Amb raó, insubmissió

146096802

Fa tot just trenta anys, un vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-nou, cinquanta-set insubmisos de tot l’estat es van presentar públicament, de manera col·lectiva, en una acció de desobediència civil amb què el moviment —contrari al militarisme, en general, i al servei militar obligatori (SMO), en concret—, iniciava amb convicció i fermesa un llarga lluita de deu anys que acabaria amb l’abolició de la mili, fita que es va assolir el 2001. Hi va ajudar el fet que, durant el trajecte, cinquanta mil insubmisos es van incorporar a la causa, cosa que demostra la força que va acabar adquirint. Cal recordar que, abans de suprimir-la, el joves —només els mascles, evidentment— havien de dedicar un any de la seva vida a formar part de l’exèrcit de l’estat, un període de temps en què, entre d’altres coses, eren sotmesos a una bona immersió en els valors militaristes, com podien ser l’obediència cega o l’uniformisme. Tampoc no s’ha d’obviar el masclisme que imperava en aquells mesos de vida castrense i rentat de cervell: «a la mili et faràs un home», deien.

WhatsApp Image 2019-02-22 at 13.36.18Tal com recordava Sara Casero l’altre dia a Twitter, Menorca també va contribuir a l’èxit del moviment, basat en la no-violència i el pacifisme. D’una banda, gràcies a tots els objectors de consciència que van acabar col·lapsant la Prestació Social Substitutòria (PSS), una mena de mili civil que, tot i evitar el pas per l’exèrcit, a la pràctica no el qüestionava. Malgrat açò, la PSS va significar una passa endavant en la lluita antimilitarista, i molta gent es va fer objectora de consciència per no haver de tocar les armes. D’altra banda, l’aportació illenca també va venir de la mà de gent com Joan Bosch, Enric Ramos, Guillem Alfocea i altres insubmisos menorquins que, estalonats per col·lectius com l’Assemblea Menorquina Antimilitarista (AMA-MOC), el Moviment per la Pau o el Col·lectiu Miloca de Ferro, entre d’altres, apostaren per la via més difícil i compromesa en la lluita per l’abolició del servei militar obligatori: ni mili, ni PSS.

nasio.pa.mataPodria continuar aquest text exposant al lector l’experiència personal en aquest moviment, prou intensa; podria, també, parlar de les músiques (i altres expressions artístiques) que es varen «inspirar» en la lluita per l’abolició del servei militar —mentre escric açò, sona una antiga cinta de casset, el recopilatori punk Rock Anti Mili, que n’és una excel·lent banda sonora, amb consignes tan breus, clares i contundents: «Perdí un año de mi vida / metido dentro de un cuartel / y ya veis que no me sirvió de nada, / a mi, hacer este papel», canten, ara mateix, Mortaja—; podria, també, parlar dels còmics d’Ivà, les meravelloses i recarregades Historias de la puta mili, protagonitzades pel sargento Arensibia i companyia, o les vinyetes reivindicatives d’Azagra i la influència que tingueren en tot plegat; o, finalment, podria esmentar alguns llibres sobre el tema —com el col·lectiu Amb raó, insubmissió— que, en aquella època, van servir als insubmisos per a armar-se de raons contra la raó de les armes. Però és molt més interessant, més enllà d’aquests podria, destacar algunes idees del que va significar, a nivell col·lectiu i social, el moviment antimilitarista.

La insubmissió és un clar exemple de desobediència civil que va lluitar contra un marc legal injust amb l’objectiu de canviar-lo; per tant, anava en contra de les lleis establertes. Evidentment, no presentar-se a la mili, ni a la PSS, era perillós. Qui triava aquest camí era conscient dels riscos que assumia a nivell individual (possibles detencions, empresonaments, judicis, inhabilitacions…). I tot, però, fugint de qualsevol personalisme, cercant aconseguir un benefici col·lectiu que havia de derivar de la desaparició del militarisme en la societat. L’objectiu final era i és (perquè avui, malauradament, el pacifisme i la no-violència són causes totalment necessàries) aconseguir un món sense exèrcits, sense armes, sense violència, en què els conflictes, inevitables, es puguin resoldre mitjançant el diàleg i la mediació, defugint les imposicions i l’ús de la força.

milikkrock 001Un dels debats, per tant, que sorgeixen en parlar de la insubmissió, des del moment en què lluitava contra el marc legal de l’època, ens convida a la reflexió al voltant de si les lleis són justes o no, i de quines vies són vàlides per a canviar-les en cas de no ser-ho. És evident que legalitat, justícia i legitimitat no sempre van de la mà. Només cal posar l’exemple de la dictadura franquista, sustentada, entre d’altres, en un sistema legal d’obligat compliment (la qual cosa no significava que el règim fos ni just ni legítim). Però no cal anar tan enfora, en el temps o en l’espai, per a trobar exemples d’aquest desajustament de conceptes. I, davant de la possibilitat que hi hagi lleis injustes, la desobediència civil esdevé una via legítima per tal d’intentar canviar-les. Cal evitar, en aquest context, de caure en reduccionismes del tipus: i si tothom es botés la llei, que passaria? Sobretot, perquè aquesta és una pregunta que tendeix a la generalització demagògica de qui vol fer creure que les coses són només blanques o negres. Aquí, per tant, caldria afegir un matís cabdal, el de quina és la finalitat que hi ha darrere de la desobediència, que mai no és gratuïta. No és tracta de cometre il·legalitats perquè sí, cercant per exemple només el benefici propi. Darrere del moviment insubmís, ja s’ha dit, hi ha una actitud total de generositat, d’altruisme, de sacrifici personal per al bé col·lectiu, que es fonamenta en coses tan bàsiques com l’imperatiu categòric kantià (que, simplificat, ve a dir que cal actuar com hom creu que ho hauria de fer tothom).

A vegades, per tant, queda més que justificat haver de trencar els ous per poder fer la truita; és a dir, és legítim desafiar les lleis injustes per tal de canviar-les. Als Estats Units d’Amèrica, per exemple, si un bon dia Rosa Parks no hagués decidit asseure’s a un d’aquells seients d’autobús reservats per als blancs —si hagués acotat cap, com sempre, perquè evidentment la llei s’havia de complir—, mai no s’hauria superat aquella situació de segregació racial. Potser encara es mantindria vigent avui dia. De fet, exagerant l’argument, si ningú no s’hagués qüestionat mai les lleis, no sé en quina època viuríem, però segur que no tindríem la gran majoria de drets que hem assolit els éssers humans. Açò és així. Per molt que hi hagi discursos que promoguin exactament el contrari: l’immobilisme i el conservadurisme.

Sense anar gaire lluny, el monarca espanyol, fa quatre dies —i no el 1939, com podria semblar— va dir que la llei és més important que la democràcia. Almanco així entenc els seus mots: «No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia». Potser vaig fluix en comprensió lectora, però aquestes paraules em semblen gravíssimes. I més quan aquest senyor, que és el cap de l’exèrcit, ho demostra a la pràctica: no va ser escollit per mètodes democràtics, per molt preparao que pogués estar, sinó en compliment d’un marc legal en què un senyor (amb «el cul i la veu d’Isabel la Catòlica», que diria Joan Brossa), ho va deixar tot atado y bien atado.

Aquesta reial manera d’entendre les coses és la mateixa, per cert, que estalona el patriotisme constitucional. No hi és de més recordar que les lleis van de baix cap a dalt, del poble cap als òrgans de govern, i no a l’inrevés. Capgirar-ho i fer veure que la Constitució és una mena d’ens suprem, inamovible, monolític, del qual emanen les lleis, que ens arriben com a mannà, és molt preocupant. És confondre-ho tot. Davant de situacions com aquesta, la desobediència civil acaba essent, fins i tot, necessària i inevitable, perquè les conviccions ètiques s’acaben imposant. És açò, bàsicament, el que va posar en pràctica la insubmissió a la mili.

Un altre element destacable d’aquell moviment, que ja s’ha esmentat, és el fet que la lluita antimilitarista va ser radicalment pacífica. La desaparició del servei militar obligatori, en aquest sentit, va ser una passa més d’una voluntat compartida que cercava (i cerca) acabar amb qualsevol tipus de militarisme al món i amb els valors que s’hi associen. Cal dir que la no-violència dels insubmisos es va exercir davant d’un poder que monopolitzava (i monopolitza) la violència, per molt que se’n digui institucionalitzada. Damunt del paper, la correlació de forces entre els bàndols en conflicte era totalment desequilibrada. Però, a la pràctica, es va acabar demostrant que els somriures acaben derrotant els fusells.

L’exemple del moviment insubmís és plenament actual. Per exemple, davant d’aquelles persones, moltes, que han decidit desobeir pacíficament davant d’unes estructures que els imposen un marc legal, el constitucional, que consideren injust. Pot recórrer, l’estat, a la repressió davant d’aquelles persones que només volen, per exemple, dipositar el vot en una urna per decidir el seu futur; pot, aquest estat, tenir empresonats una sèrie d’ostatges i convertir-los en caps de turc, tot sotmetent-los a un judici-farsa —des del moment en què els encarregats d’administrar justícia són jutge i part alhora en els tribunals—; pot, l’estat, emprar la via repressiva com a resposta davant qui vol, senzillament, un marc legal millor, en tost de recórrer a la mediació política. Cal aprendre’n, dels insubmisos: si érem cinquanta-mil i, des de la lluita no-violenta, vam aconseguir acabar amb el Servei Militar Obligatori, què no podran assolir més de dos milions de persones, des de les mateixes conviccions?

Share Button

Deixa un comentari