El paisatge literari menorquí: força flors (i qualque card)

mountain-66080_1920

Posaria la mà al foc i afirmaria que ens amara, en general, la sensació que la literatura menorquina passa per un (molt) bon moment. Aquesta idea, però, no deixa de ser fruit de percepcions subjectives al respecte, l’origen de les quals es troba, moltes vegades, en els mateixos escriptors que participen de manera directa i intensa en la vida literària illenca. En aquest context, per tant, no deixa de ser necessari corroborar les impressions amb certeses i, per a fer-ho, cal una perspectiva que ens obliga a sortir durant una estona del camí que està fent la nostra literatura per situar-nos en un lloc prou elevat que ens permeti veure d’on venim, on som i, fins i un cert punt, on podem anar. Per facilitar aquest exercici de reflexió, són d’agrair iniciatives com la taula rodona, de títol tan clar com realment inabastable: «Literatura a Menorca: passat, present, futur», organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella. Que m’hagin ofert de participar-hi, cosa que els agraesc profundament, m’ha permès –i perdonau-me l’autobombo– de reprendre un parell de textos, publicats a la revista Serra d’Or, en què d’alguna manera abordava, des de la visió de conjunt, l’abans i l’ara de les nostres lletres.

Tant a «Eppur si muove (algunes reflexions sobre la literatura menorquina actual», publicat el 2011, com a «La bellesa pròdiga del paisatge literari menorquí», de 2017, desenvolupava una sèrie d’idees que, vistes en perspectiva, crec que són plenament vigents. Les empraré per fonamentar el meu discurs. D’una banda, és evident que venim d’un silenci, per sort no total però sí antic i molt llarg —del XIX ençà, però especialment punyent durant els quaranta anys de dictadura franquista—, en què, malgrat les dificultats, es mantingué viu el conreu de la literatura pròpia. Aquest marc negatiu es va trencar, sortosament, als anys setanta amb una punta de llança anomenada Pau Faner, de la mà del qual es van encetar les diferents dinàmiques que ens permeten viure un present esponerós, ple de «llirs», tot i que també hi hagi algun «card» en el paisatge amb el qual cal anar viu.

Efectivament: va ser molt llarga la nit del franquisme. Així i tot, a Menorca, alguns escriptors van viure per a salvar-nos els mots, com Antoni Moll Camps (l’autor de Serenor, de 1947), Fernando Martí i Camps (i el seu Rellotge de caixa, de 1967), Joan Timoner Petrus, Gumersind Riera o Frederic Erdozaín, entre d’altres. La irrupció de Pau Faner, en el context de l’anomenada generació dels setanta, ho va canviar tot. Amb la publicació dels Contes menorquins (1972), la literatura illenca s’imbricava en el conjunt del sistema català i començava així el camí de recuperació que ens ha menat fins a l’actualitat. A partir d’aquell moment, la creació menorquina s’entén com a part de les dinàmiques que afecten el conjunt de la literatura catalana, és a dir, des de la normalitat anormal que la caracteritza, després d’un llarg període de subordinació política i cultural, que encara dura i que explica moltes de les mancances vigents.

Faner obre un camí que recorre tot encapçalant un pilot del qual també formen part, en el tombant de la dècada i començament dels vuitanta, autors com Joan Francesc López Casasnoves, Francesc Florit Nin, Pere Gomila, Gustau Juan Benejam, Damià Borràs, Ponç Pons, Josep Portella, Jesús Moll o Anna Maria Ticoulat, per citar-ne una mostra significativa. S’hi incorporaran, als anys noranta i amb el canvi de mil·leni, Joan Pons, Maite Salord, Josep Maria Quintana o Esperança Camps, en una primera empenta, i Dani Bagur, Guillem Alfocea, Tomeu Truyol, Pau Janer, Òscar Bagur, Edgar Alemany o Jordi Florit, en una segona. Gairebé tots, encara contribueixen amb la seva obra a la construcció de l’edifici literari menorquí i, per extensió, al de la literatura catalana.

De fet, hi ha força noms de la llista anterior –encapçalats per Pau Faner, Ponç Pons i Margarita Ballester, que estan plenament consolidats fora de la nostra illa. Molts dels nostres escriptors publiquen en editorials d’arreu de l’àmbit lingüístic català, han guanyat i guanyen els premis més prestigiosos de la nostra literatura, han protagonitzat i protagonitzen pàgines de la premsa especialitzada i són objecte d’estudi per part de les institucions acadèmiques: generen, de fet, un altre tipus de literatura, la científica, la qual cosa en demostra el pes dins del sistema. Menorca, per tant, fa la seva aportació en igualtat de condicions a la integritat de la literatura catalana, com ho fan també la Franja (amb noms com el de Francesc Serés), el País Valencià (amb Ferran Torrent i companyia), Mallorca (amb, entre d’altres, Antònia Vicens), el Principat (amb veus tan potents com la de Sònia Moll, que té cama de Ciutadella) o la Catalunya Nord (d’on prové Joan-Lluís Lluís). Tots ells, també, són els nostres escriptors.

I «som on som», que diria el poeta de Roda de Ter: «Tenim a penes / el que tenim i prou: l’espai d’història / concreta que ens pertoca, i un minúscul / territori per viure-la». Les dades, objectives, demostren que el present de la literatura que es fa a Menorca és certament esponerós, ja sigui des d’un punt de vista diacrònic —i aquí cal fer constar que, després del segle XVIII, mai no havíem estat tan a prop de la normalitat com ara— com des del vessant sincrònic —és a dir, comparant-nos a la resta de la literatura catalana actual: com he dit, no tenim res a envejar a cap altre territori catalanòfon en aquest sentit: gran part de les virtuts i de les mancances del sistema són compartides.

Allà on sembla que les coses funcionen amb total normalitat és, de fet, en l’àmbit fonamental de la literatura: escriptors i obres. Tenim una nòmina prou àmplia d’autors que publiquen amb regularitat. Una aproximació als títols apareguts en els tres darrers anys, a partir de les dades que ens ofereixen les notícies bibliogràfiques dels escriptors de les Illes, elaborades per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’AELC, ho certifica: la collita és pròdiga, com ho són les editorials que hi ha al darrere (illenques, valencianes i principatines) que aposten pels nostres autors. En la poesia, així, podem citar Després de la pluja (Eumo / Jardins de Samarcanda, 2018) que agrupa la poesia completa de Margarita Ballester; Calç Morta (El Gall, 2018), de Guillem Benejam; Antilogia. Petits Fracassos, de Jordi Odrí (Neopàtria, 2016); De l’animal que s’imposa (AdiA, 2016) d’Ismael Pelegrí; L’illa dels arbres vençuts, de Joan Pons (AdiA, 2016); Lletrescades (Campgràfic 2016) i 482 mm (Bilibú, 2018), de Damià Rotger; la tríada Calidoscopi dels sentits, L’esquelet del temps i La finestra curiosa (Comte d’Aure, 20165), Les quatre estacions màgiques (Neopàtria, 2017), Glops de cianur / Nova mirada (Neopàtria, 2018) i Visca Sant Joan (2019) de la prolífica Anna Maria Ticoulat, a més dels volums col·lectius que recullen els versos protagonistes d’Illanvers, entre d’altres.

En narrativa, la llista tampoc no fa curt. Hi trobam L’illa sense temps (Meteora, 2016) i La draga (Llibres del delicte, 2017) d’Esperança Camps; L’amor del capità gavina (Meteora, 2016), Com s’assembla la vida als somnis (Gregal, 2017), El dia i la nit (Gregal 2018), Les senyoretes es cremen amb la llum (Ensiola, 2018) i Formigues dins els pantalons (Gregal, 2019) de Pau Faner —un autor al qual, aquells que n’estudiam l’obra, en passam un fum per seguir-li el ritme—; Els cors de pedra (Lleonard Muntaner, 2016) de Miquel Àngel Maria i La noia que sortí d’un quadre de Botticelli (Pagès, 2017) de Josep Maria Quintana. Aquí hi podríem afegir l’extensa llista de títols publicats per Josep Masanés, el darrer dels quals és Jo tenia deu oliveres (El Gall, 2018).

També trobam referències menorquines en la literatura infantil i juvenil, amb obres com Alfabet de futur (Voramar, 2017) i Un tresor de paraules. Peret i Marieta (Bromera, 2017) d’Esperança Camps; El constructor de talaiots i L’estatueta màgica (Consell Insular de Menorca, 2018) de Maria Jesús Cloquells i Un paradís de versos per a infants (Difundia, 2017), d’Anna Maria Ticoulat; o en les monografies, com la que Miquel Àngel Limón dedica a Lluís Tasso Gonyalons. Un maonès entre la tipografia i la indústria editorial (IME, 2018) o la sèrie Pedraules, de Joan Pons, que ja va pel tercer volum. Fins i tot, cal remarcar, com a punt fort de la literatura illenca, que alguns autors comencen a generar literatura acadèmica, estudis que en parlen i n’analitzen l’obra, com és el cas de l’Homenatge a Antoni Moll Camps (IME, 2016) o el volum, que és a punt d’aparèixer, amb les Actes del Congrés Internacional Pau Faner (IME – IEB – Consell Insular de Menorca, 2019).

Si tenim en compte les dimensions demogràfiques de l’illa, un llistat com el que acabam de citar —que no és exhaustiu: inclou bàsicament les publicacions dels autors menorquins associats a l’AELC— corrobora el bon moment que viu la creació literària illenca. Aquí, i no és la meva voluntat la de polemitzar (ni la de tirar-me pedres damunt la pròpia teulada), però sí la de convidar a la reflexió, m’agradaria reproduir unes paraules que l’intel·lectual valencià Joan Francesc Mira va deixar anar en una entrevista recent al suplement literari del diari Ara: «es publiquen massa llibres perquè més de la meitat acaben anant a la picadora de paper, entre ells massa llibres pagats per les institucions. S’hauria de publicar en relació amb la demanda que hi ha. Sé que quan dic aquestes coses soc incòmode, i que pensar és molt pesat, i per això no em fa cas ningú, perquè vaig a contracorrent.» D’aquests mots en podrien néixer algunes preguntes interessants: hi ha demanda suficient per absorbir la producció literària illenca? El mercat del llibre està saturat? Com diria Gonzalo Boye, ahí lo dejo.

58749397_10218850433322325_7662240528150298624_nUn altre dels punts forts del sistema literari illenc té a veure amb l’existència d’una editorial institucional potent, que es dedica a publicar aquelles obres imprescindibles per a vehicular el mapa del coneixement menorquí i que, segurament per aquest motiu, ha de defugir les regles del mercat. Em referesc a l’Institut Menorquí d’Estudis, gràcies al qual, a nivell literari, podem accedir a alguns dels nostres clàssics (pens, per exemple, en obres d’Àngel Ruiz i Pablo aparegudes a la col·lecció «Capcer») o a referències bibliogràfiques que es centren en autors de l’illa. També, un altre àmbit del sistema literari que funciona és el de les activitats que dinamitzen els lectors: es fan recitals literaris, la majoria poètics, d’entre els quals cal destacar els imprescindibles, institucionalitzats i itinerants, Illanvers i Vershivern; també, la represa de l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet, as castell; o Versemblants, organitzat per Acció Cultural de Ciutadella; per no parlar de la vitalitat que presenta el circuit de Slam Poetry a les nostres contrades; també, hi ha clubs de lectura, vinculats a les biblioteques públiques i a altres entitats, com l’Ateneu de Maó o algunes llibreries, com la ciutadellenca VaDllibres, que fan una feina imprescindible de formació dels lectors i de socialització d’una activitat en principi tan solitària com és llegir; la Diada de Sant Jordi i la Fira del Llibre en Català estan plenament consolidades; la Xarxa de Biblioteques menorquines té una agenda intensa d’activitats de foment de la lectura. Coordinar agendes, moltes vegades, és una feina impossible: l’oferta per als lectors fa que hi hagi actes que es trepitgin. No sé si per aquí estem morint d’èxit. També, hi ha premis nostrats que estimulen la creació literària (per no parlar dels guardons forans que estan guanyant els nostres escriptors, variats a nivell geogràfic i de valor literari): el premi Born té un prestigi fora dubtes en el món teatral, més enllà de l’àmbit catalanoparlant. El Premi de narració curta Illa de Menorca ha servit per donar a conèixer més d’un autor illenc que després ha fet carrera; a més, des de fa uns pocs anys, el mateix certamen ha incorporat una nova categoria, la creació poètica, que pot ésser un bon esperó per a noves veus, com les de Llucia Palliser Santana o Francesc Riudavets. Per aquí, les coses roden més o menys com toca.

Però no són tot flors i violes, en aquest panorama que estic esbossant. Hi ha alguns elements que en fan grinyolar l’exposició, amb els quals haurem d’anar alerta perquè poden condicionar el futur de la literatura illenca. N’hi ha d’externs i globals, dels quals no parlaré, com la guerra pels formats (sembla que venen amb força els audiollibres, la incidència dels quals no podem predir ara mateix) o els preocupants índexs poblacionals —baixos si els comparam amb els europeus— de lectura. N’hi ha d’altres, però, d’específics, que ens toquen directament. Per exemple, en el món editorial hi ha algunes mancances significatives. A nivell institucional potser no tant, però a nivell privat, s’ha demostrat que fer llibres des de Menorca, amb cara i ulls, és una tasca fins a un cert punt quixotesca. L’existència d’un ecosistema editorial variat (com el tenen a Mallorca), s’ha demostrat gairebé impossible. El mercat és inapel·lable, en aquest sentit. Açò encara dona un major mèrit a la tasca que actualment està fent l’editorial Arrela, que s’ha encarregat d’editar noves veus menorquines, com Emili de Balanzó o Armand Escandell, al costat d’autors de fora de l’illa, com Miquel Àngel Llauger o tota una Alda Merini, la qual cosa mostra la seva visió oberta de l’àmbit potencial de la literatura que publiquen, amb totes les dificultats del món.

D’altra banda, crec que és simptomàtic que no tinguem autors potents dedicats a la creació dramàtica (la qual cosa contrasta amb l’existència del premi Born). Potser hauríem de citar, aquí, l’aportació d’Aina Tur, però poca cosa més. Pens en Lokus, de Pons Ponç (que és notícia perquè acabarà adaptada al cinema), però aquesta obra no deixa de ser una flor que no fa estiu. Més preocupant em sembla que no hi hagi un relleu generacional clar a nivell d’autors. Guillem Benejam seria una excepció que, malauradament, confirma la regla, en un moment en què, paradoxalment, a Mallorca o al Principat, una colla de gent jove ha renovat el panorama de les lletres, sobretot el poètic. Més ben dit, fins a un cert punt, l’ha sacsejat, amb una força sísmica l’onada expansiva de la qual no ha arribat a aquestes contrades. De fet, potser hi ha alguna baula perduda que expliqui perquè els autors joves de Menorca que temptegen la creació literària no l’acabin desenvolupant. La llista de veus primerenques en què la participació a Illanvers ha esdevingut inici i final d’una trajectòria literària és significativa, per no parlar del fet que, potser fins a un cert punt, la nòmina illenca de poetes està un pèl sobredimensionada. No és el moment ara d’entrar en una nova polèmica, però voldria citar al respecte uns mots d’Enric Cassasses, d’una entrevista a Serra d’Or, que en parlen: «En aquest país, ja fa un temps que sacseges una figuera i en cauen tres poetes… Aixeques una pedra i en surten dos».

Un altre element a destacar en la llista de greuges té a veure amb el caràcter centralista de la cultura catalana i, per tant, amb la projecció exterior de la literatura que es fa a l’illa. El nucli dur del nostre sistema literari és a Barcelona, el lloc on hi ha les grans editorials, els premis més importants, moltes activitats literàries, s’hi celebra un Sant Jordi massiu…, però és allí on també trobam que existeix la visió més escapçada i provinciana de la integritat de la literatura catalana, cosa que crea uns murs contra els quals xoquen els nostres autors, no només els illencs i els valencians, sinó també els principatins de més enllà de la serra de Collserola. El lector potencial d’un escriptor de l’illa que escriu en català és qualsevol persona que entengui aquesta llengua. A Barcelona és on n’hi ha més. No cal dir que la divisió administrativa de l’estat no ajuda a cohesionar-nos sinó que, al contrari, agreuja aquesta situació. A més, a nivell de la promoció interior, també trobam alguns murs dins de les fronteres de Menorca. No sempre valoram com escau la qualitat de la literatura que es fa per aquí o, quan ho fem, tendim a una mena de xovinisme provincià (apreciam l’obra o l’escriptor perquè són d’aquí, no perquè siguin bons) que no ens ajuda en res. Com tampoc no ho fa, en aquest sentit, el tractament que la premsa de l’illa dona a la cultura pròpia (tendint a un folklorisme tancat que no en concep, de cap de les maneres, la integritat territorial).

Finalment, voldria remarcar un darrer element negatiu del panorama literari illenc, potser el més important de tots, perquè és un autèntic factor crític d’èxit. Em referesc a la fragilitat de la pota institucional del sistema, a la qual cal sumar la situació de minorització que pateix encara la nostra llengua. La manca de normalitat del català fa imprescindible l’existència de polítiques lingüístiques planificades per part de les administracions. No parlarem de les dificultats que implica el fet de no disposar d’una acció única i coordinada per a tota la catalanofonia, impossible amb l’actual marc constitucional de l’estat. Una part important de la bona salut que mostren les lletres menorquines té a veure amb el suport que reben per part de les administracions. Passa, però, que aquesta és una situació transitòria que depèn de les conteses electorals i de les configuracions dels lideratges polítics que en deriven. I ja ballam! Una tasca a favor de la llengua i la literatura pròpies com la que hem viscut en els darrers quatre anys se’n pot anar en orris en poc temps si els nous governants no només no estalonen el patrimoni dels illencs sinó que hi estan en contra.

Arribats fins aquí, crec que les dades ens mostren una visió de conjunt en què queden almenys apuntades les principals línies que caracteritzen el passat, el present i, fins a un cert punt, els factors que poden condicionar el futur de la literatura de Menorca. Si bé és cert que vivim un moment prou bo, no hauríem de passar per alt l’existència d’una sèrie d’amenaces que poden, fins i tot, capgirar la situació. Potser, la millor síntesi de tot plegat és una frase, un comentari del Facebook, amb què Margarita Ballester es referia a la celebració de la taula rodona: «estem en un moment dolç que cal cuidar». Cuidem-lo, idò, cadascú des de la seva responsabilitat personal: escrivint, llegint, comprant llibres, promocionant-los, editant-los. No ens en queda altra si volem que la situació segueixi igual o millor de com la tenim ara.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    27 abril, 2019

    Gràcies pel comentari, José Luis. Escriptors menorquins d’expressió castellana n’hi ha, però és un àmbit que, per qüestió d’especialització (som llicenciat en filologia catalana), no he estudiat. No tenc, per dir-ho d’una altra manera, elements per a situar aquesta producció en el marc general de la literatura castellana. No sé quin pes hi pot tenir, per exemple, l’aportació illenca. Defuig el meu camp d’especialització, de la mateixa manera que, tot i viure gran part de l’any a Menorca (des d’on escriu), no tenc el coneixement necessari per a situar Ces Nooteboom en el marc de les lletres neerlandeses. Ho dic, en certa manera, amb una intenció provocativa, perquè segurament hi haurà qui consideri que, el darrer, pel fet de ser estranger, no és un escriptor que es pugui considerar menorquí. I qui, d’altra banda, a partir del fet que em referesc a la literatura catalana com a pròpia de Menorca, aprofiti per treure a onejar la bandera de la suposada persecució del castellà a Menorca. I tot, segurament, per acabar en el lloc comú de si hi ha o no literatura catalana en castellà, un debat que va emplenar pàgines a la premsa amb motiu de la fira del llibre de Frankfurt, fa uns anys. Però tot açò defuig, m’imagín, el que em demanes al teu comentari.
    Pau Faner ha publicat en castellà (Flor de sal), per citar-te el nom més conegut d’entre els nostres autors. Actualment, qui he llegit és Diego Prado, en concret el seu recull de relats Sopa de Fauno. I n’hi ha més, segur, però no et puc ésser de gaire ajuda en aquest sentit perquè és un tema que defuig el meu àmbit d’actuació.

  • José Luis Regojo

    27 abril, 2019

    Molt interessant aquest repàs a la literatura menorquina escrita en català. Ja tinc moltes lectures per endavant.
    Una pregunta des de la ignorància: Existeix la literatura menorquina escrita en castellà? Gràcies

Deixa un comentari