A les portes de l’apocalipsi

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

La llista de greuges era i és interminable, apocalíptica. Potser el pitjor de tots els mals és que enguany no venen turistes. Es veu que no n’hi ha tants com abans, que els mesos d’abril, maig i juny han anat molt malament. Ves a qui se li va ocórrer posar les vacances de Setmana Santa tan prest: tot va començar amb mal peu i no ho remuntarem! A més, els illencs, ens hem entestat a posar preus poc competitius en relació a altres destinacions turístiques mediterrànies, la qual cosa no ajudarà de cap de les maneres a atraure els visitants. A més, als pocs que s’atreveixen a trepitjar Menorca, els putejam de mala manera. Per exemple, els fem anar a la platja en bus! A Macarella i a Favàritx s’hi ha prohibit l’accés en cotxe i, tothom que hi vulgui accedir, està obligat a agafar el transport públic o a caminar un bon tram de Camí de Cavalls sota un sol de justícia. Com podem ésser tan desagraïts amb qui ens dona de menjar?

Tampoc no hi ajuda gens el fet que les obres de la carretera del General encara no estiguin enllestides. Entre embussos i accidents, un caramull (i els que vindran!), sembla que els menorquins enviam, als turistes, el missatge que millor que no venguin, que no tenim el piset aclarit, encara, i que, de fet, no en volem cap que no sigui d’aquí. Per açò no fem res per atraure els creuers, especialment al port maonès, que sembla providencialment dissenyat per a acollir-los. Som així de desagraïts: turismefòbics i amb molta honra! Ni els estrangers carregats de doblers, no volem. Per açò, ens dedicam a revisar el Pla Territorial Insular, per a posar-los encara més traves, per a impossibilitar-los que puguin comprar llocs i rehabilitar-los, ara que Menorca havia trobat el camí per esdevenir Falcon Crest: tothom a fer vi! Els inversors de fora ens volen treure de l’enfango i no ens deixam. Abans, preferim que les cases del camp s’esfondrin, en tost de permetre que es converteixin en allotjaments de luxe. Som així, els menorquins!

288.m

De fet, en la nostra croada per quedar sols a l’illa i viure en la misèria, ens hem dedicat a convertir-la en un territori sense llei ni ordre de cap tipus: una mena de salvatge oest on romandre-hi és perillós, on imperen les regles més primitives i s’imposen els més forts. Només cal llegir, al diari, cada dia, la secció de successos per comprovar-ho. Robatoris, incivisme, accidents, drogues per a donar i vendre, baralles, alguna ganivetada, especialment protagonitzats per menorquins d’origen extracomunitari (tal i com s’encarreguen de destacar els redactors de les notícies, sobretot si els implicats són sud-americans o africans), han creat un clima d’inseguretat que acabarà, ja ho veureu, amb la necessària imposició del toc de queda en un termini no gaire llunyà: a partir de les deu del vespre, tothom a ca seva i déu per tot.

Una altra de les invencions diabòliques en contra del progrés, en aquest cas per impedir l’arribada de la gent, però no dels turistes sinó de les persones que venen a la recerca de feina, és la imposició de la llengua catalana. Terrible. A quins extrems pot arribar la crueltat dels éssers humans? Els hospitals es buiden, els jardiners marxen en massa d’Alaior, i tot perquè els demanen de conèixer la llengua pròpia de l’illa per a poder fer-hi feina! On s’és vist que un metge hagi d’entendre allò que li diu el pacient per a poder atendre’l correctament. És difícil trobar casos més flagrants que aquest de mala fe. Fins i tot, la gent no es saluda pel carrer per por de fer-ho en castellà (l’idioma perseguit i proscrit). Sort que hi ha gent que es mou per la causa i es dedica a convocar manifestacions multitudinàries a tort i a dret per a defensar allò que és de sentit comú: si en castellà, que mai no ha estat llengua d’imposició (com va remarcar un monarca modèlic i campechano), ens entenem tots, no cal que existeixi cap altra llengua en els àmbits formals. Ja són ganes de fotre la dèria provinciana de voler anar pel món emprant el dialecte de la tribu!

Sort, però, que enmig d’un panorama tan desolador, hi ha Sant Joan, les festes de Ciutadella. Almenys, durant un parell de mesos, la premsa pot contraposar al tot de desgràcies que assoten l’illa els preparatius i el desenvolupament d’una celebració que, com el poblat d’Astèrix i companyia, resisteix ara i sempre els embats que volen desvirtuar-la, gràcies a la fermesa amb què la menen els caixers senyors, els encarregats de conservar-ne les essències des de temps immemorials, diuen. Què faríem, els menorquins, sense les pàgines dedicades a explicar quina dieta hauria de seguir l’home del be per aguantar tantes hores amb l’animal carregat a les espatlles, o quin tractament s’hauria de fer als peus, perquè fer-ho descalç vol més que coratge; per no parlar de la transcendència del concurs de sonar el flabiol, la versió nostrada dels talent show. Ni Operaciones Triunfo, ni La Voz, ni Masterchefs: flabiols!

Aquesta és, segons la premsa, la radiografia de l’illa. Catastròfica. Desoladora. S’entén que, just haver-la coneguda i assumida, gràcies al diari, hagués decidit d’anar-me’n a viure a una altra banda. Ja he dit que tenia tot l’equipatge preparat. Si, fins i tot, havia començat a tirar currículums! Però, no sé per quins motius, vaig deixar d’informar-me només per aquesta via, el diari de l’illa (perquè només en tenim un!), i les coses es van anar matisant. Per exemple, vaig ampliar el zoom i allò que només s’oferia des d’una perspectiva ultralocal, resulta que es podia explicar en relació a fenòmens globals: no només ens passen als menorquins, unes desgràcies concretes, sinó que són generals a moltes parts del món: només som nosaltres que tenim problemes amb el turisme? Idò no! Ostres, que fort! Només a Menorca s’han construït infraestructures megalòmanes que, a més de l’impacte en el paisatge, amaguen interessos privats que han acabat hipotecant les institucions? No fotis: n’hi ha exemples per donar i vendre, per tot! No ho hauria dit mai! Que hi ha hagut crisi a tot arreu i que encara en pagam i en pagarem les conseqüències durant molts d’anys? Ca, no pot ser! O sí? Que les festes de Sant Joan, tal i com són ara, amb la preponderància de la noblesa, tenen un origen recent, en ple franquisme, quan deixaren de ser organitzades per l’ajuntament? No m’ho puc creure: segur que açò ho diu un maonès de verga!

Veure les coses des d’una altra perspectiva té una primera conseqüència transcendental: si els problemes no es circumscriuen només a l’illa, els menorquins, per tant, no en devem ésser els culpables. Almenys els únics. Perquè no és gens difícil deduir que, segons la premsa local, tots els mals que assoten l’illa tenen un origen intrínsec que coincideix, curiosament, amb el fet que a la majoria dels ajuntaments, al Consell Insular i, si m’apures, al Govern Balear, hi comanden opcions progressistes, d’esquerra. Però resulta que les causes de tot plegat són més complexes i que, realment, els menorquins som subjectes passius sense poder de decisió i que, moltes vegades, el pa ja ens ve tallat de fora. Només cal veure les dades, publicades recentment, relatives al recorregut dels nostres impostos, una part molt important dels quals no tornen mai a Menorca. Ni dels nostres doblers, no disposam. Però la culpa de tot és dels menorquins.

Açò no vol dir, però, que l’actuació de les institucions illenques sigui modèlica. Res més lluny de la realitat. Som la primera persona crítica amb les polítiques de govern dels «nostres». Hi ha coses que han (o no han) fet que em desagraden. N’esperava més. Per exemple, a Maó, tot i la feina esmerçada, s’haurien d’haver aconseguit avenços més importants respecte de la gestió de l’aigua. No poder beure’n directament de l’aixeta és un drama a nivell de salut pública i, fins i tot, un focus de discriminació social entre aquelles persones que no es poden permetre (i n’hi ha més de les que ens pensam!) comprar-la embotellada. Per no parlar de la quantitat de residus que genera aquesta situació. O, d’altra banda, no puc entendre perquè encara no s’ha recuperat la denominació única i oficial del nom de la ciutat, la qual cosa només implica adaptar-se a allò que estableix el marc legal, passar un senzill tràmit administratiu. Maó és l’únic municipi de les illes que incompleix la llei, és a dir, l’únic que no té, com a única forma oficial del topònim, la catalana. No sé què esperen per a corregir l’anomalia. O és que les institucions han  d’anar en contra de les lleis?

1024px-Recyclables

Ara bé, malgrat aquesta visió crítica, trob un encert la gestió que s’està fent per alleugerir la massificació de les platges. El bus de Macarella o el de Favàritx són una molt bona opció i caldria pensar a estendre-la a altres platges de l’illa. Per cert, no només a Menorca es prenen mesures semblants per a evitar les invasions de gent als espais naturals i, allí on es duen a terme, les coses funcionen. També, crec que, tot i els inexplicables però endèmics endarreriments en l’obra pública, la reforma de la carretera general minimitzarà, no del tot però sí en part, i amb garanties legals (per no acabar pagant les coses dues o tres vegades), la megalomania del projecte inicial, el del General. A més, la revisió del PTI contribuirà a una gestió amb criteri de l’urbanisme de l’illa, no només en zones rurals, sinó solucionant, encara, problemàtiques iniciades algunes dècades enrere, quan la construcció d’apartament vivia la seva època de barra lliure. Encara en pagam les conseqüències. I, si no venen creuers, no s’acabarà el món: el trob un dels pitjors models turístics, en tots els sentits, i n’hauríem de fugir. De fet, parlant de turisme, la incertesa que viu aquest àmbit (no només a Menorca, evidentment) hauria de ser l’esperó que ens meni a plantejar-nos i a fer efectiu un canvi de model econòmic, en què altres sectors productius compensin la fragilitat del monocultiu turístic que ens sustenta, partint però de dues premisses bàsiques, que són alhora les grans paradoxes del capitalisme econòmic: que no es pot créixer sense límits des del moment en què els recursos són limitats, primer, i que desenvolupament i sostenibilitat són termes antagònics, segon.

Fins i tot, estic convençut que poden canviar coses a les festes de Sant Joan de Ciutadella, de manera radical, fent que retornin al poble, tot relativitzant el monopoli que hi té un determinat grup «social» des de no fa tant de temps, és a dir, recuperant, l’ajuntament, el paper principal que hi tenia abans del franquisme, perquè açò és el que vol dir que la festa sigui popular, de tota la gent, representada en aquest cas per la institució que n’emana. No com ara, en què, de manera despòticament il·lustrada, són del poble, però sense el poble, sotmeses als capricis de les restes del naufragi aristocràtic de l’antic règim. En tant que imatge d’una societat moderna i diversa com la ciutadellenca, prest hi hauríem de veurem una dona presidint-la, i alguna pagesa o menestral d’origen sud-americà o africà hauria de participar a la colcada, com la cosa més normal del món, com a representació d’un poble que és plural i divers. Sense por, perquè al tercer any de fer-ho, tothom convindrà que aquesta és una més de les tradicions de la festa l’origen de la qual es perd en la nit del temps. Tot arribarà.

Per tot el que acab d’explicar, malgrat haver començat a fer les maletes per partir de l’illa, convençut com estava que Menorca era a les portes de l’apocalipsi (a partir d’una determinada imatge mediatitzada per la premsa local, com s’ha remarcat), finalment, després de fer un exercici crític d’obertura de mires, he decidit que em quedaré aquí. Podria caure en el tòpic literari i justificar la meva decisió dient que no me’n vaig perquè «estimo a més amb un / desesperat dolor / aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria». Però els d’adjectius que apareixen en els versos citats, referits a Menorca, serien erronis, injustos. Per açò, tot i la devoció que li tenc a Salvador Espriu, m’abstindré de fer-ho. Ni tot és l’hòstia ni, a l’inrevés, la catàstrofe és a punt de fer-se senyora de l’illa. Més o manco com deu passar per totes bandes. Cal anar vius amb qui ens vol fer creure que la mare de déu era de nom Joana.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 4