La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra

Logofabra

Enguany celebram, entre moltes altres efemèrides, el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra, l’insigne filòleg. La data ha servit perquè el govern de Catalunya declaràs any Fabra aquest 2018. Pel que sé, no s’ha afegit a la iniciativa el Govern de les Illes Balears, ni cap altra de les institucions nostrades, cosa que no vol dir, però, que no participin de la commemoració amb accions puntuals, perquè la tasca del lingüista també va beneficiar i beneficia de manera cabdal menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, en tant que catalanoparlants. En alguna ocasió anterior, per tal de contrarestar amb criteris acadèmics els disbarats que alguns il·luminats deixen anar públicament, hem parlat dels registres lingüístics i de la varietat estàndard. Si, actualment, la nostra llengua té un model normativitzat és, fonamentalment, gràcies a la tasca empresa, fa més d’un segle, pel mestre Pompeu Fabra (així s’hi refereix, en més d’una ocasió, Gumersind Gomila, que també l’anomena Cavaller de les Armes Esmolades). Els seus treballs culminaren un llarg procés amb què el català es dotà d’un instrument bàsic per als usos lingüístics formals.

Per explicar-ho d’una manera necessàriament genèrica i resumida, amb l’inici del procés vuitcentista anomenat Renaixença, mitjançant el qual s’intentaven recuperar alguns usos cultes, especialment poètics, de la llengua catalana, que s’havien reduït dràsticament al llarg de l’Edat Moderna, es va prendre consciència de la necessitat de disposar d’un model unificat de llengua escrita. Es partia d’una intenció diferent a la que, per exemple, mostrà Antoni Febrer i Cardona a l’hora d’elaborar la seva proposta gramatical, de base il·lustrada, en què la llengua pròpia (que anomenava Menorquina, tot i tenir-ne ben clara la unitat i filiació) era la base a partir de la qual poder-ne aprendre d’altres, sobretot la llatina. La gent de la Renaixença, amb el rerefons ideològic del romanticisme idealista alemany, volien solucionar la manca d’unitat ortogràfica per poder fer, del català, una llengua de cultura nacional en què, qui l’escrivís, no s’hagués de preocupar per exemple, de quan calia posar o no els accents, sinó centrar-se en el contingut del text. Una llengua que ajudàs, a més, a crear un mercat literari en català, dins dels paràmetres de l’economia capitalista de base burgesa, com explica Josep Maria Domingo. No hi havia, però, acord pel que feia a la proposta concreta del model: mentre que un sector volia elaborar-lo a partir de la imitació de la llengua medieval (l’anomenat «català acadèmic»), associada al prestigi europeu de la literatura de l’edat mitjana, però totalment artificiosa en el vuit-cents,  ja que s’allunyava molt dels usos quotidians, un altre sector defensava que es basàs en la llengua col·loquial del moment (coneguda com a «català que ara es parla»). Les dues posicions eren totalment antitètiques.

En començar el Modernisme, entre els anys 1890 i 1892, la revista L’Avenç, conscient que la necessitat d’un model lingüístic normativitzat encara no s’havia resolt satisfactòriament, endegava una campanya destinada a eliminar l’anarquia ortogràfica (si llegim textos de l’època podem comprovar que gairebé cada escriptor tenia una manera particular d’escriure), unificar la llengua culta i popular (necessària perquè els dos bàndols enfrontats es poguessin fer seva la proposta) i depurar el lèxic (perquè la interferència de la llengua castellana era ja, en aquell temps, abassegadora). Darrere de la campanya de L’Avenç hi trobam la participació del jove Pompeu Fabra (nascut el 1868), amb propostes alguna de les quals reprendria més endavant. Ara bé, les diferents iniciatives encaminades a l’elaboració d’un model de llengua normativa tenien un abast limitat, sobretot perquè al darrere no hi havia, encara, el suport de cap institució pública que pogués sancionar-ne positivament l’ús. Aquesta mancança es va superar en el moment en què el Noucentisme, tot just encetat el segle XX, creà les infraestructures culturals des de les quals la normativització esdevindria efectiva. Fabra hi va tenir un paper principal, en aquest procés, tot i que cal recordar que, sense la participació d’Antoni Maria Alcover, les coses segurament haurien anat d’una altra manera.

Hi ha un fil conductor que explica per què es creuen els camins d’aquests dos personatges. El capellà manacorí, interessat per la literatura popular, va fer un recull monumental de rondalles mallorquines del qual nasqué la necessitat d’elaborar un repertori lèxic que ajudàs a entendre formes en desús que hi apareixien, un projecte que acabà convertint-se en un diccionari de tota la llengua (a nivell geogràfic i històric!) en deu volums i que, de rebot, va posar en marxa, el 1906, el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, un esdeveniment que impulsà la creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) alhora que validava les tesis fabrianes pel que fa a la normativització de la llengua (que no eren, per cert, les d’Alcover). Tot i que el manacorí se’n distancià, va ajudar a posar les bases perquè, des d’una institució pública, l’IEC (creat el 1907), s’assumís la tasca de trobar un model consensuat de llengua literària (tal i com s’anomenava el que avui dia coneixem com a estàndard). Així, la Secció Filològica (constituïda el 1911 i que va tenir Alcover com a primer president), en una tasca encomanda a Pompeu Fabra, es marcà com a primer objectiu fixar l’ortografia del català. Les Normes ortogràfiques van aparèixer el gener de 1913.

llum.nova

El model, malgrat algunes polèmiques barcelonines inicials, va ser acceptat a tota la comunitat lingüística. L’exemple menorquí és totalment il·lustratiu del fenomen. En qüestió de setmanes, el 15 de febrer, la revista des Migjorn Gran, Llum Nova, en un text en què, després de recordar l’esplendor medieval de la literatura catalana i la situació de minorització en què es trobava en aquell moment la llengua, a més de reivindicar la necessitat d’unes regles i d’un organisme que les promulgués, afirmava que (i transcric literalment un text escrit en ortografia prenormativa) «l’Institut, no te la força imperiosa d’un Estat que pot imposar oficialment a tots sos súbdits les normes que dicti; i així noltros creim que, sumisos al manament d’aquests bons mestres, i mirant solsament lo molt que guanyaria la llengua en que tothom les adoptás, per patriotisme al manco, mos devem obligar espontaniament, tots els qui de cor estimam lo nostro idioma, a acatar tal disposició i adoptar sense discusions, resoltament, unanimament aquelles normes». La revista es comprometia, «desde avuy» a emprar la nova normativa («si be mos haurán de perdonar en els primers nombres les faltes en que incorreguem que serán moltes, pero involuntaries»), per la qual cosa, de llavors ençà, a més d’aplicar-les, van anar publicant les Normes Ortogràfiques per tal de fer-ne difusió.

Com era la proposta que elaborà Fabra a recer de l’IEC? El resultat va ser una llengua moderna, de cultura, clara i lògica, que ha aguantat prou bé el pas del temps perquè, adaptada a les circumstàncies actuals, és la base de model normatiu vigent, del qual segueix encarregant-se l’IEC, amb la diferència que, respecte del que passava el 1913, ara és oficialment l’acadèmia de la llengua catalana (tal i com estableix el Reial Decret 3118/1976). En el moment de la seva creació, la llengua fabriana es presentava acompanyada de totes les eines necessàries per a conèixer-la: cercava l’ús unificat de l’escriptura amb la publicació de les Normes ortogràfiques (1913) i del Diccionari ortogràfic (1917); també, promovia la sistematització gramatical amb la Gramàtica catalana (1918) i la fixació d’un lèxic comú amb neologismes i tecnicismes, en el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932). A més, Fabra seguia una sèrie de criteris, basats en la claredat i en la precisió, que en garantien el resultat. Ho va fer, a més, sintetitzant les postures enfrontades del XIX, a partir del respecte per les etimologies i la tradició literària medieval, però també tenint en compte la pronunciació real de les diferents varietats geogràfiques del català per tal de solucionar les possibles desviacions, a més de cercar l’harmonització amb altres llengües europees a l’hora de fixar les formes normatives.

Pel que fa al respecte de l’etimologia, podem citar com a exemple que proposa escriure el mot gener amb la primera vocal e perquè, tot i que el mot originari és januarius, en l’evolució cap al llatí vulgar havia esdevingut jenuarius, la mateixa forma d’on provenen el castellà enero i l’italià gennaio (aplicant, aquí, a més, l’harmonització amb altres llengües europees). D’altra banda, tot i que per qüestions demogràfiques i de procedència, la llengua fabriana partia del català central, cal dir que va tenir en compte la pronunciació real de les diferents varietats de la llengua a l’hora de proposar moltes solucions. Així, per exemple, va triar escriure canvi en tost de cambi perquè «el fet de pronunciar-se canvi i no cambi en un dialecte tan important com el mallorquí és una raó decisiva en favor de la grafia canvi». Aquest mateix motiu explica perquè va fer acabar els infinitius en –r o els plurals en –es (perquè així es pronuncien en els dialectes occidentals). El respecte a la diversitat de la llengua n’explica, també, el polimorfisme. Els defensors de les paraules nostrades, d’aquelles que consideren exclusives de Menorca (i base d’una quimèrica llengua no catalana), haurien de fer el senzill exercici de provar de cercar-les al diccionari de l’IEC per comprovar que, la gran majoria, hi són. Com també són acceptades les variants morfològiques verbals illenques, entre d’altres exemples. Gran part de la feina duta a terme per Fabra l’explica ell mateix en una extensa sèrie d’articles publicats en premsa de l’època, recollits en obres com les Converses Filològiques (1924) i El català literari (1932).

flyer.fabra

De fet, aquestes disquisicions, que no només són d’interès per als filòlegs, haurien de ser consultades per tothom, especialment per alguns dels autoproclamats historiadors de lo nostro, individus que es mouen dins dels marges estrets del protolingüisme secessionista. Ho tindrien molt bo de fer, perquè l’obra completa del nostre lingüista és a l’abast de qui estigui interessat a llegir-la, allotjada en versió digital d’accés gratuït al Portal Pompeu Fabra, un recurs que, a més, aquest proper 26 de març serà presentat a Maó, a la seu de l’Institut Menorquí d’Estudis. Malauradament, però, estic convençut que, per variar, ni assistiran a aquest acte acadèmic ni visitaran el web fabrià aquells que han fet, del terrorisme filològic més destraler, la seva opció ideològica. En tenen al·lèrgia mental.

Share Button

Deixa un comentari