Textos que dialoguen

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

akhilleus_patroklos_antikensammlung_berlin_f2278Ara bé, en el com s’imbrica i el pes que té en el resultat final aquesta relació hi ha alguns aspectes que m’agradaria comentar. Potser amb exemples concrets és més bo de fer veure on vull anar a parar, perquè som conscient que, així, en abstracte, el que dic és mal de digerir. Parlant de literatura, hi ha mostres evidents d’intertextualitat en els poemes de Kavafis, que aprofita els referents que ofereixen els clàssics grecs per reflexionar sobre temes del seu present. Ho fa en el seu poema més conegut aquí, «Ítaca» (gràcies a la versió musicada que en va fer Lluís Llach i, abans, a la magnífica traducció de Carles Riba), en què l’Odissea homèrica serveix per a extreure’n una lliçó de vida. També és el cas del poema «Troians», elaborat a partir del conflicte que és la base de la Ilíada. Passa una cosa semblant amb Els treballs i els dies, novel·la de Joan Francesc Mira, que aprofita la mitologia clàssica, en aquest cas els diferents treballs d’Hèrcules, per a construir una novel·la que és, per cert, totalment recomanable. Com també ho és Obabakoak, de Bernardo Atxaga, que construeix tota la narració a partir del joc intertextual.

Per poder apreciar aquests substrats, cal tenir un cert bagatge lector. Quan més es llegeix, més possibilitats hi ha d’acabar detectant aquests tipus d’elements. Hi ha alguns textos que donen peu a aquest jocs de miralls, la qual cosa, a més, n’indica la importància cultural. Potser el més important, tot i que els clàssics grecollatins no queden enrere, és la Bíblia. Aquest llibre de llibres es pot llegir en clau literària. És molt recomanable fer-ho per a gaudir d’un major aprofundiment en textos posteriors de la tradició occidental, perquè la seva influència és abassegadora (també ho és en les arts, en l’arquitectura…). Record com, a la universitat, Maria Campillo ens va recomanar, com a deures d’estiu, de llegir-la. No ho vaig fer, en aquell moment, tot i que, amb el temps, n’he anat llegint alguns dels llibres que la formen (en aquest sentit, hi ha una versió dels Evangelis, en traducció de Joan Francesc Mira, que és imprescindible) i, també, algunes seleccions literàries molt útils. Possiblement, a nivell acadèmic, són dels millors deures que m’han posat. Així, per exemple, la lectura de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, s’eixampla des del moment en què el lector comença a trobar-hi tot de referents bíblics, per aquí i per allà, gens casuals, ja que permeten d’endinsar-se en un nivell de lectura de l’obra en què es fa evident que els grans mites de la nostra cultura, en aquest cas el del pecat original i la culpa, serveixen per a explicar altres moments històrics, a nivell individual i col·lectiu, com són els anys de la II República, la Guerra Civil o la postguerra. També, per posar un exemple radicalment oposat, gràcies a la Biblia s’entenen molt millor les paraules profètiques (Ezequiel, 25:17) que deixa anar amb vehemència el sicari Marsellus Wallace abans d’executar algú a la pel·lícula Pulp Fiction, de Quentin Tarantino (una meravella, per altra banda a l’hora de jugar amb referents intertextuals de la cultura pop nord-americana).

escolta-com-sona-es-teu-pols--cdAra bé, i aquesta és una condició sine qua non que cal respectar, tot i que no sempre es dona el cas, el lector que, pels motius que sigui, no localitzi aquestes referències, ha de poder fer la lectura convencional de l’obra. La intertextualitat és un plus que l’eixampla, però no en pot ser la finalitat única: en aquest cas, es fàcil trobar-nos amb allò que actualment es coneix com a postureig. No cal que l’espectador de La Diligència, de John Ford, sàpiga que el film és una recreació en clau western del relat Bola de greix, de Guy de Maupassant, per a gaudir d’una pel·lícula extraordinària. Però si coneix el referent, la pel·lícula guanyarà en matisos. O, seguint amb intertextualitats cinematogràfiques, ningú no posa en dubte que Apocalipse Now o Alien s’aguanten soles. No cal saber que al darrere hi ha el text clàssic i pertorbador de l’obra Heart of darkness (El cor de les tenebres) de Joseph Conrad. Ara bé, qui ho sap i ho té present a l’hora de veure els films, en pot fer una lectura molt més rica. I, açò és el que li pot passar, canviant de disciplina, a qui escolti el darrer disc de Leonmanso, Escolta com sona es teu pols, que es gaudeix independentment de detectar-hi o no el mite clàssic que s’amaga en la lletra de la cançó «Vinjolita de foc».

A vegades hi ajuda que les referències siguin explícites, perquè l’autor així ho vol. No sé si aquí hi podríem incloure els paratextos que, en forma de cites, solen acompanyar les obres literàries. No tenc la intenció ni la formació necessària per a entrar en disquisicions teòriques. Quan el diàleg amb altres textos es fa a cara descoberta, amb les fonts perfectament identificades, si es fa bé, sempre són una ajuda en la lectura dels textos respectius. He de reconèixer, però, que llevat de les cites (si acordam que en formen part), pel que fa a la intertextualitat m’estim més la subtilesa, que les referències hi siguin, però camuflades dins del text, tot i que l’altra manera de fer també és perfectament vàlida si es fa com toca. Ara mateix estic llegint Ample vol de la nit de Josep Maria Fulquet. Hi ha, de manera molt puntual, en els diferents cants que conformen el llibre, la reproducció de petits fragments aliens, en cursiva i, al final de l’obra, una nota que n’indica la procedència. Aquests elements es complementen amb les diferents cites del Paradise Lost de Milton, que encapçalen cadascuna de les parts del llibre. Tot i saber-ne la procedència, els textos aliens queden perfectament imbricats en el discurs de Fulquet. La intertextualitat, per tant, hi és reeixida.

Crec que, després del que acab d’explicar, ningú no trobarà estrany que, en el moment en què m’he atrevit a fer literatura, públicament, també hagi acabat jugant al joc de la intertextualitat. Perdonau-me que em faci autobombo per enèsima vegada: ego i escriptura van de la maneta tot sovint. Així, a l’hora de donar forma a De l’animal que s’imposa, el diàleg amb altres obres es va fer inevitable. La Comèdia, Dante, hi és present des del primer vers. Fins i tot, l’ocurrència de posar-hi un intermezzo, a la meitat del llibre, té a veure amb l’obra del florentí. Pere Gomila, en la lectura que ha fet dels poemes, ha localitzat moltes d’aquestes referències, algunes prou evidents: hi ha la magdalena proustiana o la tempestat de flama de Bartomeu Rosselló-Pòrcel; d’altres, potser són més subtils, com el raig verd del film de Rohmer… També, n’ha localitzat alguna a la qual ha arribat per vies imprevistes, com és el cas del cérvol que va a la font, que ell associa a Sant Joan de la Creu, però que jo emprava en el sentit que se li dona a les càntigues d’amic de la literatura gallegoportuguesa: sigui com sigui, cal anar a la Bíblia per a trobar-ne l’origen. Fins i tot, Gomila ha apuntat algun element que apareix al text sense que jo en sigui conscient. Perquè aquesta és una altra: a vegades, la intertextualitat deriva del fet que hem assimilat coses sense saber-ho i després, a l’hora de crear, han acabat sortint de manera totalment natural i inconscient.

Hi tenc tendència. Tampoc no vaig poder evitar jugar a aquest joc de miralls culturals a l’hora d’escriure el darrer conte publicat a Xalandria, «Donau vós permís?». En aquest cas, vaig fer servir referents de la cultura popular a l’hora d’estructurar el relat. Algun lector, com en Bep Joan Casasnovas, va detectar-hi (i m’ho va fer saber), la presència d’alguns versos de les cançons de Ja t’ho diré en el text. No eren les úniques picades d’ull a cançons populars que formen part de la festa santjoanera (hi ha ecos de la cançó “Davallada de la Mola”, per exemple). He de reconèixer que, també, vaig emprar qualcuna referència més recercada, que vaig incloure de la manera més natural possible en el redactat del conte. Potser algun teòleg que, casualment, l’hagi llegit (un fet altament improbable, però no impossible), haurà detectat la presència d’una frase extreta literalment dels evangelis bíblics (en la traducció de la versió interconfessional). Com sempre, la Bíblia acaba essent per tot. El que he intentat sempre, però, és que aquestes intertextualitats no interfereixin en la lectura de les obres, que s’han de poder abordar sense detectar-les. Aquest és el joc al qual intent jugar.

Ja ho he comentat abans, però: hi ha el perill fàcil de caure en el postureig, en l’exhibicionisme gratuït. És molt bo de fer d’anar-hi a parar. L’autoestima de l’escriptor hi ajuda. Però la intertextualitat no pot acabar convertint-se en una finalitat per ella mateixa. Quan açò succeeix, els autors que la practiquen no fan altra cosa que intentar demostrar una determinada superioritat cultural davant del lector o, fins i tot, respecte dels seus companys de gremi, però poca cosa més. El text no millora. No hi ha diverses capes o nivells de lectura que l’eixamplin. Com la bombolla de sabó que cita Costa i Llobera al poema «Als joves»: molt polida, plena de colors (irisada), però que prest esclata i demostra que no hi ha res a dins. Si ho dic, per cert, és perquè són coses que passen i que acaben tenint, sobre el text i sobre l’autor, l’efecte contrari del que la intertextualitat cerca: en tost d’eixamplar, restringeixen. Restrenyen el text i el fan mal de pair.

Share Button

Deixa un comentari