Nord enllà

9165949104_eaf34e7f7e_b
La Grand-Place, en francès, o Grote Markt, en Neerlandès, és la plaça major de Brussel·les.

Ho podem llegir en un dels poemes més coneguts de Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple», publicat el 1954 a El caminant i el mur, en què el jo poètic, cansat de la seva terra, covarda, vella i salvatge, expressa el desig impossible de partir «nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». Tot i la idealització amb què, al text, es presenta l’Europa septentrional, el poema posa damunt la taula el contrast entre l’Espanya franquista i els règims democràtics situats al nord dels Pirineus. En un altre dels textos emblemàtics del poeta de Sinera, inclòs a La pell de brau (1960), aquell que afirma, als dos primers versos, que «a vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble», s’exposen les claus per assolir, a les Espanyes, la llibertat i l’homologació amb les democràcies europees, les quals només poden ser fruit del diàleg («fes que siguin segurs els ponts del diàleg») i del respecte per la diversitat (en els versos de ressonàncies maragallianes: «mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills»). El diàleg, no cal dir-ho, només es pot donar entre iguals (en cas contrari és imposició i jerarquia) i és l’única via per assolir consensos socials sòlids i acceptats per la majoria. El missatge espriuà, tot i que explicitat als anys seixanta del segle passat, és universal i plenament vigent avui dia. No hi ha llibertat sense igualtat i respecte per la diferència. Actualment, a Espanya, en molts àmbits, tot i que vull centrar-me només en el lingüístic, no es donen cap de les dues condicions fonamentals per assolir consensos, la qual cosa hi explica l’existència de ciutadans de primera i de segona categoria. Una petita passejada pel nord enllà de què parlava Espriu, tot veient com gestionen alguns estats europeus la diversitat lingüística i cultural present als seus territoris, encara fa més punyents les desigualtats nostrades.

Parlarem, idò, de polítiques lingüístiques, és a dir, del conjunt de mesures que els poders públics prenen per tal d’intervenir en les comunicacions lingüístiques de la societat. Ens centrarem, però, en els models específics que s’apliquen per gestionar la diversitat a nivell estatal, en funció del grau de reconeixement que cada administració central atorga a les llengües. D’acord amb un contínuum que estableix Albert Bastardas, a Europa podem anar d’un extrem en què hi ha les polítiques de màxim reconeixement, o multilingüisme igualitari, on es situen Suïssa o Bèlgica, fins a un altre en què es persegueix legalment aquesta diversitat, tot i que cal recórrer al passat per a citar-ne algun exemple, potser el més clar dels quals és l’Espanya franquista. Sense persecució, però lluny del reconeixement de les diverses llengües de l’estat, trobam França o Portugal (que només n’oficialitzen una, tot i tenir-ne més). I, en una posició intermèdia, situaríem els casos del multilingüisme cenyit només a àmbits territorials estrictes (sense arribar a la totalitat del territori), com passa a l’Espanya actual o a Itàlia. Potser aquesta classificació és massa genèrica, tot i que prou clara. Miquel Siguan hi aprofundeix i situa, de menys a més, a l’extrem del mínim reconeixement, el monolingüisme oficial francès i portuguès; el segueix la protecció de les minories, i cita el cas d’Anglaterra respecte del gal·lès o d’Holanda amb el frisó; després trobam l’autonomia lingüística, on situaríem l’Espanya actual; a continuació, el federalisme, representat sobretot per Suïssa i Bèlgica; i, finalment, en el grau de major reconeixement, el plurilingüisme institucional, del qual Siguan cita els casos de Luxemburg i Finlàndia.

Per entendre les diferències de matís proposades pels dos lingüistes, cal tenir clar que els estats s’organitzen en diversos àmbits administratius, bàsicament tres: el general o estatal; l’intermedi o regional (departaments, comunitats autònomes, cantons…) i local (els ajuntaments). Suïssa i Bèlgica, excepte a Brussel·les, es regeixen pel criteri de territorialitat (que vincula les llengües a un àmbit geogràfic concret), és a dir, cada regió és oficialment unilingüe i, després, a nivell central, les institucions comunes són multilingües. Açò vol dir que, a Bèlgica, un ciutadà de la zona francòfona, quan duu els fills a l’escola, aquests reben l’educació en una única llengua vehicular o, quan es vol adreçar a l’ajuntament, només ho pot fer en francès, la llengua del país, com es pot comprovar en la retolació pública, monolingüe. Si aquest ciutadà canvia de residència i s’estableix en territori flamenc, els fills hauran d’anar a escola en neerlandès i, en aquesta llengua, es comunicaran amb les administracions locals i regional, com reflecteix també la retolació pública. És, també, la situació que es trobaria en les zones germanòfones belgues. En canvi, a la ciutat de Brussel·les, en tant que capital de tot el territori, i en la totalitat d’òrgans del govern estatal, els ciutadans poden emprar, a nivell oficial, la seva llengua primera, que serà aquella en què l’administració els correspondrà. La capital és bilingüe: la retolació pública ho reflecteix. I ho és l’estat (només cal veure la llengua dels segells o dels bitllets de tren de la companyia pública de ferrocarrils per comprovar-ho). En aquest cas es prioritza el criteri de personalitat, en què es garanteix l’ús de qualsevol de les llengües belgues en aquelles institucions que són de tots. Així, a la pràctica, el francès i el neerlandès tenen garantida la seva normalitat a nivell territorial, mentre que, per la seva banda, l’estat i la seva capital, que representa a tots els ciutadans, valons i flamencs, tracta per igual ambdues llengües. Cap ciutadà belga no es pot sentir discriminat per aquest motiu.

sellos-belgica-1979-filatelia-de-la-juventud-tintin-de-herge-1-valor-correo

Pot ser útil, en aquest cas, fer un exercici de política ficció. A vegades, crear situacions imaginàries ajuda a veure i entendre millor la realitat (sol passar amb les ucronies literàries, per exemple). Imaginem, i ja sé que és molt difícil fer-ho, que Espanya apliqués una política lingüística estatal idèntica a la belga. Què passaria? Coses tan extraordinàries com que, en aquelles comunitats autònomes amb una llengua pròpia diferent de la castellana, aquesta seria l’única oficial del territori. Així, per exemple, a Menorca, l’educació es faria exclusivament en català, la mateixa llengua en què el ciutadà s’adreçaria al seu ajuntament i al Consell Insular o en què es trobaria tota la retolació pública i la gran majoria de la privada. I, si aquest ciutadà canviés de domicili i fixàs la seva residència a Barakaldo, hauria de canviar la llengua de la seva vida col·lectiva diària. El mateix pas hauria de fer un basc o un andalús que vingués a viure a l’illa: s’haurien d’integrar al territori d’acollida tot aprenent-ne la llengua pròpia. I, a Madrid, la capital, i a les institucions de l’estat, qualsevol ciutadà podria adreçar-s’hi en la seva llengua, la mateixa en què seria correspost: al congrés dels diputats, al senat, a l’exèrcit, al ministeri d’economia, als bitllets de metro madrileny…

Afegim-hi, a aquest exercici de política ficció, ja que hi som i per enredar un poc més la troca, el model educatiu de Suïssa pel que fa a l’aprenentatge de llengües. No cal recordar que el sistema emprat a la Confederació Helvètica era el que reivindicava per a Menorca l’anterior consellera insular de cultura. Per cert, també creia que, il·luminant taules i talaiots, ens donarien la declaració de patrimoni mundial sense despentinar-nos. Bon baillo tenim! Bé, a Suïssa, les escoles funcionen amb una única llengua vehicular, la pròpia del territori, fins que als onze anys comença l’aprenentatge d’un segon idioma, que ha de ser, en principi, un dels altres de l’estat. Per exemple, una filleta escolaritzada en francès durant l’educació primària, perquè viu en un cantó francòfon, als onze anys pot triar entre l’italià, l’alemany o, fins i tot, el reto-romànic com a llengua segona. I, als tretze, comença l’aprenentatge d’un altre codi que, normalment, és l’anglès. Sorprèn l’edat en què es posen amb la llengua internacional per excel·lència? Potser sí. Ara bé, el grau de competència que hi assoleixen els alumnes suïssos és semblant al dels alumnes espanyols. Si, seguint amb el joc que hem proposat al paràgraf anterior, aplicàssim aquest model a la nostra illa, els alumnes, escolaritzats amb el català com a única llengua vehicular fins als onze anys, haurien de triar, en primer lloc, entre castellà, basc, gallec, occità, astur-lleonès o aragonès com a segona llengua. I, un parell d’anys després, començarien l’estudi de l’anglès (i no aprenentatge, que és una altra cosa).

Ja he dit que l’exercici és difícil d’imaginar. És gairebé impossible! Costa de fer-nos a la quimera d’una Espanya que tracti per igual totes les llengües que la conformen, en situació de normalitat als seus territoris respectius i amb el mateix ús a nivell estatal. Ara bé, tot i la dificultat de fer-nos-en una idea, la cosa no deu ser tan estranya si a Bèlgica o a Suïssa, cada lloc amb les seves variants i especifitats, funcionen així. Com també ho fan a Luxemburg, en què, d’altra banda, per les dimensions de l’estat, els nivells administratius es simplifiquen i és més fàcil arribar al plurilingüisme institucional de què parla Siguan. Aquesta situació imaginària, però, posa damunt de la taula el fet que Espanya no respecta la pròpia diversitat lingüística. És més, la combat des del moment que promou, a nivell estatal, una única llengua i una única cultura com a pròpies, tal i com queda palès a l’article tercer de la Constitució, que consolida l’hegemonia del castellà.

Diuen que conèixer és estimar. Els suïssos, des del moment que coneixen i aprenen una altra llengua de la confederació, valoren i aprecien la diversitat cultural de l’estat, que es cohesiona des de la diferència. Crec que els belgues no ho fan igual: i la cohesió social se’n ressent: les tensions entre valons i flamencs són importants. Ho deia Espriu, amb els mots que hem citat al principi del text: si no hi ha diàleg entre iguals, ni respecte a la diversitat cultural, és impossible d’arribar a pactes que garanteixin la convivència i la cohesió de la gent que viu en un determinat territori. Hi haurà, altrament, imposició: ciutadans de primera i de segona. De fet, n’hi ha. I, davant del maltracte rebut, no ha de sorprendre a ningú que una part de la població gens menyspreable hagi decidit que ja n’hi ha prou de submissió i que el millor és que cadascú tresqui per camins diferents.

Share Button