Se n’aniran a estudiar a fora…

1615-1-10_37_04

Com aquell qui diu, som a les acaballes d’un altre curs escolar. Hi ha alumnes, però, que ja l’han enllestit. La gran majoria dels de segon de batxillerat han fet, aquesta setmana passada, la Selectivitat o, tal i com en diuen ara tècnicament, la prova de batxillerat per a l’accés a la universitat (amb rodolí inclòs). La PBAU és un tràmit que havia de canviar radicalment amb la darrera llei d’educació, la LOMQE, però que, un any més, es fa com s’ha fet sempre. Només li han canviat el nom. Així, per acabar la marató de final de curs, els estudiants abnegats s’han hagut d’enfrontar a l’examen d’exàmens, d’on sortirà la nota que, juntament amb la qualificació de l’expedient acadèmic, els permetrà (o no) d’accedir als estudis de grau universitaris que desitgin. Aquest esprint final d’un parell de mesos intensos els haurà deixat exhausts. No n’hi ha per manco: entre tots, els hem sotmès a una pressió que poca gent aguantaria. Ells ho han fet i, ara, es mereixen un bon descans. Se l’han guanyat a pols.

Uns pocs, però, els alumnes que encara tenen alguna matèria suspesa, podran recuperar-la a final de mes i, si els va bé llavors, la segona setmana de juliol tindran una nova convocatòria de la Selectivitat. No al setembre, com s’havia fet normalment, sinó tot just d’aquí a unes setmanes. Aquesta és l’ocurrència amb què enguany ens han sorprès la UIB i la Conselleria d’Educació autonòmica, per no perdre el costum. No hi ha any acadèmic sense canvis en les normes de joc un cop començada la partida. Aquesta ha estat la dinàmica habitual de la darrera legislatura. Per variar, els grans perjudicats dels canvis són els alumnes. Passar de tenir tres mesos per intentar recuperar les matèries suspeses, un període que els interessats a fer-ho solien aprofitar (a diferència de l’ESO), a disposar només de tres setmanes i busques per a aclarir-ho no els ajuda gens. És prest per a fer-ne una valoració: encara no en tenim els resultats; però no cal ser cap llumenera per a veure que la situació no és favorable per a aquells que necessiten més temps per a assolir l’èxit acadèmic.

Sigui com sigui, m’interessa destacar que la gran majoria d’alumnes de què parlam, tal i com fan els ocells migrants, partiran amb el final de l’estiu i l’inici de la tardor. Deixaran l’illa per començar els seus estudis universitaris o de grau superior, després d’haver passat el que podríem qualificar com a pitjor any de la seva vida acadèmica. No els queda altre remei que fer-ho si volen ampliar el seu bagatge acadèmic. Només uns pocs, molt pocs, podran continuar aquesta via sense haver d’abandonar l’illa. Menorca és petita i, lògicament, l’oferta d’estudis universitaris i de formació professional de grau superior aquí és molt minsa, la qual cosa obliga la gent a l’exili acadèmic.

En conseqüència, com cada any, l’illa patirà la marxa d’una part prou significativa d’una nova generació de joves. I açò es nota.  De fet, no deixa de ser un drama. D’aquí la tria d’un verb amb connotacions negatives, com és patir, a l’hora d’escriure una de les frases anteriors. No ho dic per efectes col·laterals fins a un cert punt secundaris, com el fet que molts clubs esportius menorquins es quedin sense efectius en les categories sènior després de la diàspora; o que, a l’hivern, els caps de setmana, per exemple, aquest buit generacional sigui evident a les zones d’oci nocturn (i diürn), sempiternament ocupades per joves de cinquanta anys. Només durant les vacances de Nadal, de Setmana Santa o a l’estiu, els tornam a veure, fugaçment, els estudiants. Perquè són a l’illa de pas, circumstancialment. No és allò de roda el món i torna al born.

Més greu és encara aquest fenomen a un altre nivell, el professional, perquè Menorca paga les conseqüències d’una vertadera fuga de cervells. Un percentatge molt alt d’aquesta gent que se’n va a estudiar a fora, un cop formada, no torna a l’illa. I no és, en general, per manca d’interès a fer-ho. Fa mal dir quina quantitat de talent marxa: no en conec cap dada precisa. Per no saber, no sé ni tan sols si hi ha cap estudi seriós fet al respecte, tot i que em consta que hi ha gent interessada en el tema que, des de fa molt de temps, parla d’analitzar a fons un fenomen les conseqüències del qual són dramàtiques perquè ens toquen de ple com a societat i que, per aquest motiu, ens haurien de preocupar. Que no ho faci és molt simptomàtic.

És evident que una illa petita com la nostra no pot absorbir tots els graduats, llicenciats, doctorats…, un cop han acabat els estudis i cerquen integrar-se a la vida laboral. La disponibilitat és molt petita. La competència aquí per a fer-ho encara és més alta que en altres indrets i només hi ha disponibles uns determinats llocs de feina. Una part important de titulats superiors no tenen cap sortida professional a l’illa relacionada amb la seva especialització. Potser les més clares es donen en el sistema educatiu i sanitari públics, segurament allí on hi ha els llocs de feina amb el personal més qualificat de l’illa. Fins a un punt, tot açò és lògic. Però és que, entre poc i massa…

És ver que el problema no ens afecta només a nosaltres, a Menorca, sinó que és un fenomen característic de l’Estat espanyol. La migració altament qualificada (la «fuga de cervells») té una dimensió internacional. La gent més ben formada ha de marxar lluny si vol fer feina en condicions. Ara bé, en un lloc de dimensions reduïdes, els fets encara són més punyents. Al darrere d’aquesta realitat hi ha molt a dir de l’estructura econòmica illenca. La fuga de cervells denota que alguna cosa no va bé en aquest racó de la Mediterrània. Des d’un punt de vista econòmic, aquesta dinàmica és un negoci ruïnós, perquè dedicam una quantitat gens menyspreable de doblers (que hauria de ser molt més!) a formar una gent que, en fer feina a fora, no tindrà una activitat que repercuteixi aquí, que ens retorni almenys una part de la inversió esmerçada.

El model productiu que hem triat (per cert, qui l’ha triat? Quan? Com? Hi hem pogut ficar cullerada, els illencs, a l’hora d’escollir-lo?) no ajuda gens a canviar aquest drama que, sincerament, la societat illenca no es pot permetre. Ben al contrari. Com bé sap tothom, el monocultiu turístic i la construcció, que hi està íntimament relacionada, no necessiten treballadors amb formació. És ben conegut què implica tenir mà d’obra no qualificada: sous baixos, precarietat. Només així es garanteix la viabilitat d’una economia molt estacional que, per a més inri, des del moment que es basa en el consum dels recursos i del territori, ens mena directament al col·lapse.

moviments-migratoris-actuals

Molts dels llocs de feina que avui dia hi ha a Menorca són ocupats per treballadors sense gaire o gens de formació. No la necessiten. Una part important d’aquestes persones provenen dels fluxos migratoris que, en època de vaques grasses, va arribar a l’illa atreta per la possibilitat de trobar-hi una feina fàcilment. És la cosa més normal del món. Una part important d’aquesta població immigrada, ha acabat arrelant a l’illa. Fins i tot, els fills d’aquests treballadors d’origen al·lòcton, s’han acabat afegint a la roda acadèmica i, també, després d’haver enllestit els estudis, marxen a la recerca d’un futur que es construirà fora de l’illa: esdevenen, també, emigrants, però en aquesta ocasió moguts per uns motius radicalment diferents als que van empènyer els seus progenitors. Les rutes que emprenen passen de ser verticals (sud-nord) a fer-se en horitzontal (est-oest).

Per dir-ho d’una manera un poc bèstia, i perdonau-me l’expressió reduccionista i imprecisa, exportam talent i importam mà d’obra barata. Si açò no és fer el negoci de na Peix Frit (que venia a quatre i comprava a cinc), que qualcú m’ho expliqui. La situació està totalment desequilibrada i és insostenible. La necessitat d’un canvi de model econòmic és, en aquest sentit, fonamental. Ha de ser una més de les transicions que necessita emprendre l’illa, amb urgència, perquè Menorca esdevingui un lloc on la vida sigui vivible. Hem de maldar per canviar les coses de tal manera que una part part del talent que se’n va acabi retornant i beneficiant l’economia menorquina. Tenim un espai geogràfic que reuneix unes condicions de vida molt bones (en comparació a les grans ciutats, per exemple) que fa atractiu venir-hi a treballar. Caldria, perquè açò tendís a ser així, desenvolupar noves i diverses activitats econòmiques, sostenibles mediambientalment, que ens permetessin de superar la dependència del turisme de sol i platja, que s’ha demostrat contraproduent (excepte per a uns pocs) i, a curt termini, inviable (almenys tal i com està està enfocat a dia d’avui). S’ha d’afavorir, en açò cal ésser keynesià, la creació de noves activitats econòmiques que permetin la participació d’un talent al qual hem donat la base però de què fins ara no ens en beneficiam. Com a inversors no som gaire de fiar!

Mentre les coses, però, segueixin condemnades a no canviar, mentre una de les preocupacions principals de la societat de l’illa sigui si enguany vindran o no més creuers, mentre que per a alguns mai no hi hagi prou turistes (a quines xifres aspiren per a estar satisfets?), és a dir, mentre no passem de pantalla i reconvertim el monotema turístic en una activitat més (i no l’única, de la qual en depenen gairebé tota la resta) d’un variat teixit econòmic, seguirem arribant al mes de juny, any rere any, i una nova generació d’alumnes, ben formats, plens de talent, es prepararà per iniciar l’etapa acadèmica fora de l’illa. Se n’aniran, la majoria, i no tornaran.

Share Button

Deixa un comentari