Riure

És un costum de la casa aprofitar qualsevol mena de reflexió per acabar fent recomanacions literàries. Avui, hem considerat adient parlar d’un clàssic de la narrativa catalana del segle XX, Pere Calders. Concretament, de la narrativa breu, el gènere que conreà majoritàriament. Qui s’hi vulgui endinsar, la trobarà aplegada en un únic volum, Tots els contes (Labutxaca, 2018). Així i tot, potser el més adient seria començar per algunes obres concretes, com les Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil i altres contes (1978). En aquesta ocasió, per tant, deixaríem de banda, tot i ser molt interessants, les novel·les o els relats de temàtica mexicana, com l’insòlit Aquí descansa Nevares. Després d’haver donat compte de les primeres pàgines caldersianes, el lector constatarà fàcilment un dels elements més característics, potser el més cridaner, de l’obra d’aquest autor: la presència constant d’un humor subtil, fi, que ens pot acabar menant del somriure a la riallada. I açò, ara, ens interessa.

Tot d’una, com hem dit, captam la presència de la ironia en allò que escriu Calders. No és gaire difícil que, davant de qualsevol de les situacions absurdes que ens planteja, el lector deixi anar més d’un somriure burleta. Ara bé, en una lectura més aprofundida, veiem que al darrere d’unes històries que poden semblar banals, inofensives, s’hi amaguen una sèrie de càrregues de profunditat que ens empenyen a una reflexió molt seriosa i, fins i tot, transcendent. Malgrat que és difícil d’explicar-ho en un breu paràgraf, Calders planteja situacions quotidianes en què l’aparició imprevista d’un element insòlit entra en conflicte amb les convencions socials establertes, amb la manera d’actuar la gent, la qual, davant de la nova realitat, segueix actuant com ho ha fet sempre, incapaç d’entendre-la i, per tant, d’adaptar-s’hi.

El que s’hi presenta és, com diu Joan Melcion, «el conflicte entre la necessitat d’acordar la comprensió de la realitat a un codi d’interpretació, i les contradiccions, les incongruències i, en definitiva, la part d’absurd que hi ha darrere de qualsevol intent de fixar la realitat segons un sistema infal·lible d’interpretació». El que en resulta, per tant, d’aquest contrast és, d’una banda, la constatació de l’artificialitat de les nostres pautes de conducta —culturals: per tant, una creació humana— i, de l’altra (de fet, n’és una conseqüència), l’absurditat que hi ha al darrere. Açò, evidentment, no fa cap ganes de riure, sinó tot el contrari. Sense humor, a més, la constatació seria terrible. Segurament, aquest és el gran mèrit de Calders: fer evident la feblesa dels fonaments sobre els quals ens hem organitzat col·lectivament com a societat i, alhora, fer-ho de manera que el somriure ens permet salvar-nos de la barbàrie (des del moment en què ens humanitza). No sé si m’explic.

Salvant —i molt— les distàncies, sobretot pel que fa al resultat, Calders és, per a mi, un dels models a seguir a l’hora d’escriure narrativa i assaig, sobretot pel que fa a l’ús de l’humor —bàsicament, de la ironia. Mai no en faig ús, o gairebé, en acarar-me a la poesia: les bromes no valen quan l’interlocutor literari és el si mateix. La ironia és, d’entre totes les maneres de fer humor que hi ha, la que més m’interessa. Entre d’altres aspectes perquè demana la complicitat del lector, tot posant-lo a la mateixa alçada que l’autor —sense jerarquies, idò, pel mig—, en una invitació a pensar plegats, més enllà del somriure inicial, que esdevé simplement un punt de partida. Aquesta manera de fer em sembla més que adient, tot i els perills que presenta. Perquè no hi ha fracàs pitjor per a qui escriu (mai per a qui llegeix), que el de la ironia no captada.

Totes aquestes cabòries, i les que segueixen fins al final, són el fruit d’algunes de les reflexions que han motivat un parell de situacions anecdòtiques, a les quals crec que se’ls pot treure prou suc. Abans de continuar, voldria reivindicar, d’acord amb Josep Pla o, més recentment, amb Josep Maria Espinàs o Jordi Puntí, la importància de les anècdotes. No de totes, evidentment, només d’aquelles que ens poden ajudar a transcendir la banalitat: «l’anècdota té mala premsa perquè vivim temps superficials. Com que la tendència de la societat actual és a ser lleugera i epidèrmica, a preferir l’èxit immediat a la trajectòria elaborada i constant, els savis solen abominar-ne. Erròniament confonen la frivolitat amb el que és anecdòtic. Però la bona anècdota, la significativa, és tota una altra cosa. L’anècdota pot ser la part visible de l’iceberg, el detall imprevist, la destil·lació de tot un caràcter», afirma Puntí. Són un bon punt de partida per a submergir-nos a la recerca i comprensió de la part submergida, l’essencial.

Perdonau-me la llicència. Tornem a les anècdotes que han motivat aquest text. La primera té a veure amb la publicació del conte santjoaner de la setmana passada, concretament en alguna de les reaccions que ha generat la seva lectura. Es veu, per començar, que més gent del que és habitual (que jo sàpiga, una mare i quatre o cinc persones més, com a molt, formen la nòmina dels lectors de pedra picada del blog) l’ha llegit en aquesta ocasió. Ha generat, fins i tot, alguns comentaris negatius al blog. Bé: dos. Evidentment, cal partir de la idea que allò que vaig escriure no tenia perquè haver d’agradar a tothom. Sí que és ver, també, que n’esperava alguna crítica estrictament literària: el text, estructuralment, era i és un nyap fet a la correguda. En canvi, allò que no va agradar del conte van ser altres elements que, sincerament, no m’esperava. Ara bé: ho entenc (a més de trobar molt meritori que qualcú que ha fet l’esforç de llegir una cosa que, al final, no li ha agradat, encara tengui l’energia necessària per escriure al blog i manifestar-ho, argumentant-ne el perquè). Independentment del fet que el conte estigui escrit des de la més absoluta bona fe, també és cert que, per deformació lectora, m’agraden els textos que es poden llegir entre línies, més enllà de la primera capa, superficial. Seguint, d’aquesta manera potinera, el mestratge de Calders, vaig intentar convertir el coronavirus en un nou «imprevist» davant del qual la gent seguia comportant-se d’acord amb les convencions socials establertes. No crec que me’n sortís, ni que el fet de dir-ho, ara i aquí, justifiqui la meva ineptitud literària. Aquesta era, en el fons, la intenció del conte. Fer-ho des de l’humor era, per tant, una necessitat.

La segona anècdota encara és més recent. Del passat primer d’abril. Seguint una tradició fortament arrelada a Menorca, d’origen sembla que britànic —per tant, setcentista—, vaig fer públic un comunicat en què explicava que donava per acabada la meva col·laboració amb Xalandria i que n’iniciava una altra a un setmanari que, entre d’altres coses, es troba molt enfora dels meus posicionaments ideològics. Més d’un va veure la broma d’una hora enfora. D’altres, pel motiu que fos, se la van creure i, amb el posterior contracomunicat explicatiu, van descobrir què hi havia darrere d’una notícia tan sorprenent. No vaig ser l’únic, enguany, a seguir la tradició: el museu de Menorca publicità l’aparició d’un nou alfabet en una troballa arqueològica; en Joan Pons Alzina comentava que havien tornat a veure vellmarins a la costa menorquina, després d’anys en què l’espècie —greument amenaçada—, havia desaparegut d’aquest racó de la mediterrània; no sé qui afirmava que la Unesco havia declarat les formatjades patrimoni universal de la humanitat. Fins i tot, va circular la falsa notícia que se suspenien les festes de Sant Joan (cosa que jo no vaig fer al conte santjoaner de la setmana passada: les vaig celebrar, tot i que adaptades a la realitat del moment). No podia ésser d’una altra manera. La importància de la festa també es demostra en el moment que esdevé objecte de broma, la qual cosa és sana i en demostra un molt bon estat de salut.

En canvi, hi ha gent que considera que, enmig d’un panorama com el que estem passant, no és moment per a aquesta mena de pràctiques. De fet, i em sembla força significatiu, el diari Menorca va fer públic que, enguany, estant les coses com estaven, no s’havia volgut afegir a la celebració del dia d’enganar. No cal recordar que, en alguna ocasió, havien fet alguna broma memorable: encara hi ha qui recorda les cues de cotxes que es van formar a l’arribada del far de Favàritx per veure la suposada plataforma petroliera que hi havien instal·lat, després d’haver trobat un important jaciment d’or negre al nord de l’illa. Tampoc no no hi és de més, d’acord amb la importància que tenen a l’illa, recordar que les festes de Sant Joan, per variar, han estat més d’una vegada, objecte de les bromes del diari. Un altre senyal de la importància que tenen a l’illa. Enguany han triat no participar de la tradició. Totes les opcions són respectables (malgrat que no necessàriament s’hagin de compartir).

Evidentment —ja ho he predicat amb l’exemple a bastament— fins i tot en aquests moments tan delicats, riure és més que necessari. Entre d’altes aspectes, perquè no deixa de ser una celebració de la vida, una manera de plantar cara a l’adversitat. No és l’única manera de fer-ho. També hi ajuden, i molt, les arts i la cultura, la música, la reflexió filosòfica… Curiosament, tota una sèrie de disciplines, aquestes que ens permeten de fer més suportable el dia a dia, que estan lligades amb matèries acadèmiques que el sistema educatiu, reforma rere reforma, es dedica a devaluar. Aquest és un tema que, ara, no podem abordar, però que dona per a reflexionar-hi molt seriosament.

Tornem, per tant, a l’humor i a la necessitat que en tenim: ens humanitza. I açò, ara que el confinament juga fort amb la carta de l’alienació (que ens amenaça de perdre la noció del temps, de diluir les relacions socials basades en el contacte…), més que mai no deixa de ser necessari, fins i tot subversiu, riure. Veient què corre per la xarxa (fotomuntatges, missatges de veu amb acudits, vídeos de tota casta), ni que sigui per la via del boc gros i del riure fàcil —sense que açò signifiqui frivolitzar la realitat que ens envolta: la majoria de la gent és conscient que la situació és la que és—, sembla que no tot està perdut.

Share Button