La batalla dels relats

Cargas-Sardenya-Diputacio-Ramon-Llull_EDIIMA20171001_0193_19

Què és la realitat? La pregunta és més complexa del que sembla. Massa. I no seré jo qui intenti escatir en unes poques línies un concepte al qual fa anys que se li intenta donar una definició satisfactòria. Fins a quin punt la podem copsar, la realitat? Vet aquí una altra qüestió que ha fet esprémer neurones a lloure i vessar pàgines i pàgines de textos filosòfics. Sigui com sigui, al món que ens envolta han passat i passen coses. Les sabem i les coneixem, gairebé sempre, a través de tercers, mediatitzada, en forma de relat. Fins i tot, en aquells casos en què parlam d’experiències que hem viscut en primera persona, també ens les explicam a traves de narracions. Tot molt literari, per cert. I les sabem, les coses, després d’haver-les percebut a través d’uns mecanismes (els sentits, la consciència) que no sabem fins a quin punt són o no distorsionadors i, per tant, fiables. Perquè, entre d’altres coses, copsar la realitat és un fenomen totalment subjectiu. Es suposa que és objectiva, tot i que des del moment que hi estem implicats d’una manera o altra, la percepció sempre la fa encaixar en la subjectivitat del nostre sistema de valors. I, aquests, són variats i diversos. Gairebé podríem dir que n’hi ha tants com persones i que, com és normal, un mateix fet pot acabar conformant relats diversos, fins i tot oposats. com la realitat: a la pràctica, n’hi ha tantes com individus. No hem d’oblidar que la manera com la percebem té una conseqüència moral, ètica, que ens empeny a actuar d’una manera o d’una altra, a ser en el món en funció del sistema de valors que ens aixopluga.

No voldria embullar-ho gaire. En principi, la intenció d’aquest xalandrot (i no xalandrum: un dia ja ho explicaré) és centrar-se en alguns detalls específics del procés que ens mena a explicar-nos el món que ens envolta i a algunes de les eines que ens ajuden a fer-ho per, tot seguit, exemplificar-ho amb un cas concret. Els mitjans de comunicació són un d’aquests instruments que empram per a fer-nos una idea d’allò que succeeix, de les coses que passen al món, sobretot (però no només) respecte del que ens és més proper. A través de la seva percepció, del seu discurs, compaginam el nostre relat de la realitat. Evidentment, els mitjans són conscients del paper que juguen en aquest procés, saben perfectament quin és el poder de què disposen i que posen en pràctica a l’hora d’explicar-nos les coses a través del filtre d’uns determinats valors, des d’una ideologia que els justifica, de la qual no sempre en són prou conscients els lectors.

Açò explica que, davant d’un fet qualsevol, en puguin oferir unes interpretacions molt diverses, fins i tot oposades. Tot depèn de qui construeix el relat. Pel que fa al receptor, una part del joc consisteix a veure la relativitat d’allò que ens arriba a l’hora d’establir el propi criteri. No és fàcil fer-ho, saber que ens trobam davant de percepcions mediatitzades. Hi ha casos, però, en què només existeix un únic punt de vista, un únic mitjà des del qual acarar-se al món, la qual cosa dificulta poder fer l’exercici necessari de subjectivitat. En aquestes ocasions, és més fàcil acabar confonent la visió parcial de la realitat amb la Realitat, en majúscules, total i absoluta. I caure en la intransigència totalitarista.

diario_menorca.750

Com ja s’ha dit, hi ha mitjans que són plenament conscients de la força que els dóna el fet de tenir el monopoli informatiu a l’hora de construir el relat de l’actualitat per a un determinat grup humà. No crec que calgui entrar gaire a fons amb el que passa a Menorca i el seu únic diari en paper. Ho sap tothom i és profecia, que diria aquell. Per a molts menorquins, aquesta és l’única via d’accés a la realitat illenca. I, més d’un, acríticament, es deu pensar que el general Alejandre, franquista declarat, és un personatge emblemàtic, en veure el tracte displicent que rep a les pàgines del diari, especialitzat a convertir en categoria allò que és anecdòtic, sempre i quan serveixi als seus interessos, tal i com s’ha pogut constatar, per posar uns pocs exemples, en la manera com han presentat les protestes que han rebut, aquest estiu illenc, Artur Mas i Albert Rivera, respectivament, o la facilitat amb què pugen al carro de cadascuna de les campanyes gonelles i anticatalanistes de torn, que hi tenen barra lliure, i al darrere de les quals hi ha quatre jans i un boi, però que, passades pels altaveus del diari, sembla que són massives.

37384668606_cf7e300f86_bTot aquest discurs que us he engegat era una excusa per arribar al moll de l’os d’allò que m’ha empès a escriure la reflexió d’avui: l’exemple concret. Perquè fa tot just un any, un servidor era a Barcelona. Hi érem, perquè hi vaig anar molt ben acompanyat, per uns motius que res no tenien a veure amb el referèndum convocat per al primer d’octubre. Però va coincidir que aquell diumenge plujós érem a la capital catalana i hi vam passejar. Per açò, vam veure el que vam veure, sense filtres ni la mediació de tercers, fins al punt que, en algun moment del matí, vam arribar a tenir por. A l’esquerra de l’Eixample, entre l’estació de Sants i el mercat de Sant Antoni, que vam fer a peu, ens vam anar trobant la presència de molta gent davant dels col·legis i, també, la desfilada marcial d’escamots de la policia espanyola. Aquests darrers imposaven, uniformats i armats, avançant de manera coordinada, pujant i baixant de vehicles blindats que s’aturaven de cop davant nostre, cosa que ens va obligar, almenys en una ocasió, a canviar de vorera per seguir avançant Barcelona avall.

De fet, mentre rodàvem entre les parades de llibres de vell, a redossa de la pluja, vam començar a escoltar detonacions d’armes, uns sons que van despertar, en algun lloc del subconscient on romanien hibernant, les emocions que havia viscut en primera persona, quan era estudiant universitari i vivia al Principat, a la manifestació en contra del desallotjament del cinema Princesa, en la qual em vaig trobar, sense cercar-ho en cap moment, envoltat per les forces antiavalots i esquivant les pilotes de goma que passaven volant a poca distància del lloc on em trobava. Aquell vespre llunyà de l’octubre del noranta-sis vaig passar una penada, enmig del foc creuat entre okupes i policies, a la Via Laietana. Mentre el cor bategava a mil per hora, no em podia treure del cap una cançó de Kortatu, «A la calle», un tema que, simptomàticament, es va convertir també en la banda sonora mental del primer d’octubre de l’any passat: «he visto las calles ardiendo otra vez». Aquesta vegada, però, era prou lluny per a no sentir el xiulet que deixen anar els projectils quan et passen a tocar i no vaig saber ben bé què estava passant. Després es va descobrir que, efectivament, la policia estatal havia llençat pilotes de goma (prohibides, per cert, a Catalunya) contra la gent.

20171001BigEntre allò que anàvem copsant de primera mà, el que consultàvem a les xarxes socials i allò que vam veure per la televisió en un dels bars en què ens vam refugiar, literalment, de la presència policial, vam anar teixint un relat coherent de què estava passant: l’estat emprava la força, de la qual tenia i té el monopoli, contra la voluntat pacífica de més de dos milions de catalans que volien votar en un referèndum d’autodeterminació. Que sabien perfectament que, per a fer una truita, calia trencar els ous. Ara bé, aquell mateix dia vam tornar a Menorca i, des de la distància, vam comprovar que els relats que presentaven la gran majoria dels mitjans de comunicació tornaven a ser antitètics al nostre. El fet d’haver-hi estat i haver viscut en primera persona una part, ni que sigui molt petita, del primer d’octubre barceloní, ens ajudava clarament a percebre quina d’aquelles visions coincidia amb la nostra. De fet, no canviava gens el guió respecte de tot allò que tenia a veure amb la construcció dels diferents imaginaris relacionats amb el «procés» català.

GABCID’una banda, els anomenats mitjans «unionistes», convertien les nostres víctimes en botxins i a l’inrevés. De l’altra, els que simpatitzaven amb l’autodeterminació, reforçaven allò que havíem vist en un àmbit geogràfic molt restringit però que, lògicament, es podia traslladar a tot el territori català, on la repressió dels «piolins» havia estat violenta, contundent i inútil. Perquè la gent va votar i el resultat va ser clar i català. Ara bé: per a un menorquí qualsevol que aquell dia era a l’illa, on era la veritat? Quin relat era creïble? I açò que, a Menorca, tot i que la presència dels mitjans «unionistes» és abassegadora, i el diari local és el que és, hi ha una petita escletxa que permet d’accedir a l’altra cara de la moneda de l’explicació dels fets, la qual cosa hauria de permetre de plantejar-se moltes preguntes, per contrast. Ni que sigui, a partir del fet que l’existència de dues posicions, antitètiques, ens haurien de fer sospitar que alguna cosa grinyola, en tot plegat. Que, des del moment en què ambdós bàndols hi tenen interessos creuats, la realitat no deu ser tan fàcil d’escatir. Passa, però, que a una gran part de l’estat només tenen accés a una versió dels fets. I aquesta, a més, ja s’encarrega prou bé de d’infamar l’altra. Així, una majoria prou immensa d’espanyols creuen cegament que TV3 manipula, malgrat no haver-la vista mai ni, pitjor, des del desconeixement que hi ha una sèrie d’informes externs i rigorosos que constaten la seva pluralitat. Açò té confondre la realitat amb la Realitat.

Per açò, en aquest sentit, hauria de ser un exercici moralment i èticament higiènic el de cercar un tercer punt de vista de les coses, una visió allunyada de les parts implicades en el conflicte per a poder entendre’l potser millor. Així, un nou relat, menys «contaminat», el podem trobar en la premsa internacional, la qual, per cert, tot i la varietat de punts de vista, no acaba de consonar gaire amb el que s’escriu diàriament des de la visió «unionista» de les coses, per molts d’esforços que la diplomàcia espanyola dediqui a netejar la cara d’un règim que, pel que fa a hàbits democràtics, segueix encara massa lligat a l’herència del franquisme.

Share Button