L’adoctrinador

aulas_two

Bon dia a tothom. El meu nom és, posem per cas, Ics (permeteu-me que, amb motiu del testimoni que vaig a explicar, mantengui l’anonimat). Ho diré ras i curt: som un adoctrinador. Sí: ho heu sentit bé. Adoctrinador! Tot i les pors que m’assoten, he decidit de fer una passa endavant per explicar-vos el meu cas, perquè us faceu una idea aproximada del drama que estic vivint, un infern del qual, crec, amb aquesta primera passa, podré acabar sortint. Així, el meu cas podrà, esper, donar veu i, sobretot, esperança, a molta altra gent que, com jo, es dedica a la docència (en escoles o instituts) i que, a la feina, no fa altra cosa que adoctrinar els seus alumnes. Aquesta és la creu que duc damunt les espatlles, el viacrucis en què s’ha convertit la meva existència.

Som totalment conscient que, com passa en les democràcies més consolidades del planeta, form part d’un col·lectiu, el dels mestres, que està totalment desprestigiat per la societat, perquè gaudim d’una sèrie d’avantatges que ens diferencien, injustament, de la resta de mortals i que ens converteixen en uns privilegiats (tenim, com sap tothom, moltes vacances i vivim a cos de rei). Fins ara, però, víctima de la meva visió alterada i dogmàtica de la realitat, pensava que era a l’inrevés, que quan una societat veia d’una manera negativa el nostre ofici era perquè li mancava cultura democràtica, de la qual cosa en derivaven les generalitzacions injustes i, sobretot, les enveges (perquè, tot i que, de vividors, n’hi havia en el nostre gremi, aquests, pensava, només representaven una ínfima minoria del col·lectiu). Si n’estava, d’equivocat. Justament era el contrari!

Il·lús de mi, pensava que feia la meva feina amb total professionalitat, un ofici al qual havia arribat per vocació, en haver estudiat una carrera universitària i, sobretot, després d’haver passat un procés selectiu en què, de dos-cents aspirants, només cinc vam obtenir una plaça de funcionari, en haver demostrat un alt grau de coneixements teòrics i, també, una bona competència docent. Aquest esforç el vaig traduir en altivesa, perquè estava convençut que, tots aquells que m’acusaven de viure molt bé, si tan bona trobaven la meva feina, només calia que es traguessin un títol i passassin unes oposicions, com havia fet jo, per gaudir del mateix modus vivendi que un servidor i tenir, sobretot, moltes vacances. Ja sé que us sorprèn el que dic, però n’estava totalment convençut.

Perquè fins no fa gaire feia la meva feina amb passió, de manera obsessiva fins i tot. No em sabia cap greu dedicar, a més de les destinades a la permanència en el centre, hores i hores a preparar les classes, a corregir activitats, treballs i exàmens, i a emplenar la paperassa (necessària) vinculada amb l’ofici. Cinquanta hores setmanals? Ca! Moltes més! Estava tan capficat en la tasca docent que, els caps de setmana, també eren laborables. Havia sacrificat la meva vida social (feia anys i panys que no anava ni al teatre, ni al cinema, ni a concerts, ni a sopar a fora) i, la família, només la veia, si anava bé, a l’hora de dinar i de sopar. Era, permeteu-me l’expressió, un addicte a la feina. M’agradava tant adoctrinar que m’era ben igual que les ràtios d’alumnes a classe fossin elevadíssimes (intentava arribar a tots ells per igual, a costa de la meva salut), que les hores de docència passassin de vint, que ens canviassin el marc legal cada dos per tres… Ben igual! Cada dia anava a l’institut amb tota l’energia i alegria del món. Perquè xalava fent la meva feina. Sí: xalava adoctrinant. Ho confés.

terapia.grup

Prenia gust inculcant, és a dir, imposant als alumnes els continguts que marcava la llei. Així, a segon de batxillerat, per exemple, si es donava el cas que feia de professor d’història d’Espanya (per prudència me’n guardaré, de dir-vos realment quina és la meva especialitat), els ensenyava el període de la segona República «fent èmfasi especial en l’aprovació de l’Estatut català» (tal i com marca el currículum de la LOMQE) o, de la «dictadura franquista» (aquest era el terme establert per la llei) i els explicava «la repressió de les llibertats, els suports interns que va rebre i l’oposició que va tenir» el règim, amb tot luxe de detalls, sense recordar-los (i que serveixi açò que dic d’atenuant) que l’escola franquista, que jo creia erròniament adoctrinadora (no veia la biga dins el meu ull!), era on s’havien format els governants que actualment ens regien i que, si les coses anaven com anaven, era perquè totes les conseqüències tenien sempre una causa. Em vaig cuidar molt de no amollar opinions personals dins l’aula, enllà d’algunes referides a la cultura musical, inevitables quan els joves es dedicaven a destrossar-se el cervell escoltant un soroll, reggaeton en diuen, que no arribaven als mínims per a ésser considerat música. Ara no ho faria. Tothom té dret a escoltar el que vulgui. Totes les opcions són respectables.

O potser, en cas de ser professor de filosofia, em prenia al peu de la lletra allò que el currículum deia que «el paper del docent és essencial: escolta, orienta i estimula; guia les recerques i les descobertes; fomenta el diàleg, la creativitat i l’adquisició de l’esperit crític; dóna suport, i ofereix models i reptes. Ha de fonamentar la seva acció tenint en compte les característiques personals i del grup». En conseqüència, intentava ensenyar-los a pensar (i a tenir criteri!). Ho feia de la mà de grans pensadors universals, com Kant i el seu imperatiu categòric («obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, alhora, en llei universal») o Lyotard, un dels teòrics més importants del pensament actual, amb l’ajuda del qual els alumnes havien d’assolir l’objectiu de conèixer «les tesis característiques del pensament postmodern, com la crítica de la raó il·lustrada, la idea de progrés, el pensament totalitzador, la trivialització de l’existència, el crepuscle del deure o la pèrdua del subjecte davant la cultura de masses, entre altres», factors que considerava, creia sense fonament, característics de la realitat que els envoltava. Anava tan errat, que pensava que conèixer el que t’envolta és la manera de poder-hi fer front! Entenc perfectament les cares d’astorament que feu. Era un autèntic monstre!

Però encara era pitjor si esdevenia professor de llengua i literatura catalanes, perquè a més d’ensenyar-los que els autors principatins, valencians i illencs eren tots nostres, que escrivien en la mateixa llengua o que hi havia polítiques lingüístiques que fomentaven el secessionisme, vegades emprava terminologia que, innocent de mi, perquè era part explícita del temari oficial, servia per adoctrinar encara més els alumnes, fent-los creure que existien els Països Catalans («explica, a partir d’un text, l’origen i evolució de les llengües d’Espanya, així com les seves principals varietats dialectals, les dels Països Catalans, i valora la diversitat lingüística com a part del nostre patrimoni cultural», afirma el currículum) i que la persecució de la llengua catalana era un fet o, com deia clarament l’article tercer de la Constitució, les llengües de l’Estat que no fossin el castellà estaven clarament subordinades (tocava explicar el marc legal i la situació actual de la llengua catalana, cosa que aprofitava per explicar-los la realitat!, és a dir, per adoctrinar-los). Per no parlar de quan els volia donar entenent que totes les llengües del món eren iguals i que cap no tenia el dret de trepitjar-ne una altra, que calien polítiques respectuoses amb la diversitat cultural, que maldessin per la viabilitat de les llengües, totes, d’Espanya per exemple, que havien de coexistir en plena igualtat de drets i, també, de deures. Us jur que hi creia, en tot açò! I volia que els alumnes combregassin amb aquestes idees tan esbiaixades.

En fi, que ho feia convençut i avalat per un currículum, el de les Illes, i una llei, la LOMQE, que havia aprovat el Partit Popular i que encara són vigents. Però finalment he entès que, d’acord amb la manera de procedir d’aquesta formació política, les lleis hi són per a incomplir-les (no només les que permeten de finançar-se il·legalment) i que, malgrat que el marc legislatiu digui una cosa, a la pràctica es tracta de fer ingerir als alumnes una sèrie de coneixements neutres, banals i que, tot allò d’aprendre a pensar, de ser crítics, d’adquirir uns valors, no correspon a l’escola fer-ho, sinó que ja s’ho trobaran en arribar al mercat laboral, on la vida posarà cadascú al seu lloc. He obert els ulls i he vist la llum. M’hi han ajudat les explicacions mirífiques i didàctiques, plenament fonamentades i indiscutibles, de la bona gent del pepé, així com també els discursos brillants dels intel·lectuals ciudadanos i tota la informació al respecte que ha publicat la premsa, neutral i no contaminada, que es publica a Madrid (i, com no, als mitjans satèl·lits d’aquesta terra). A tots ells, aprofit per donar-los les gràcies, perquè m’han tret del fang en el qual em rebolcava des de feia tants d’anys.

He reconegut que tenc un problema, molt gros: som un adoctrinador! Tot i que normalment ho feia de manera fins i tot un pèl inconscient, vegades prenia gust de pensar que els meus alumnes podrien acabar essent ciutadans responsables, crítics (un mot que ve de criteri), que actuarien empesos per valors ètics, sòlids i fonamentats. Els que fossin, però conscientment assumits, la qual cosa havia de desembocar, amb tota seguretat, en una millora de la societat. Mirau si era idiota! Estava totalment abduït per aquesta manera tan errònia d’entendre l’educació i adoctrinava. Adoctrinava. Però n’he pres consciència i aquestes són les primeres passes per a poder-ho solucionar: detectar que hi ha un problema i, tot seguit, convèncer-me que el vull aclarir. Si he acudit a aquesta reunió de Docents Anònims és perquè vull redimir-me i necessit, urgentment, ajuda. Moltes gràcies per la vostra atenció.

Share Button

Deixa un comentari