El preu de la comoditat

central.gesa

Fa uns pocs dies ens hem assabentat d’una notícia més que preocupant (una altra!), que ens toca de ben a prop, especialment als habitants de Maó. En aquesta ciutat s’han superat els límits permesos de contaminació per ozó cent onze vegades durant els set primers mesos de l’any (que, de dies, en tenen dos-cents dotze: és a dir, en surten més de la meitat!). Aquestes dades, circumscrites a un període de temps breu, no amaguen però que estem parlant d’un fenomen que no és gens puntual sinó una tendència regular dels darrers anys. Les causes d’aquesta pol·lució cal cercar-les, sobretot, en l’ús indiscriminat de combustibles fòssils, ja sigui el que deriva de la circulació de vehicles que satura les nostres carreteres com de l’ocasionat per la central elèctrica ubicada al port maonès (la tercera activitat industrial més contaminant de les Illes: emet un vuit per cent de tots els gasos d’efecte hivernacle de l’arxipèlag). Hi ha, finalment, una part de la pol·lució que ens ve de l’exterior, del que embruten els territoris que ens envolten, que arriba a Menorca en forma d’efecte col·lateral.

No sé si hi té una relació directa, però s’ha publicat fa poc una informació en què, amb dades damunt la taula, quedava clar que el número de malalts de càncer era molt superior a Maó en relació als que es diagnosticaven a Ciutadella, que apunta directament a la central d’Endesa com a causa directa d’aquest major risc per a la salut. També, Jesús Cardona, l’ànima de les Directrius Estratègiques de Menorca, explicava fa poc, en un fil de Twitter, la incongruència de construir una central elèctrica altament contaminant en un lloc en què el vent principal de l’illa, la tramuntana, s’encarregava d’enviar-ne constantment el fum cap a la població. A més, resultava si més no curiós que l’entitat encarregada de mesurar l’índex de contaminació fos la mateixa empresa que explotava la central. Totes aquestes informacions, juntes, són molt preocupants. No només per als maonesos, perquè tot i ser un cas local, serveix per a una reflexió global: quantes zones del nostre planeta viuen en condicions semblants o pitjors?

En el cas concret de Maó, a més, hi podem afegir la problemàtica de l’aigua. Ja fa uns anys que beure’n directament de l’aixeta és perjudicial per a la salut. La culpa la tenen els alts índexs de nitrats, que no són, tampoc, exclusius d’aquest municipi de l’illa, i que s’originen per una explotació desmesurada dels aqüífers subterranis. No cal recordar que, en la nostra realitat insular, sense rius, l’única aportació d’aquest recurs, l’aigua, ens arriba per la precipitació, bàsicament la pluja. I que els períodes de sequera, en augment en les darreres dècades, no ajuden gens a pal·liar la situació. Qui s’ho ha pogut permetre, fins ara, ha hagut de beure aigua embotellada (pagada a preu d’or) o generada per osmosi (també amb un cost molt elevat), però aquestes solucions no estan a l’abast de tothom.

plumbing-1340243_640

Les dues problemàtiques, per cert, s’han abordat de maneres diferents. En el primer cas, s’ha optat, des de l’administració, per introduir el gas com a combustible per generar electricitat. És ver que no contamina tant com el fuel. Però contamina. No deixa de ser, per tant, un pegat, una solució de compromís que amaga el pas real que s’hauria de prendre a Menorca (no només a Maó) d’apostar per l’autosuficiència energètica a partir de les renovables. Mentrestant, però, tot s’ha de dir, el negoci amb l’energia el seguiran fent els mateixos, d’acord amb una legislació, l’espanyola, que fa tot el possible per mantenir els oligopolis de sempre, en detriment del benefici general. Pel que fa a l’altre gran focus de contaminació, la sobredosi de vehicles, no sembla que ningú es plantegi posar cap tipus de límits en aquest camp. Només, açò sí, s’ha fet una tímida promoció del cotxe elèctric (que, mentre necessiti carregar les bateries amb energia provinent de fonts energètiques no renovables, no aclareix cap problema sinó que el perpetua).

En el cas de l’aigua, les coses s’han fet amb un poc de seny i, malgrat l’espera, sembla que la solució serà més satisfactòria per als usuaris, que prest, esperem, podrem tornar a beure aigua de l’aixeta (i, així, deixarem, els que hem consumit fins ara aigua embotellada, de generar a casa una quantitat enorme de plàstic, també insostenible). En aquest cas, s’ha triat un mètode biològic d’eliminació dels nitrats, que en redueix el volum de residus (sobretot si ho comparam amb l’osmosi) i que, també, surt més econòmic per a les arques municipals. Però fins i tot en aquest cas, l’opció triada no deixa de ser, també, un pegat, perquè aquestes opcions no ajudaran a recuperar els nivells òptims dels aqüífers, només permetran que l’aigua sigui potable.

En ambdós casos (contaminació atmosfèrica i dels aqüífers) podem parlar idò d’accions encaminades a atenuar-ne conseqüències. Per aquest motiu, les mesures correctives que es preveuen no deixen de ser pegats. La vertadera solució d’un problema és la que cerca atacar la causa, la que va a l’arrel del conflicte amb la intenció d’eliminar-lo definitivament. No puc entendre que es defugi aquesta via, sobretot quan ens estem jugant coses molt serioses per a les persones i, també, per al medi en què viuen, en què vivim. És evident que el camí a seguir no és senzill: caldria canviar radicalment de model de vida, fugir del consum desenfrenat que sobreexplota els recursos i que, en conseqüència, ens acaba perjudicant i, fins i tot, matant.

Ens hem avesat, per desgràcia, a no ser gaire crítics amb allò que fem (i amb les conseqüències que els nostres fets generen). Segurament no hi ajuda la dinàmica postmoderna d’una societat, la nostra, en què la pausa i la reflexió serena són tan difícils, en què ens veiem fàcilment abocats al consumisme d’ulls clucs, que no genera cap esforç, i que ens ofereix una determinada comoditat, sense remordiments (obtinguda a canvi d’oblidar qualsevol implicació ètica respecte de la nostra actuació). I acabam abocats al curtterminisme paradoxal en què, com més alta és la comoditat, pitjor són les contraprestacions. Vegades, ens escudam, cercam refugi en una nova religió, el cientisme. Hi ha força gent que creu que la ciència acabarà resolent totes aquestes qüestions, i les que es puguin plantejar en el futur, cosa que els lliura fàcilment de qualsevol compromís ètic respecte de les seves actuacions.

Davant d’aquest panorama, s’imposa la necessitat de plantejar-se un parell de preguntes. En primer lloc: ho val, seguir per aquest camí? I, segon: hem de continuar vivint per damunt de les nostres possibilitats, a canvi d’hipotecar-nos el futur (el nostre, el dels altres i el del planeta)? Les respostes són fàcils, perquè les preguntes semblen òbvies. El que és complicat és posar-ho en pràctica. La realitat s’encarrega, tossudament, de demostrar-ho.

Share Button

Deixa un comentari