La forma arrodonida de les pedres

patch-2952413_960_720

En el darrer xalandrot, tot parlant de la presència constant de la mort en la nostra quotidianitat i del pas destructor del temps, comentava que un dels atenuants que ajuden a fer més passadora la vida és l’amor. L’amistat, que n’és una concreció, és el fil conductor que em ve de gust estirar aquesta setmana. Perquè, què en faríem, sense les amistats? Es fa difícil d’imaginar una vida en què els amics no en formin part. Almenys en el meu cas. Però, comencem pel principi: què entenem per amistat? Què són els amics? Ben mirat, són ganes de complicar-se l’existència assajar de fer-ne les definicions. Segurament, perquè ens trobam davant de l’enèsim cas de concepte que tothom sap però que molt poca gent és capaç de verbalitzar amb una mínima solvència. Potser és el moment de recórrer al més que conegut aforisme del filòsof Wittgenstein, per al qual «els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» o, dit matusserament, tot allò que hom no sap explicar amb paraules, a la pràctica, és com si no ho sabés. El coneixement ho és des del moment en què el podem transmetre verbalment. Des de la més absoluta modèstia, m’agradaria de transcendir aquestes limitacions tot intentant de dir què és l’amistat i, de retruc, què són els amics, perquè sé que els tenc i volia deixar-ne constància.

La primera passa a fer és òbvia: obrir el diccionari (o de fer-ne la cerca a la versió web o a l’aplicació del mòbil). El resultat és el següent, pel que fa al mot amistat: «afecció d’una persona envers una altra nada d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual». D’aquí en deriva la definició del mot amic: «unit per l’amistat amb algú, que sent amistat envers algú». Les entrades del diccionari no deixen de ser fredes, asèptiques. De fet, és el que toca en una obra d’aquest tipus: objectivitat i denotació. Ara bé, no deixa de ser contradictori aquest registre, formal i neutre, a l’hora de parlar d’una «afecció», d’una «estimació i benvolença», és a dir, d’emocions, sentiments i, per tant, de la subjectivitat màxima: coneixeu algú que tengui un amic objectivament? No és un disbarat pensar-ho? D’altra banda, no m’acaba de quadrar l’aparició dels lligams de sang a l’hora de parlar del tema. No em convenç gens aquest «més enllà» de la definició. Es suposa que si hi ha lligams de sang ja no hi pot haver amistat? O, en un sentit contrari, és que no hi ha familiars que no es parlen entre ells i que estan barallats a mort? Dec ser jo que no ho acab d’entendre, però a l’hora de definir aquests mots, em sembla que el diccionari fa massa curt i és imprecís. Per açò, també, la prudència m’aconsella deixar de banda la part de la definició que parla de «l’amor sexual». Segur que no entenem el mateix, la gent de l’acadèmia i jo.

delavellesadelamistatPer variar, idò, duré l’aigua al meu molí i parlaré de literatura. Tenc l’excusa perfecta, perquè ja des dels clàssics aquesta temàticaha ha fet vessar força tinta als escriptors. Un dels autors més destacats de la literatura llatina, Ciceró, va dedicar una obra sencera a parlar-ne. El títol és prou clar: De amicitia, és a dir De l’amistat. Tenim la sort de poder-ne llegir una versió catalana gràcies a la traducció que en va fer l’il·lustrat maonès Antoni Febrer i Cardona el 1807. El capítol sisè d’aquesta obra presenta una definició de l’amistat, que «no és altra cosa sinó un acord perfet sobre les coses divines i humanes acompanyat de benevolència i caritat». Ciceró, a més, considera que la virtut «produeix i conté l’amistat, la qual sens la virtut no pot subsistir». Si us he de dir la veritat, tot i que la imatge és molt polida, la meva ment obtusa no ho acaba d’entendre: coses divines i humanes que s’acorden, acompanyades de benevolència i caritat? Arrib als darrers dos mots i, sincerament, la idea de caritat, en aquest context, em grinyola. En canvi, sí que entenc el paràgraf que ve a continuació que, tot i ésser llarg, vull transcriure sencer:

Primerament, ¿pot haver-hi vida vivent (…) qui no descànsia sobre la benevolència recíproca de part d’algun amic? ¿Què major satisfacció que tenir algú amb qui poder explicar-se com si fos amb si mateix? En la prosperitat, ¿quina comoditat podria trobar un, si no tengués algú amb qui compartir-ne l’alegria? En quant a l’adversitat, seria difícil de suportar, si no tenguéssim algun amic qui se n’afligís més que nosaltres mateixos. (…) Jo no parl aquí de l’amistat vulgar o mediocre (…) sinó de la vertadera i perfeta amistat; qual podem comptar d’un petit nombre d’il·lustres amics: aquesta amistat augmenta el resplendor de la prosperitat, i en l’adversitat, prenint part dels mals, els fa més suportables.

Ara m’agrades! Ens entenem. Aquí sí que té sentit la benevolència recíproca, la confiança en l’altre, el fet de compartir els bons moments i els difícils. També i sobretot els difícils. Segurament, si hagués d’explicar amb mots clars i objectius què entenc per amistat, ho faria parafrasejant Ciceró. Fins i tot, coincidesc amb la idea que, els amics de ver, solen ser pocs: el cercle de confiança màxima és, per definició, reduït. M’agrada molt, també, la darrera part del text, bàsicament perquè la referència a fer més suportable l’adversitat em recorda un poema de na Margarita Ballester (a qui darrerament estic citant amb constància; es nota que l’estic llegint a fons, ara que n’he de presentar el volum Després de la pluja, que reuneix els tres títols que havia publicat fins ara, i tenc fresca la seva obra). El títol de la peça deixa ben clar el contingut dels versos del poema: «Són els amics». No crec que hi hagi una millor manera de definir-los, perquè a més de la certesa que es desprèn del contingut del text, hi ha la veritat de la bellesa de la llengua, que l’arrodoneix, i la concisió amb què el missatge esdevé impactant i, alhora, profund. El poema diu així:

Són els amics;

la forma arrodonida de les pedres

que fan en el camí

la soledat més àgil

i el carruatge de l’abandó

més noble.

Em captiva aquesta imatge: els amics són «la forma arrodonida de les pedres», que ajuden a fer més passador el camí. Les rodes del carro de la vida, per tant, hi llisquen millor, suaument. Sense ells, la via estaria plena de clots i bonys. D’altra banda, també afirma el poema que els amics són fonamentals en el moment de deixar l’existència, a l’hora de partir. Sense ells, idò, la mort és definitiva; si hi són, l’amistat aconsegueix de romandre enllà dels límits biogràfics i es manté per la via del record. No hi ha cap diccionari que pugui definir aquest concepte, la noblesa de l’amistat, amb tant d’encert com ho fa la poesia. Perquè, davant d’allò que és inefable, cal recórrer a la connotació subjectiva, a la suggestió de les imatges, a la recerca de la connexió empàtica. Com apunta Joan Pons Alzina (en un comentari que esmena una versió anterior d’aquest text), el mateix Wittgenstein pensava en un sentit semblant: hi ha coses que, suggerides, s’entenen millor. El mèrit és arribar-hi pel camí del llenguatge. Margarita Ballester, en aquest cas, ho aconsegueix amb solvència. Amb una imatge, a més, la rodonesa de les pedres, que té molt de recorregut. Per exemple, a Menorca: ben encaixades, esdevenen mur. La de l’amistat és una de les parets mestres amb què fonamentam la vida. No només la forma: gràcies a l’encaix de les pedres, podem encarar amb garanties els embats de la tramuntana. Si està feta de bon material, no hi ha por dels enderrossalls.

Parafrasejant i reinterpretant el que exposava el poema «Els morts», de Josep Maria Llompart, que també vaig citar en l’anterior xalandrot, podríem acordar que viure implica anar omplint-nos les butxaques d’amics. N’hi caben a lloure, com no podia ésser d’altra manera. Uns pocs són els que acaben formant el petit cercle irreductible, però n’hi caben molts més i tots són benvinguts. Els anam incorporant per tongades. Fins i tot, es converteixen en evidència i testimoni de les diferents etapes de la nostra vida. Cada vegada que canviam de cicle, n’afegim de nous: els de l’escola, els de l’institut, els de la universitat, els del bàsquet, els de la feina… Malauradament, sempre n’hi algun que es perd per camí. És part del joc.

Així i tot, diuen que les amistats de pedra picada, aquelles que duren tota la vida, neixen durant l’adolescència. No crec que açò sigui cert del tot, però sí que hi ha una part important de veritat darrere d’aquesta idea. Només cal que cadascú ho comprovi per a resoldre el dubte. En el meu cas, alguns dels amics d’aquest cercle més reduït s’hi van incorporar durant els anys de l’institut, aixoplugats pel vell edifici del Ramis, lligats a tota mena de despertars i lluites adolescents. Fa molts anys, d’açò. Ens hem fet vells i, a més, ens hem escampat pel món (per no dir, també, que la majoria hem fet cas del precepte bíblic: «creixeu i multiplicau-vos»). No tots som a l’illa: alguns hem anat i vingut; n’hi ha d’escampats a Maó i as Mercadal; però també a Barcelona, a l’Hospitalet de Llobregat, a Aiguafreda o a Newcastle. Parlant de llocs llunyans, però, fins no fa gaire, un dels nostres tenia fondejada la nau a l’estuari del Río de la Plata, a Buenos Aires, tot i que aprofitant els corrents marins, el seu bot (amb nova tripulació) va arribar, a poc a poc i en bones, al ritme de la fluixa, fins al moll de Binissafúller.

Però roda el món i torna al Born. A pesar d’aquesta diàspora a què ens ha menat la vida, hi som i, de tant en tant, un parell o tres de vegades l’any, ens trobam per testimoniar que l’amistat es manté intacta. L’excusa per a fer-ho és gastronòmica. Podia ésser-ne una altra, però, posats a triar, no se me n’ocorren de millors. No hi ha cap intenció nostàlgica darrere d’aquests dinars de llarga sobretaula (tot i que és inevitable no acabar contant alguna batalleta del passat: peccata minuta), sinó que ens uneix la passió pel present i l’esperança en el futur, les ganes de compartir les alegries, però també els fracassos. De ser, senzillament, la forma arrodonida de les pedres. No sempre és fàcil que a tothom li vengui bé d’assistir a aquestes trobades: quadrar les agendes de cada vegada és més complicat i, per acabar-ho d’adobar, les companyies aèries no ho posen gens fàcil. Però sempre acabam acordant una data que acaba esdevenint adiada. Com la d’avui dissabte. Perquè no podem perdre mai.

Share Button

Deixa un comentari