No és només l’espai que ocupen

Bookshelf

Amb una relativa regularitat, arriben a casa llibres i discos (bàsicament cedés, però també, en el seu moment, vinils i cassets). Forma part dels meus hàbits de consum cultural adquirir la literatura i la música en formats físics, tangibles. I, malgrat pugui semblar estrany que ho digui, són productes comprats (un dia en parlarem, potser, de la falsa idea que la cultura ha de ser gratuïta). És ver que, algunes vegades, faig ús del servei de préstec bibliotecari o que, pel que fa sobretot a la música, n’escolt de descarregada gràcies a les xarxes P2P, o la reproduesc internàuticament a llocs com Bandcamp o, fins i tot, Youtube. Ara bé, quan una obra es descobreix com a imprescindible (a vegades és un amor a primera vista; en d’altres, és una qüestió de temps), necessit adquirir-la, saber que forma part de les meves pertinences. Fetitxisme? No ho crec. El diccionari diu que, perquè n’hi hagi, els objectes han de despertar «impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes» en l’individu. No crec que sigui aquest és cas. No ho és. En canvi, sí que podríem parlar d’una tendència moderada al col·leccionisme, a crear un «recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet.» Açò diu el diccionari. També hi ha qui creu que la prova del cotó fluix per saber si hom és o no col·leccionista és haver comprat, sense ésser-ne conscient, dues vegades el mateix producte. Ho he fet. A casa hi ha un parell d’exemplars del disc de Mazoni, Eufòria 5 – Esperança 0 que esdevenen una prova irrefutable del meu col·leccionisme: moderat, perquè només ha passat en un parell o tres d’ocasions, però cert.

3437154506_ec34591453_bAquest gust per l’objecte, pel continent del producte cultural, presenta una sèrie de contraprestacions, les més importants de les quals són el pes i el volum. En primer lloc, els llibres, les revistes i els discos, individualment, tenen un pes relatiu, uns pocs grams en general. Ara bé, si cal posar-los dins una capsa per a fer una mudança, per posar-ne un exemple evident, la magnitud de la tragèdia es presenta en tota la seva esplendor, sobretot quan el trasllat no l’han de fer terceres persones. Pot passar, a més, que davant d’aquest fet, i per tal d’alleugerir la feina, hom pugui cometre algun error irreversible. És el que em va passar fa molts anys quan, per fer més còmode un canvi de domicili, vaig llençar al contenidor de reciclatge tots el exemplars de la revista Popular1, el popu, publicats entre 1992 i 2002. Deu anys, en què havia adquirit tots i cadascun dels números que mensualment m’ajudaven a eixamplar els coneixements musicals, van anar a parar al contenidor blau. Cada vegada que he volgut rellegir-ne algun, m’he penedit d’una decisió que, en el seu moment, un impuls irracional em va fer prendre, sense ésser-ne conscient de les conseqüències (que, tot s’ha de dir, he intentat de corregir, a mitges, acudint al mercat de segona mà).

L’altre hàndicap derivat de l’acumulació de béns culturals és que ocupen espai. Un disc compacte cap perfectament dins la butxaca d’un abric; cinc-cents exemplars necessiten molts metres quadrats per a ésser emmagatzemats. Amb els llibres passa el mateix, amb l’agreujant que aquí cal parlar d’alguns milers de títols. Metres i metres de prestatgeria els allotgen. Sort que, d’altra banda, la meva cinefília és molt moderada (qüestions de temps disponible), per la qual cosa el devedé no ha desembarcat a casa, malgrat que, en aparèixer aquest format, tot feia pensar que la seva arribada i acumulació seria inevitable. Literatura i música ocupen molt de lloc. Tant que, per exemple, no n’hi ha prou amb els espais disponibles a un pis per a allotjar-ho tot, la qual cosa ha implicat una solució de compromís en què una part de la col·lecció roman a l’antiga habitació d’adolescent del pis familiar, a una distància prudencial però mínimament pràctica per a tenir-los a mà en cas de necessitat. Ho hem pogut salvar dignament. A vegades, per fer lloc, he comès algunes altres imprudències. Encara, molt de tant en tant, maleesc el moment en què vaig decidir de fer-les efectives, com quan vaig desprendre’m, a un mercat dels encants, d’una dotzena bona de discos compactes de power metal (un gènere musical que em va arribar a avorrir, per previsible). Posteriorment, pels motius que sigui, en petits atacs puntuals d’enyor, he volgut tornar a escoltar-los i no he pogut fer-ho en les condicions desitjables.

$_86El punt culminant de la dependència espacial d’aquests objectes arriba quan qualcú es planteja l’oportunitat de fer una reforma a casa. A diferència del que pugui passar en llars potser més convencionals, una de les condicions sine qua non, el punt de partida de la nova distribució dels espais ha de ser el lloc que hi ocuparan la biblioteca, la discoteca i, fins i tot, l’equip musical d’alta fidelitat (tocadiscos inclòs). Els canvis han de pivotar al voltant d’aquest triple eix, la qual cosa complica, i molt, les operacions. No tots els dissenyadors i venedors de mobles ho entenen. És un repte i, alhora, un enorme camp de frustracions. És igual que hi hagi un televisor a cada habitació. De fet, amb un n’hi ha prou i de sobres. En canvi, un estudi de la casa ha d’estar destinat sí o sí a fer de despatx i a allotjar un contingent mínim de llibres de consulta (perquè, per acabar-ho d’adobar, la docència, la filologia i els llibres van junts) i, al menjador, s’hi ha d’allotjar la mediateca, ni que sigui a costa d’hipotecar-ne la majoria de metres quadrats de paret. El problema més greu de tots apareix en el moment que l’espai arriba al límit i es comencen a plantejar dilemes terribles: o els discos o un despatx on hi puguin fer feina almenys dues persones. I cal triar. Per açò els cedés ara són enfora, descansant, mentre esperen poder ésser acollits en una nova distribució del menjador. I, curiosament, ara que no hi són és quan més regularment apareix la necessitat imperiosa d’escoltar-ne algun (precisament aquell del qual, no sé per quin motiu, no vaig fer còpia privada a l’ordinador). Quines coses!

Reconec que al darrere de tot plegat hi ha una actitud egoista, el gust per la possessió. També, que no ha de ser fàcil conviure amb una persona amb tendència a l’acumulació (enfora, però, de la síndrome de Diògenes!). Ara bé, també és cert que intent trobar arguments que la justifiquin i, com a mínim, algun atenuant sí que puc al·legar al meu favor (o, almenys, m’agradaria creure-ho). En primer lloc, com que crec en la relectura com a base de la bona literatura (i de la música!), tenir a mà les obres per a poder-hi retornar, en voler, en justifica la possessió. D’altra banda, m’agrada personalitzar els llibres: no només hi pos l’exlibris a l’hora de prendre’n possessió, sinó que tendesc a subratllar-los, cosa que no puc fer amb els exemplars que trec de la biblioteca (i que sí fan altres usuaris i que em molesta molt). A part que, el llibre en paper permet de fer una cosa insubstituïble: fullejar-lo, obrir-lo per una pàgina a l’atzar, a la recerca, per exemple, d’un poema que il·lumini un capvespre qualsevol (cosa que, d’altra banda, no es contradiu amb l’ús puntual del llibre electrònic, sobretot en anar de viatge, però només per a llegir narrativa: la poesia, per qüestions de format, és il·legible en aquests estris). Pel que fa a la música, el continent també és important. Moltes vegades, el llibret que acompanya el disc és part fonamental del treball. Escoltar una cançó mentre se’n llegeix la lletra es converteix en la millor escola d’anglès a què hom pot accedir. Recórrer als formats digitals és renunciar-hi (la qual cosa, però, no treu que l’ús del reproductor d’emapetrès es faci imprescindible en moltes altres ocasions). Hi ha més motius amb què intent justificar-me: la importància de construir-me una biblioteca i una discoteca personal o el fet d’ajudar la indústria i fer que funcioni (ja ho he dit: pagar per la cultura, en un moment en què fer-ho pot ser estrany per a molta gent).

91p25Qrb0cLEn darrer lloc, però, hi ha un argument molt interessant que justifica la necessitat del col·leccionista de posseir els objectes. L’explica Ignacio Julià a la revista Ruta66 d’aquest mes. El reconegut periodista musical la relaciona amb el que anomena malenconia retroactiva. La col·lecció, afirma, no deixa de ser una mena de diari personal de qui és cadascú. Hi coincidesc. Llegir, a l’edat de cinc o sis anys,  amb avidesa, Tintín a Amèrica i El Lotus Blau, un regal (en català!) dels avis materns i, a poc a poc, a mesura que arribaven a casa els altres volums de la col·lecció, devorar-los i reincidir-hi, tot fent la bereneta, assegut al sofà de casa; entrar, amb vuit o nou anys, acompanyat de la mare, a la botiga de discos (i de màquines de cosir!) de la maonesa plaça del Bastió i comprar-hi el meu primer casset: els Conciertos de rock y amor, de Miguel Ríos; submergir-me en el món de fantasia, narrat en dues tintes (que mai no podrà reproduir un lector de llibres electrònics), de La historia interminable, de Michel Ende, en una edició castellana del Círculo de Lectores; adquirir, a les antigues galeries Parpal, del disc El ritmo del Garaje, de Loquillo y Trogloditas, el 1990; tornar, l’any següent, d’un torneig de bàsquet al Maresme, amb dos cedés, un de Sangtraït i, l’altre, de Queen; rodar, un temps després, per les llibreries de vell barcelonines per trobar, a bon preu, les lectures universitàries (i moltes altres que ens cridaven l’atenció); adquirir Diatribes, de Napalm Death, en una paradeta de la plaça Major de Vic, l’any en què al Mercat de la Música Viva vaig al·lucinar amb l’actuació d’uns bascos anomenats ? L.T… No acabaríem mai, perquè hi és tota una vida, darrere de tants llibres i discos! Ignacio Julià creu que repassar la col·lecció particular potser ens ajuda a «racionalizar el mundo cruel de ahí fuera y el interior de la voluble emoción». Crec que té tota la raó del món.

Share Button