Imaginació i autocensura

330977

A dues obres de què he parlat no fa gaire, l’Art de la ficció, de David Lodge (que es pot llegir en la traducció catalana de Montserrat Lunati i Jordi Larios publicada a Labutxaca el 2010) i a Como piensan los escritores, de Richard Cohen (disponible en castellà en la versió que en va fer Laura Ibáñez a Blackie Books el 2018), s’analitzen diferents aspectes que intervenen en la creació literària: la importància d’un bon començament o d’un final efectiu, l’ús de diferents tècniques narratives, l’estratègia a l’hora de posar títol a un text, la intertextualitat o el plagi, entre d’altres elements. Ambdues obres són relativament interessants, potser més la primera que no pas la segona, però tant en l’una com en l’altra hi trob un parell de mancances flagrants pel que fa al procés d’escriptura. Cap d’elles no parla, d’una banda, de la inspiració, és a dir, de com i d’on es pouen les idees que han d’acabar convertides en text (la imaginació, la capacitat d’inventiva, aquí, també hi juga el seu paper) i, de l’altra, de la censura i —pitjor encara— de l’autocensura. Ambdós aspectes (que, per cert, combinen molt bé) són claus a l’hora d’abordar el fet literari , ja sigui en la ficció o, també, en la creació assagística, aquella en què l’objectiu principal és vehicular idees i, alhora, fer-ho amb la vocació de remarcar la funció poètica del llenguatge.

Per exemple, en el moment d’escriure cada xalandrot, la recerca de la inspiració s’ha de conjugar, per decisió pròpia, amb la voluntat de transcendir els límits que marca la realitat immediata, d’anar més enllà dels titulars fàcils i, en conseqüència, de no deixar-se endur per moltes indignacions mal païdes que ens envolten de manera constant. En principi, el propòsit inicial de cada text és esdevenir una reflexió pausada, des de la distància temporal respecte del tema a tractar, per tal de poder-hi entrar amb un mínim nivell d’aprofundiment, l’adequat al context en què apareix publicat aquest microassaig, un blog internàutic. El dia a dia, però, no ho posa gens fàcil. Les temptacions són moltes. Massa. Fallar en el propòsit inicial tant es pot perdre per part de la realitat que ens envolta (judicis injustos, ixiliïts i prisis pilítics, campanyes electorals cícliques i gairebé contínues, postveritats periodístiques, realitats paral·leles a les xarxes i un llarg etcètera de problemes, despropòsits i altres herbes quotidianes) com, sobretot, per part de l’autor, per la pressió autoimposada. Ara, en aquest sentit, he de confessar que estic en un atzucac: una certa addicció radiofònica al judici de la vergonya perpetrat per Marchena y sus muchachos fa que gairebé m’oblidi de les meves «obligacions» literàries i que, a l’hora de triar la temàtica del xalandrot de la setmana, en passi un fum per no caure en la temptació de parlar-ne: el cos em demana, amb insistència, de tractar-hi l’actualitat més immediata.

En situacions de bloqueig, com la que ha acabat generant el text que estàs llegint, sempre hi ha una possible via d’escapada, de quedar bé amb el lector: la ficció. Tenc per costum publicar alguns contes, de tant en tant i coincidint amb alguna data assenyalada —Nadal, el dissabte de Sant Joan, les festes de Gràcia—, uns textos que no deixen de ser petits divertiments sense pretensions, a la recerca només del somriure còmplice del lector. Però fins i tot amb la narrativa breu estic, també, en un punt mort, entre d’altres coses perquè m’han avançat pel carril de la dreta de la inspiració i de la imaginació —pel vial de la ultradreta, més ben dit— els cossos i forces de seguretat de l’estat, l’advocacia de l’estat i molts mitjans de comunicació amb seu a Madrid (i a Maó!). He de confessar-ho: d’alguna manera els tenc una enveja enorme. Ja m’agradaria tenir la seva capacitat de fabulació a l’hora d’escriure els meus textos. La competència és enorme. Ara resulta que els escriptors som els que tenim menys inventiva de tots, que tothom en sap un munt, de descriure escenaris fantàstics on es mouen les murades humanes i es viuen tota mena d’horrors tumultuosos, llançament de iogurts inclosos (perdonau-me la rima interna: un exemple més de la meva malaptesa literària); fins i tot, es parla d’autèntics camps de batalla, camps de setas, en què les mirades d’odi tenen el poden de travessar tot tipus d’uniformes i proteccions; en què fillets, gent gran i persones amb síndrome de Down, però també tigresses de Badalona i dones que, mullades, tot just pesen quaranta quilos, fan d’escuts humans; en què el Fairy és emprat com a arma de destrucció massiva; en què les úniques víctimes de la violència són, justament, els que en teoria en tenen el monopoli; en què els manifestants cridaven consignes en què es feia apologia de les drogues: «voltarén, voltarén!». El relat, des del punt de vista de la literatura fantàstica, és extraordinari: té molt de potencial. Per diferents motius. D’una banda, pels fets, dignes de la millor tradició fantasiosa. A més, perquè la totalitat dels agents acaben explicant, més o menys, les mateixes històries, amb les mateixes paraules i conceptes, en uns relats que casen harmònicament amb les preguntes de la fiscalia i de l’advocacia de l’estat (en un cas únic de sincronització telepàtica: es suposa que ningú no els ha preparat per al judici, que els testimonis són espontanis, però la realitat demostra que estan perfectament sincronitzats: «perquè això és un misteri», que diria el professor de Debò, de La competència); de l’altra, però, cal fer constar que aquests relats, per molta força literària que puguin tenir, cauen irremeiablement en la manca de versemblança a la primera o segona pregunta de les defenses, la qual cosa indica que no es pot dir, de cap de les maneres, que estiguin basats «en fets reals». De fet, el més adient en aquest cas seria parlar del mundus inversus, el tòpic literari que tanta fortuna va fer en el passat, tot i que emprat de manera maldestra pels interessats. La situació ens convidaria, fins i tot, a riure una estona tots plegats amb aquest material fantàstic si no fos perquè al darrere hi ha un judici real —que no de ver—, en què una sèrie de persones s’hi juguen passar una temporada llarguíssima a la presó, «for a crime they didn’t commit» (com s’afirmava a la mítica introducció de la sèrie televisiva The A-Team).

I, és clar, davant d’aquesta situació de bloqueig de la inspiració literària, endut per la passió més irracional, acab tenint la temptació d’escriure sobre qualsevol de les quotidianitats que m’indignen. És aquí quan apareix, punyetera ella, la censura, que em fa returar i —pitjor— caure en l’autocensura. Intentaré explicar-ho amb un exemple concret que és d’avui mateix (és a dir, del dia en què vaig confegir la primera versió d’aquest text). He anat a Correos, a recollir-hi un paquet. En arribar-hi, he trobat, mal aparcat, damunt la vorera, ocupant el carril bici, un cotxe de la Policia Nacional. El cap, just ho ha vist, ha fet via. Ho reconec: és un impuls irracional. Des dels traumàtics fets del primer d’octubre de 2017, quan en veig algun agent automàticament em ve al cap el famós «a por ellos» i el vaixell dels piolins (també em passa quan veig algú de la Guardia Civil). Després d’aquest primer impuls, m’he demanat quina emergència els devia haver fet intervenir per allà devora. Havia de ser alguna cosa greu, perquè el cotxe —m’imagín que sense armes a dins—, l’havien deixat de qualsevol manera, obstruint el pas dels ciclistes i dels vianants en general: un cas de violència masclista? Una baralla entre clans de la droga? Un robatori? Mentre li donava voltes a l’assumpte i anava construint possibles relats criminals de tipologia diversa, he entrat a l’oficina de Correos.

Policia_Nacional_Citroën_C4_(27322727945)

Un cop a dins, després de treure el número per a la cua —quina despesa innecessària de paper tèrmic i tinta cancerígena!— he comprovat que els policies —un binomi: coses que s’aprenen seguint el judici— eren allà, davant d’un dels mostradors de l’oficina. Els atenia una treballadora, que era a punt de lliurar a un dels agents un paquet mentre li comentava, al receptor de la tramesa, que era tou, que vigilàs, a la qual cosa l’home li ha respost que no passés cap pena, que l’embalum contenia roba (tota la conversa, evidentment, ha transcorregut en castellà: la traduesc per estalviar-me haver d’abusar de la lletra cursiva). Tot seguit, per poder efectuar l’entrega, la treballadora de Correos li ha demanat el carnet d’identitat. El policia, després de cercar-lo una estona, li ha dit que no el duia. Cap pega. Li n’ha dit, de memòria, el número i s’ha pogut endur el paquet amb la roba, tranquil·lament. Després, la parella uniformada ha marxat. No he pogut comprovar-ho, però m’imagín que han entrat dins el cotxe, que tenien estacionat ben a prop de la porta, damunt la vorera, i han partit.

Davant d’aquesta situació, m’he muntat (apriorísticament) una bona pel·lícula. Quan tothom en passa un fum per aparcar a prop d’aquella oficina, un parell de policies, perquè sí, amb absoluta impunitat (total: qui els multarà?), deixen el cotxe de qualsevol manera per acomplir la dificilíssima missió de retirar un paquet de roba que un d’ells ha comprat ves a saber on. Van uniformats perquè, segurament, es troben en horari laboral, apatrullando la ciudad, que diria aquell, exercint una autoritat de facto en el moment en què, sense carnet d’identitat, no han passat cap pena perquè els lliuressin la mercaderia. M’he indignat. I, tot seguit, la primera reacció ha estat maleir el fet de no haver fotografiat el vehicle, per denunciar-ho a les xarxes. Tot d’una, però, he recordat que la llei Mordassa era plenament vigent i que hauria tingut totes les de perdre si hagués fet cas dels meus impulsos primaris (per açò, la foto que il·lustra aquest text està agafada de la Viquipèdia). Després d’unes respiracions profundes, he arribat a la conclusió que potser seria millor deixar-ho estar, perquè no tenia clar fins a quin punt publicitar-ho podria acabar convertint en categoria allò que segurament només era una anècdota: no tots els policies nacionals actuen així, no? La situació era paradoxal, perquè no deixava de ser curiós que els encarregats de fer complir les normes fossin els primers a no respectar-les, però anecdòtica al cap i a la fi. Així i tot, no he pogut evitar d’imaginar què hauria passat si, exagerant-ho un poc, aquella situació hagués acabat davant d’un tribunal, arran d’una hipotètica meva denúncia. Segurament la força de la paraula dels agents acabaria fent creure a un jutge que el cotxe estava ben aparcat i que, tàcitament, era jo qui, després de dirigir-los una mirada d’odi, amb una actitud més sediciosa que no pas cap altra cosa, havia manifestat la meva hostilitat cap a ells, que només estaven fent la seva feina de servei a la societat i a l’ordre constitucional. Ho exagerava, és ver, però des del convenciment que, a vegades, la distorsió permet d’entendre millor la realitat que ens envolta: a Madrid, davant del Tribunal Suprem, aquestes coses són a l’ordre del dia.

Al final, he acabat claudicant i m’he imposat l’autocensura. M’estim més no parlar-ne. Feu comptes, de fet, que no n’he dit res del que heu llegit fins ara; estic massa condicionat i obsessionat per tot el que passa a Catalunya. Segur que ja trobaré qualsevol beneitura inofensiva sobre la qual parlar en aquest espai que ens agombola. M’acabarà arribant la inspiració. No en tenc cap dubte. Algun bri d’imaginació, sense contaminar, em deu quedar per qualque racó del cervell. Tenc una setmana per a trobar-lo.

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    6 maig, 2019

    Bona imaginació, Isma

Els comentaris estan tancats.