Veure el turisme amb perspectiva

Captura de pantalla de 2018-08-24 08-51-12

Del 15 al 15. De mitjan juliol a mitjan agost. Aquests solen ésser els dies més intensos de la vida menorquina, quan la pressió que pateix l’illa arriba al seu màxim anual. I tot, gràcies al turisme, el principal i gairebé únic motor econòmic d’aquest racó de món. Ara que ja hem passat aquestes quatre setmanes concretes de les vacances d’estiu, començam a recuperar, a poc a poc i en bones, la «normalitat» que ens ha de dur als dies, potser massa tranquils i tot, de l’hivern. Però, un any més, no hem sortit indemnes de la travessa canicular. Els efectes no desapareixen de cop amb les primeres tempestes d’agost: ni de conya, tot i que és ver que la cosa comença a anar a la baixa. Encara és prest, però, per a fer-ne un balanç com toca, per poder afirmar si la temporada ha estat bona o no, per molt que aquest hagi estat un dels culebrots amb què ens ha bombardejat el principal partit de l’oposició menorquina –el diari Menorca– i les formacions polítiques de la seva corda (cal recordar que les eleccions són d’aquí a no res?). Així i tot, potser sí que ara és un bon moment per parlar d’alguns aspectes relacionats amb el turisme.

Un any més, idò, hem superat els dies més intensos de l’illa. Ara bé, les seqüeles d’aquesta etapa d’estrès ambiental potser seran irreversibles per a alguns dels recursos naturals de Menorca. En aquest sentit, la llista de greuges és llarga. Així, per molt que s’hagi aprovat un decret per a protegir-la, les embarcacions segueixen fondejant de qualsevol manera damunt de les praderies de posidònia. Mentre no hi hagi suficients recursos per a executar-lo com toca, el decret serà paper mullat i les imatges de les llanxes i iots traient les ancores plenes de fulles d’aquesta mal anomenada alga es seguiran repetint, com són reiterats encara els casos de gent del sector turístic que considera brutor i sunya, que cal treure de l’arena, aquesta planta que, entre d’altres moltes coses, s’encarrega de tenir l’aigua neta i transparent. També es repeteixen els munts de fems que s’amunteguen a moltes platges, algunes de les quals verges (i, per tant, sense papereres). Sembla que transportar cadascú la part de brossa que ha generat és una feinada titànica. O, pitjor, com que hi ha un servei de neteja del litoral que se n’encarrega, ja ho faran ells, que per açò pagam els nostres impostos. En una societat en què les coses són d’emprar i tirar i en què l’individualisme és el valor per excel·lència, no ens ha de sorprendre que el civisme sigui el que és.

A més, segueix encara vigent la dèria de fer muntets de pedres a la vorera de la mar, tot i les campanyes informatives al respecte. I, en algunes platges, els banyistes es segueixen posant argila, malgrat els cartells que clarament ho prohibeixen. Alguna persona conscienciada que, des de la bona fe, ha intentar explicar-los-ho ha rebut el menyspreu o, pitjor, la indiferència per part d’algun d’aquests turistes enfangats per als qual la depredació del territori no és una preocupació sinó un motiu de gaudi individual. Així anam. A les carreteres, les sobredosis de trànsit han seguit estant a l’ordre del dia, de tal manera que les retencions i els aparcaments plens de les platges ens han acarat a la realitat dels límits de l’illa. Hi cap més gent, aquí? Caldria regular els fluxos de visitants de tal manera que no moríssim d’èxit ni matàssim la gallina dels ous d’or que ens alimenta? En aquest sentit és molt assenyat llegir la reflexió que, al respecte, ha fet Pau Obrador a Xalandria.

Evidentment, el turisme no és una activitat neutra per al territori i la societat que l’acull. I, de manera regular, genera crítiques. En tots els sentits. És a dir, per part d’aquells que creuen que no n’hi ha prou mai (per als quals, per tant, enguany ha estat un fracàs gairebé estrepitós que només es solucionarà creixent més) i aquells que consideren que fa temps que s’han superat tots els límits tolerables i suportables (amb arguments contundents com els que van posant damunt la taula col·lectius com Terraferida o el GOB). El més curiós de tot és que res de tot açò no és nou. Des dels inicis de la indústria del turisme massiu a Menorca, cap als anys setanta, queixar-se’n ha estat una activitat habitual que els menorquins han exercit. La turismefòbia fa temps que roda. Igual que el fet de debatre quin model específic de turisme és el que convé a Menorca. En aquest sentit, és totalment recomanable i imprescindible llegir el llibre A la recerca del paradís. Història del turisme de Menorca, d’Alfons Méndez, una obra que ajuda a prendre perspectiva i a contextualitzar i entendre on som ara a base de conèixer d’on venim. Gràcies al llibre de Méndez, per exemple, es comprova que les incerteses, les males temporades, la competència amb altres destinacions de la Mediterrània o la influència de les crisis econòmiques (periòdiques i sistèmiques del capitalisme) en l’activitat turística s’han anat repetint en els darrers cinquanta anys. I es constata també que, malgrat tot, s’ha seguit ensopegant en la mateixa pedra una i altra vegada. Tot molt humà, per cert. Massa.

a-la-recerca-del-paradis-historia-del-turisme-de-menorca_4267696_xxl

Gràcies a aquesta obra, també, es pot resseguir, després d’una primera part en què s’aborden els precedents històrics, el procés que va dur l’illa a fer part de la indústria del turisme, als anys seixanta i setanta del segle passat (més tard que Mallorca) i com van anar apareixent les diferents urbanitzacions turístiques de l’illa, moltes menys de les que haurien pogut ésser, per cert: fa feredat la llista de projectes que es van quedar sense executar: Binimel·là, Tirant, els Al·locs, Macarella… No deixa de ser curiós que venim d’uns orígens en què, en plena dictadura franquista (una herència més del règim que encara arrossegam!), una sèrie d’especuladors (amb capitals foranis, l’origen dels quals no sé fins a quin punt podria reportar-nos alguna sorpresa) van fer i desfer, al marge de la legalitat vigent que ja era, de per si, de pa amb fonteta. Avui encara en patim les conseqüències: el cas dels dos hotels de son Bou, tan mastodòntics com il·legals, n’és només la punta d’un iceberg, l’herència d’una època no tan llunyana en què les coses es feien sense llicència, però amb permís (verbal, de l’alcalde de torn).

No és la meva intenció parlar de tots els continguts d’una obra que és força completa i, per tant, complexa i difícilment resumible en poc espai. Sí, però, que hi ha alguns aspectes que, com he dit, són destacables perquè permeten de veure el nostre present amb les eines de la perspectiva. Recorda Méndez, per exemple, en un moment del llibre, la teoria de la hisenda pública, mitjançant la qual l’administració s’ha d’encarregar de corregir les deficiències que genera el lliure mercat. I, si no ho he llegit malament, açò s’ha traduït en el fet que els ajuntaments de l’illa van haver d’acabar assumint com a pròpies les urbanitzacions, que havien nascut com a iniciatives privades, per a corregir-ne totes les deficiències que presentaven, és a dir, per tal de dotar-les de serveis bàsics com l’enllumenat o el sanejament, perquè, amb les corregudes dels especuladors a l’hora de vendre solars i treure’n el major benefici possible, no s’havien fet. És la vella història de sempre: privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues. Encara en pagam les conseqüències.

Amb el llibre A la recerca del paradís, el lector es pot fer una idea clara del pas d’una economia diversificada (allò que s’anomenà la via menorquina del creixement), en què el turisme era una activitat més, al costat d’altres, al monocultiu turístic (és esfereïdor, des d’una perspectiva conservacionista, veure com es van desenvolupar els blocs d’apartaments a partir dels anys vuitanta, per tot el que representaven com a model econòmic depredador del territori i dels recursos naturals), un paradigma en el qual ens trobam de ple i que demana de ser revisat i superat, tal i com explica Carolina Beltran en una altra obra totalment recomanable, El model turístic menorquí: mite o realitat (1960-2015), on es defensa la necessitat de tendir cap a la sostenibilitat per tal de no morir d’èxit. En aquest sentit, tenc damunt de la taula, fent coa per a ésser llegit, el llibre Menorca i Eivissa. Dues illes, dos relats històrics i econòmics, de Guillem López Casasnovas i Miquel Àngel Casasnovas Camps, que hauria de ser (així ho esper) útil a l’hora de fixar aquesta visió de l’avui amb perspectiva, per tal d’entendre’l millor, no només des del vessant històric sinó, en aquest cas, també geogràfic.

Arribats a aquest punt, la pregunta s’imposa: és sostenible, l’economia turística de Menorca? Potser seria interessant, de cara al debat públic, de començar a introduir la crítica mateixa del concepte sostenibilitat i posar damunt la taula la paradoxa que suposa un model que es basa en el creixement il·limitat, d’una banda, en un territori i a partir d’uns recursos que són finits, de l’altra. No pot ser mai del món sostenible, açò. Ara bé, aquesta mateixa pregunta ens ha de dur a una altra que hi està totalment relacionada: és sostenible, de fet, el model econòmic capitalista neoliberal? I, davant de la resposta a què ens aboca la pregunta, quines alternatives hi ha que no ens hipotequin el futur i que el facin vivible?

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 1