La llista amb els meus deu discos preferits

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Captura de 2018-07-06 09-55-42La meva activitat a la xarxa de les xarxes és de mínims. Força passiva, a més, quan m’hi pos. Però, en aquest cas, segurament perquè el tema em toca la vena sensible, he fet una xalada seguint les diferents cadenes en què participaven algunes de les meves «amistats» virtuals. Així, a més de gaudir d’alguns dels textos que acompanyaven les imatges (en Lluís Carreras, en aquest sentit, ha estat antològic: hauria de publicar la sèrie, sencera, en algun blog, per poder-la llegir, seguida, tantes vegades com faci falta), m’ha sorprès el fet de relacionar qualque treball discogràfic amb persones amb les quals mai no hauria pensat que existia aquella connexió. D’altra banda, he pogut comprovar que em moc dins uns grups socials més homogenis del que em pensava: hi he vist molt més rock dur i heavy metal del que m’hauria imaginat, però també força jazz. També ha estat força curiós comprovar com algunes referències es repetien de manera insospitada. I no perquè fossin òbvies: A love supreme, de John Coltrane, n’ha estat un exemple gratificant. També ho ha estat poder aprofitar l’ocasió per a revisar alguns treballs discogràfics que tenia un pèl oblidats o per a descobrir-ne de nous (avalats pel conjunt d’una llista que, als meus ulls, transmetia un criteri fiable perquè al darrere hi havia persones a qui tenc per assenyades).

I, malgrat l’interès de l’experiment, quan m’han convidat a participar-hi (en certa manera era inevitable que açò acabés passant), no ho he fet. Tenia una bona coartada: un final de curs amb poc temps per a l’oci no em permetia d’afegir-me a la cadena. Però, realment, el motiu per a no fer-ho ha estat un altre, també crec que suficientment fonamentat: el repte era impossible d’acomplir. Reduir a deu la llista de discos que més m’agraden és la cosa més semblant a voler comptar tots els grans de sorra de Son Bou, una tasca titànica que no és a l’abast dels éssers humans. Deu són molt pocs. Només d’entre les llistes que havia vist publicades a la xarxa ja tenia referències per a fer una dotzena bona de decàlegs, sense repeticions, cadascun amb un tot de referències d’allò més variades: Jeff Buckley, Kitsch, Metallica, Bob Dylan, Thin Lizzy, John Coltrane & Johny Hartmann, Iggy Pop, Johnny Cash, Miles Davis & Dizzie Gillespie, Pink Floyd, David Bowie, Kate Tampest, Ella Fitzgerald, Public Enemy, Roger Mas, Gojira, Janis Joplin, Social Distortion, The Clash… Era impossible de fer un exercici de síntesi. Per açò, davant de la magnitud del repte, havia pensat de centrar-me en un gènere en concret, tot i que aquí també hi podríem posar tots els emperons del món, perquè intentar delimitar, per exemple, on comença el pop i acaba el rock és com voler posar barreres a la mar: els vasos comunicants entre estils són totalment fluctuants, per sort, la qual cosa permet l’existència de meravelles interdisciplinàries com el disc que van fer Lagartija Nick i Enrique Morente, Omega. Obviant aquestes dificultats evidents, sorgia la possibilitat de centrar-me en deu discos de jazz. O de música clàssica (separant l’òpera de la música de cambra?). O de death metal (el clàssic i el melòdic mesclats?). O d’electrònica. O ves a saber de quin gènere. Però també, en aquest cas, en passava un fum per reduir la llista a una desena exacta de referències. Per què les coses poden arribar a ser tan complicades?

Possiblement, fruit de la desesperació i davant de la impotència de poder donar a conèixer als quatre vents internàutics una llista amb un mínim de cara i ulls, vaig pensar a despenjar-me amb una proposta basada en plaers culpables, els guilty pleasures d’un servidor. Almenys, pensava, que no es perdi per no ser original. Però, a més de tornar a trobar-me amb problemes de limitació, deu sempre són massa pocs, em semblava que eren ganes de fer el paó, de mostrar l’orella i voler aparentar ser cool des de l’exhibicionisme gratuït. En aquesta direcció narcisista anava també la idea de fer una llista basada en un àmbit moltíssim concret i recercat: per exemple, els millors deu discos en què una orquestra de jazz versiona clàssics de la música pop i rock contemporanis, tot pensant en treballs com els de Richard Cheese (per exemple a Lounge Against the Machine) o Pat Boone (i el seu insòlit i deliciós alhora In a metal mood). Per primera vegada, amb aquesta proposta, en tost de perdre’s per massa, la cosa es perdia per massa poc: quatre o cinc discos, me’n sortien, després d’un esforç titànic de recerca per la meva discoteca. Estava totalment desconcertat. A qui se li va ocórrer d’iniciar una cadena de missatges tan diabòlica? El darrer intent, abans de donar-me per vençut i abandonar el projecte, va ser el d’intentar aprofitar l’ocasió per a reivindicar la música que es fa a Menorca, tot elaborant una selecció de deu discos illencs imprescindibles, en què no hi podien faltar gent com Ja t’ho diré, Leonmanso, S’Albaida, Cris Juanico, Guillem Soldevila, Joan Pons (el baríton), Traginada, Pèl de Gall, Espina, David Vidal, Maria Àngels Gornès, Maria Camps (Trio)… Però me’n sortien, per variar, de més. I triar implica descartar, deixar referències de banda i se’m fa molt difícil de dir aquest sí o aquest no.

Derrotat davant d’un repte com aquest, em quedava el consol de pensar que encara podria haver estat pitjor: que el joc implicàs d’ordenar els discos per odre d’importància, establir un rànquing amb un número u indiscutible que, per tant, havia de ser millor que tots els que venien darrere. Una tasca encara més maquiavèl·lica! I açò que, aquest tipus de llistes són el nostre pa de cada dia, sobretot però no només, en acabar l’any, quan n’apareixen publicades de tots els àmbits. Record com, en els inicis de Xalandria, que ja té més de deu anys!, un intent d’elaborar una llista, en aquest cas sobre pel·lícules, va generar alguns comentaris en contra d’aquesta pràctica que va fer que, durant molt de temps, ningú no s’atrevís a publicar-ne cap al blog. Sort que en Pau Obrador, cada any, obvia aquesta polèmica i amb una certa regularitat ens ofereix una llista amb les seves recomanacions cinematogràfiques.

1001-cosas

Perquè, malgrat tots els defectes que tenen, aquesta mena de llistes sempre poden ser útils. Per exemple, ens ajuden, sempre que tinguem clar qui les elabora, a triar d’entre un panorama saturat de referències. En parlàvem fa poc, d’infoxicació, d’excés d’informació. Ja va bé que, algú, des d’un criteri determinat (que, per anar bé, ha de ser conegut i transparent) ens ajudi a separar el gra de la palla. Aquest aspecte lliga, a nivell col·lectiu, amb la idea de cànon, un tema força interessant però que no podem abordar ara, per manca d’espai. Sigui com sigui, reduir la riquesa i la complexitat cultural a una llista amb deu, quinze, cent referències, no deixa de ser un simplificació, un acord de mínims o, fins i tot, un digest adreçat al gran públic, descontextualitzat i asèptic. No debades, existeixen uns llibres, que es venen prou bé, del tipus 1001 discos, llibres, pel·lícules…, que cal haver escoltat, llegit o vist abans de morir, que en viuen, d’aquestes reduccions. Però, tot i així, aquests llistats també ens permeten de fer-nos una imatge de com és una societat en un determinat moment: per aquí ho lligaríem amb la idea de cànon, però ja hem dit que el tema, avui, no toca.

A nivell individual, aquest exercici feisbuquer també té un interès evident. Fins a un cert punt, tothom que hi ha participat ho ha fet per donar sortida al narcisista que tots som d’una manera o altra. En alguns casos, els participants s’han encarregat de deixar ben clar que posseïen el disc de què parlaven, en vinil o en disc compacte, tot fent-los fotografies en què es reinventava el concepte de natura morta. Per açò les xarxes socials tenen tant d’èxit, perquè ens permeten d’exhibir-nos davant tothom (a canvi de la nostra intimitat, en un pacte igual o pitjor que el fàustic!). En aquesta ocasió, l’excusa de la música ha servit perquè un munt de gent s’hagi sentit, per moments, el centre del món, de mostrar públicament que és cool perquè escolta un determinat tipus de música (amb què es sent lligat, d’altra banda, als grups socials als quals pertany, tal i com vam dir que s’explica a l’assaig Música de mierda). Fins i tot un servidor, que no ha participat en la juguesca internàutica, des del moment en què he escrit aquestes quatre ratlles, no s’ha pogut estar de fer-ho.

Per cert, allò amb què no m’he trobat encara (segur que ja s’ha fet, però som relativament nou a Facebook: ni dos anys fa que en som part) és amb una cadena de missatges semblants però amb llibres en tost de discs. Ha existit alguna experiència semblant? Potser que en començàssim una? Tenc curiositat per saber quins títols citarien els meus «amics» virtuals. Hi participaria tanta gent? Aquí tenc dubtes raonables i la hipòtesi inicial és que no, tot i que caldria comprovar-no per sortir de dubtes. El que és segur és que, com amb la música, em seria impossible de fer un exercici de síntesi d’aquestes dimensions: només deu títols? Així i tot, sí que tenc clar que a la llista de llibres hi hauria, segur, Mercè Rodoreda. El que no sé és quina de les seves obres hi inclouria: La plaça del Diamant? Mirall Trencat? La mort i la primavera? Ja ballam!

 

Share Button

3 comentaris

  • Jordi Saura

    8 juliol, 2018

    Al llarg de la lectura de l’assaig m’anava coent la pregunta què ha estat la teva reflexió final: quins llibres hauriem de posar? Curiosament aquests dies m’he rellegit la magnífica Plaça del Diamant (amb el frikisme d’acabar la novel·la a la mateixa plaça) i, just avui, El carrer de les Camèl·lies. Trob Rodoreda una dona fascinant, amb poques paraules.

  • Josep Maria Chavarria

    7 juliol, 2018

    En cago en el puta corrector

  • Josep Maria Chavarria

    7 juliol, 2018

    Quanta raó! 10 discos, 10 llibres…no sé quién es més traïdor, si el traductor o l’antologista. Com triar deu poetes o 100 poemes? I si els hem de reducir a una època concreta, què fem amb els que van més enllà d’una dècada? Com el citat Bowie, o Lou Red…
    Jo només podria citar aquells que han estat importants en moments concrets i potser un parell que mai m’he cansat de llegir o escoltar.
    La resta, com bé dius, narcissisme.

Deixa un comentari