb una moneda estrangera. No era aquesta, però, l’única dificultat que desprenia aquella entrada. Gran part del text estava escrit en grec modern. El clàssic, el tenia molt rovellat: des de l’institut que no l’havia tornar a fer servir. Ara bé, l’actual, no els el van ensenyar, ni a llegir, en aquella època. Tenint en compte els precedents, Z es va imaginar que potser el Piero’s era un club de jazz. Però no n’estava segur. Calia esbrinar-ho. Sant Google es va convertir en un bon aliat per a fer-ho. En una cerca ràpida, va descobrir que aquest bar, ja desaparegut, havia estat un conegudíssim local d’ambient gai, famós a l’illa grega. Z es va imaginar que el tipus de música que sonava en aquell indret, segurament enllaunada, poc devia tenir a veure amb els sons de què parlava «El perseguidor».

En arribar a aquest punt, Z creia que l’antic propietari del llibre perseguia coses molt diferents a les que interessaven al protagonista del relat de Julio Cortázar. Però l’autor argentí hi feia d’enllaç, també amb ell: literatura, jazz, cinema, toros i ambient gai. Les bifurcacions que havia possibilitat un petit llibre resultaven ser prou interessants. I no s’acabaven allí, perquè —tot i que en aquell moment era molt prest perquè Z ho sabés—, potser de tot aquell material en podria sortir algun artefacte més. Per exemple, un conte que ficcionés, canviant el que fes falta de la realitat, tota aquella experiència de lectura enriquida. Fins i tot, podria acompanyar el relat amb una sèrie de fotografies que hi tinguessin relació, com havia observat que feien Manuel Baixauli o W. G. Sebald, dos escriptors que venerava. De fet, no vindria a ser, tot açò que acabes de llegir, un possible resultat del procés que imaginà Z?

Share Button