Reaggetonejant a tot Trap

35146989530_c6007ae959_b

En primer lloc: perdonau-me pel títol. Ja sé que és un joc de paraules fàcil i sense gràcia. El cas, però, és que té relació amb una part dels continguts d’aquest text, la qual cosa m’ha empès a emprar-lo. A més, ha sorgit així, a la primera, davant de la pàgina en blanc del processador de textos. Per aquest motiu, m’he decidit a conservar-lo (perquè passa poques vegades, açò: normalment el títol és la darrera part del procés creatiu, almenys en el meu cas). Som, d’altra banda, perfectament conscient que l’expressió correcta en català és «a tot drap». Per a curar-me en salut, he incorporat una majúscula per tal de remarcar on hi ha el joc de paraules o paronomàsia que complementa el primer mot del títol, format per un verb inventat a partir d’una paraula prou actual i coneguda, amb la intenció final que, per molta malaptesa que hi hagi al darrere, llegit de manera conjunta l’encapçalament deixi ben clar que el xalandrot es centrarà en la música. Ho reforça la idea que l’espurna a partir de la qual neix aquest petit assaig és una entrevista periodística amb motiu de la publicació del llibre Trapologia, escrit a quatre mans per Max Besora i Borja Bagunyà. M’ha semblat lícit, per tant, jugar amb les paraules a l’hora de batejar un text que vol ser, fins a un cert punt, experimental (com ho és el llibre ressenyat): no sé per on em conduirà l’argumentació, perquè provaré de fer-lo sense planificació prèvia. A vam què en surt.

978841691581Pel que sembla (només n’he llegit, en el moment de publicar el xalandrot, els primers dos capítols), els autors de Trapologia intenten aplicar els esquemes del trap a la creació literària. Cal matisar, idò, que el títol no es correspon amb allò que esperaríem trobar al llibre, és a dir, una anàlisi d’aquest nou gènere musical —que triomfa entre les generacions més joves—, a l’estil del que David Foster Wallace i Mark Costello, també a quatre mans, van fer a Ilustres raperos, una obra totalment recomanable. Besora i Bagunyà ens ofereixen una obra literària feta a partir de les subversions d’aquest estil musical que donen com a resultat la primera novel·la trap de la narrativa catalana («No és tant un llibre sobre trap com un llibre-trap, on el que fem és deixar-nos impregnar de l’actitud d’aquesta música», afirmen).

Per contextualitzar el que vindrà a continuació, no hi és de sobra recordar que el reggaeton és un estil musical que s’origina en ambients urbans de Puerto Rico i que s’acaba escampant a tot el món. Combina elements de procedències variades: reggae jamaicà, salsa, música electrònica i hip-hop, entre d’altres. Musicalment, es caracteritza pel ritme, molt marcat i repetitiu (l’anomenat dembow). El trap, d’altra banda, és un derivat del hip-hop caracteritzat per l’ús de bases musicals programades i una percussió, també enllaunada (feta, bàsicament, amb una caixa de ritmes de la marca Roland), que lliga dubstep i dub, és a dir, que incideix en ritmes repetitius que, com passa també amb el reggaeton, inciten al ball. Són ritmes molt bàsics. Tribals, en diria.

En llegir les dues definicions, es fàcil comprovar que potser no hi ha gaire diferència amb la música electrònica de ball de tota la vida, la qual acapara minutatge a les radiofórmules encara: reggaeton i trap vindrien a ser les versions actualitzades de l’acid house i l’eurodance que practicaven, a final dels anys vuitanta i començament dels noranta, gent com Snap o Technotronic, per citar un parell de noms que potser recorden els lectors d’una certa edat. La controvèrsia d’aquests estils musicals es troba en el fet que solen presentar uns textos, rapejats en els dos casos, en què apareixen habitualment missatges masclistes, homòfobs i denigrants cap a les dones (tot i que hi ha reggaetons feministes que intenten contrarestar-ho). Si hi afegim que s’hi vinculen una sèrie de balls amb connotacions clarament sexuals que cerquen la cosificació femenina, ens podem fer una idea prou acurada del que ens ofereixen aquestes propostes. No cal dir que, més d’una vegada, he afirmat que ambdós gèneres em semblen abominables, des del punt de vista musical i literari alhora. Fins i tot, exagerant-ho, he arribat a escriure que el reggaeton no és música, només una sèrie de renous sincopats que es dediquen a trepanar els cervells de la gent amb un mínim de bon gust.

A l’entrevista que Jordi Nopca els fa al suplement «Llegim» de l’Ara Balears, Besora i Bagunyà deixen anar dues idees, en una única frase, que em semblen força interessants perquè m’han ajudat a matisar algun dels (pre)judicis que tenia sobre el tema. D’una banda, afirmen que el trap és un gènere que permet la democratització, perquè no cal saber música per a fer-ne, amb la qual cosa és a tocar del punk: qui vulgui, només ha de posar-s’hi i crear les seves cançons, sense haver de certificar cap tipus de formació musical per a fer-ho. No cal dir que, en llegir aquestes paraules, un calfred m’ha recorregut l’espinada. Trap i punk en una mateixa frase? I, a més, units pel que fa a l’actitud? No havíem quedat que l’aigua i l’oli no es podien mesclar? Tot i el mal de panxa inicial que m’ha creat l’afirmació, he de reconèixer que és ver que ni punks ni trapers es caracteritzen pels seus coneixements de solfeig, totalment secundaris a l’hora d’expressar-se musicalment. L’actitud ho és gairebé tot, en aquests gèneres, tot i que en direccions radicalment oposades (els uns volen destruir el sistema i, els altres, treure’n el màxim profit). Potser per aquest motiu no m’ha agradat que els posassin al mateix sac. D’altra banda, Besora i Bagunyà consideren que, des del moment en què es va introduir el virtuosisme en la música, aquesta es va aristocratitzar. No veig gens clara, de cap de les maneres, aquesta afirmació. Potser perquè, en el marc d’una entrevista, no deixa de ser una idea massa genèrica. Caldria ampliar-la i argumentar-la.

D’allò que no tenc cap dubte és que els autors de Trapologia, amb aquestes declaracions, posen damunt la taula la importància que el component social té a l’hora de parlar de la música i de definir-ne els gustos. De fet, no crec que sigui cap barrabassada dir que, al llarg de la història, ha fet sempre de discriminadora social. Així, a l’Edat Mitjana, cadascun dels estaments socials tenia els seus gèneres exclusius. Per a dir-ho esquemàticament, els bellatores o nobles tenien les cançons trobadoresques i tots els subgèneres que s’hi relacionaven; els oratores o religiosos tenien el cant gregorià; finalment, els laboratores o pagesos s’esplaiaven amb les cançons populars o escoltant les epopeies cantades pels joglars. Cada classe social era un compartiment tancat, amb la seva música particular. Aquesta distinció es manté durant l’Edat Moderna: la noblesa, l’aristocràcia (també la religiosa), tenia els seus gèneres, la música que avui anomenam clàssica o culta, que es diferenciava clarament dels gèneres populars (i aquí l’adjectiu ja ho diu tot). Potser és en aquest període, entre els segles XVI i XVIII,  que apareix el virtuosisme que, segons Besora i Bagunyà va aristocratitzar la música. Ho dic, però no ho sé. Hauria de documentar-me sobre el tema abans de parlar-ne.

Amb l’arribada de les revolucions del XIX i el pas a les societats burgeses, amb la industrialització i els avenços científics, amb les grans migracions a les ciutats (que esdevenen metròpolis) i l’adopció del capitalisme com a sistema econòmic, va aparèixer la cultura de masses, que seguia marcant clarament la diferència entre els gèneres musicals: d’una banda, els de les elits, prestigiosos; de l’altra, els populars, de consum i sense valor. Jaume Brossa, per exemple, que durant el Modernisme català volia reformar la cultura per convertir-la en un producte elevat, és a dir, per damunt dels gustos de la gent del carrer, no s’estava de criticar, des de les pàgines de L’Avenç, el gènere sarsuela (Bretón rebia de valent!), alhora que reivindica Wagner com a model a seguir. Avui dia, la música segueix essent, encara, un discriminador social. A dalt de tot hi ha la clàssica; després, potser, hi trobam el jazz. I, en darrer terme, segueixen les massives, de consum: el pop, el rock…

No és la primera vagada que en parlam, aquí, del tema. Darrere d’aquesta gradació hi ha unes elits culturals que, a partir de criteris basats en la tradició (és a dir, acadèmics) defineixen què és bo i que no ho és en qüestió de gustos. Perquè, tot i que avui dia vivim en una societat democràtica, a l’hora de parlar dels estàndards en la música, és evident que aquests no es corresponen amb allò que escolten les majories. De fet, hi ha la tendència a voler-se’n diferenciar, d’allò que fan les masses. Aquestes elits són poc tendents al canvi, la qual cosa explica, per exemple, que hagi costat déu i ajuda que el jazz passàs de ser una música marginal a gaudir del prestigi que té actualment o que, a poc a poc i en bones, semblen assolir algunes manifestacions relacionades amb el pop i el rock. Si es prestigien, per exemple, poden acabar formant part dels continguts que es treballen en els conservatoris (un lloc on es concreten els criteris basats en la tradició).

Hi ha una tendència humana a la mimesi, a la imitació, a fer allò que fa la majoria. Som éssers socials i ens agrada ser part d’un grup. Per açò triomfa la música de masses. D’aquí la força que actualment té el trap (entre els joves, sobretot) i el reggaeton. Però alhora, tal i com explica Pierre Bourdieu, els gustos musicals ens ajuden a configurar els diferents grups socioculturals que, d’aquesta manera, cerquen distingir-se de la resta, a la recerca d’un estatus que els diferenciï dels que es troben per davall i que, també, els permeti aspirar al nivell que es considera merescut. Aquí és on surt l’elitista que tots portem a dins, fins i tot en el món de les músiques de consum massiu, en què hi ha diferents estrats. Associam el reggaeton o el trap amb uns grups de què, ben pensat, ens voldríem diferenciar perquè els connotam negativament i els associam a col·lectius sociocultural als quals no ens sentim pertànyer. Però, alhora, ens deixam emportar, de manera natural, per la tendència a escoltar allò que escolta tothom. La solució: si ens ho demanen, no dir que ens agrada. Gaudir amb segons quin tipus de música esdevé un plaer ocult.

Arribam al final del text i no tenc gaire clar on el volia fer arribar. O potser sí: a valorar fins a quin punt tenc o no dret a jutjar i a valorar de manera despectiva un parell de gèneres musicals que, com he dit abans, consider horribles. Voldria poder explicar que ho faig a partir d’arguments objectius i estrictament musicals, la qual cosa és il·lusòria, falsa (una altra cosa són les crítiques als textos, als missatges que vehiculen, fàcilment argumentables). No estic fent altra cosa que emprar els gustos musicals com a discriminadors socials. Així, tot es redueix a l’aparició de l’elitista que hi ha en mi, que em permet de denigrar el reggaeton i el trap per poder, així, reforçar els meus gustos i, en conseqüència, la meva posició sociocultural. Ara que, per altra banda, des del moment en què m’agraden, entre molts d’altres, estils com el rap, el punk i molts dels subgèneres metàl·lics (thrash, death-metal, sludge, stoner, doom…) que, segons una sèrie d’estudis sociològics, es situen a la part més baixa en l’escala dels gustos musicals a nivell social (és a dir, són els pitjor valorats, per davall dels que donen títol a aquest text que ja s’acaba), veig que estic en faldaret a l’hora de defensar la meva posició. Més que aristocratitzar-me, em convertesc en marginal. No és aquesta, també, una posició elitista? Es tractaria, idò, per coherència, de viure i de deixar viure?

Share Button

Deixa un comentari