Glòria divina (i romàntica)

    Caspar_David_Friedrich_-_Der_Mönch_am_Meer_-_Google_Art_Project

El mar oblida la mesura humana
i no sap res d’anhels ni de temences.
(Sebastià Alzamora)

 

Ha passat. I ha fet matx. La tempesta Glòria —permeteu-me que l’escrigui amb accent: no entenc perquè els mitjans de comunicació catalanòfons, majoritàriament, han fet servir la versió anglesa del terme— ha deixat anar la seva virulència i ha deixat la seva empremta al territori. No sé qui s’encarrega de posar nom a aquests fenòmens meteorològics, però en aquest cas la tria és propicia als jocs de paraules per tal de descriure els estralls provocats per la pluja i el vent desmesurats: ha estat una tempesta gloriosa, en què l’espècie humana s’ha cobert de glòria, de glòria divina. Perdonau-me, però la temptació ludolingüística era massa gran i no he pogut evitar l’impuls de jugar-hi.

Les imatges que ens ha deixat els pas de la depressió atmosfèrica, que han omplert a bastament les xarxes socials durant un temps, i, sobretot, allò que molts hem viscut en primera persona en comprovar la força dels elements (el temporal marítim, especialment), ens han tornat a demostrar la petitesa dels éssers humans davant de les forces de la natura. Potser, dit així, la frase resulta massa tòpica. Però, mentre passejava —és un dir— pel carrer, cercant les redosses per protegir-me del vendaval, el cervell, capriciós, no deixava d’associar l’escena amb un quadre molt conegut de Caspar David Friedrich, el Monjo vora el mar i tot allò que aquesta obra mestra de la pintura romàntica volia transmetre. Recordem-ho: el llenç ens mostra, petitíssima, la figura d’un monjo enmig d’una natura que tendeix a la immensitat, a ésser infinita i davant de la qual els humans no som res. La crítica explica que, al contrari del que fa el romanticisme francès, a l’alemany el protagonisme és de la natura en tost de l’ésser humà. En certa manera, rememorar el quadre de Friedrich mentre passava pel carrer es convertia en una mena d’odissea perillosa que em recordava quin és l’odre i la jerarquia de les coses al món en què vivim.

Es veu, però, que els humans oblidam fàcilment les coses. O les ignoram i fem veure que no passa res. O, pitjor, ens creiem posseïdors d’un poder que ens fa creure molt superiors d’allò que realment som. Una tempesta com Glòria s’ha encarregat de recordar-nos-ho (tot i que, segurament, no servirà per fer-nos seny). Amb les plogudes intenses, s’han desbordat rius i torrents. No és la primera vegada que açò succeeix. El cabal ha tornat a passar per llocs on només hi arribava excepcionalment. Però hi arribava. El que no s’entén és que, malgrat tot, hi hagi trobat carrers, construccions, vies de tren…. Què hi feien, allà, als dominis de l’aigua? A qui se li va ocórrer posar-los-hi? Situar, en ecosistemes que són, per definició, dinàmics i, per tant, variables, elements urbans estàtics, no sembla una idea gaire encertada, no? Idò, d’exemples d’aquests despropòsits, n’hi ha per donar i vendre.

cropped-EOwN6y1VAAAMYWe-534x330Una cosa semblant ha succeït amb el temporal marítim: les onades han fet malbé xalets construïts, aparentment, lluny de la primera línia costanera. Aparentment. Perquè la violència amb què el mar hi ha passat ha servit per desdir-ho. El nom, aquí, sí que fa la cosa: les zones de l’anomenat domini marítim de la costa ho són per açò, perquè la mar hi comanda. Interposar-s’hi és jugar a una ruleta en què, a una hora o altra, acaba tocant la bola negra. En alguns casos de destrosses en urbanitzacions turístiques situades a primera línia costanera, la reincidència ha estat sagnant. No és la primera vegada que açò passa. El més sorprenent, però, n’ha estat la reacció: després del mal temps, la solució il·luminada és la de tornar a arranjar les coses i esperar a la pròxima desfeta. Genial! I sempre amb corregudes, no sigui cosa que comenci la temporada turística i les coses no estiguin a punt per rebre qui ens dona de menjar. Per sort, hi ha algunes veus especialitzades que comencen a demanar polítiques de deconstrucció litoral. Potser aquesta és la via a seguir. Bàsicament, perquè no n’hi ha cap altra de racional.

Hi ha gent, curiosament, que es sorprèn que les coses que han de passar passin, quan estem parlant de la versió ampliada d’aquell aforisme tan conegut de la crònica d’una mort anunciada. Si, per exemple, es sobreexplota el cabal d’aigua d’un riu per a satisfer les necessitats —artificials— de grans extensions de regadiu al bell mig del desert —no se m’ocorre una millor manera de definir els Monegros aragonesos—, si s’altera el curs natural de l’aigua construint-hi un pantà darrere de l’altre, amb la qual cosa queda alterat el cicle dels sediments (que, com ens ensenyaven a l’escola, haurien d’ésser arrossegats pels corrents fins a la desembocadura), i si, per mor d’un urbanisme suïcida o per sembrar-hi arròs sense seny a base plantacions extensives, es modifiquen les dinàmiques dels ecosistemes litorals, a ningú no li hauria d’estranyar que una tempesta com la Glòria —la intensitat de la qual ens mostra per on aniran a partir d’ara les coses amb l’escalfament global— canviï radicalment la fesomia del delta de l’Ebre, un territori ja de per si condemnat a desaparèixer, víctima de la pujada imparable del nivell de la mar.

running-circlesLa supèrbia dels humans —no es pot parlar d’ignorància, perquè les veus que n’alertaven han estat moltes i, a més, ja fa molt temps que intenten fer arribar el seu missatge, que ha estat constantment ignorat pels poders fàctics— es pensava que les agressions al medi no tindrien cap mena de conseqüència, que les controlarien gràcies al progrés i a la tècnica. I resultat que, a la pràctica, la natura ens està tornant, amb escreix, tot allò que li hem fet. D’evidències, de tot plegat, de cada vegada n’hi ha més. I, malgrat tot, hi ha qui encara nega l’emergència climàtica, amb la mateixa tranquil·litat amb què alguns afirmen que la terra és plana (hi ha gent, actualment, que ho predica) o que l’homosexualitat és una malaltia. A més d’aquests il·luminats, un altre problema radica en el fet que, entre aquells que són conscients de la deriva que han pres les coses, hi ha una força irracional que empeny a comportar-se com els hàmsters que, dins la roda, segueixen donant voltes i voltes, incapaços d’aturar la dinàmica que els condueix cap a l’autodestrucció de l’espècie.

Frankenstein.1831.inside-coverTot açò, per cert, és molt romàntic. Com el quadre de Friedrich. Tot i que, d’altra banda, el comportament dels humans recorda a la perfecció una obra literària icònica del moviment cultural que es va desenvolupar a cavall dels segles XVIII i XIX, la novel·la Frankenstein o el modern Prometeu (1818) de Mary Shelley. Llegint les pàgines del llibre, el lector coneix el protagonista, el doctor Víctor Frankenstein, un «científic» que es creu a l’alçada dels déus, tot i que, a la pràctica, allò que la seva actitud superbiosa acaba creant és un monstre (que no té nom, per molt que la gent, popularment, l’hagi batejat amb el nom del seu creador), que se li acaba girant en contra. L’analogia amb el món actual em sembla evident: som una societat frankesnteiniana. Hem creat un monstre. I, lògicament, en patim les conseqüències. Una part del mal està fet. Però ho sabem i cal reaccionar-hi —tot i que en algunes coses ha haurem fet tard i les conseqüències seran irreversibles— per prendre les mesures necessàries per atenuar-ne els efectes. Des de la constatació que res no tornarà a ser com abans, però també des de l’esperança que, encara, el futur del planeta depèn de nosaltres (açò darrer, però, no sé si, més que un motiu per a l’optimisme, veient els despropòsits a què podem arribar els humans, és un convit a la renúncia final i a enviar-ho tot a filar).

 

Share Button