L’Espanya de sempre o l’Estat que mai no ha estat

 Mapa polític d'Espanya (1852
Mapa polític d’Espanya (1852)

No parlaré de Catalunya i del que hi està passant, tot i que no puc amagar que aquest és un tema que, com ja han pogut comprovar els lectors d’aquests xalandrums, m’interessa i em preocupa a parts iguals. Qui estigui interessat a llegir-ne textos que el convidin a la reflexió, tot fugint de la voràgine del dia a dia, de la immediatesa d’uns fets que avancen a un ritme vertiginós i, sobretot, qui cerqui discursos alternatius als de la veu única centralista, ni que sigui per fer l’exercici saludable de contrastar-los, hauria d’endinsar-se en l’obra I si passa, què ens passa, publicada per Arrela (i no, per favor, que ningú no pensi que, amb la propaganda que els faig, en tenc part de cuixa: quan algú fa la feina ben feta, és de justícia reconèixer-ho, i prou). El subtítol d’aquest volum col·lectiu deixa clares les intencions del llibre: «Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera davant la independència de Catalunya. 33 articles per a la reflexió». Si encara no el teniu, el trobareu a qualsevol llibreria competent. Us ajudaran a veure amb altres ulls l’actualitat més immediata.

He dit, idò, que no parlaria de Catalunya i la veritat és que no ho faré directament, tot i que és difícil evitar-ne les referències quan hom vol reflexionar sobre l’altra part del conflicte, l’estat espanyol. En els darrers mesos hi estan passant coses força significatives i alhora preocupants, de les quals cal prendre nota. Em referesc, bàsicament, a l’incompliment per part de l’estat d’una sèrie de drets fonamentals de les persones, amb total impunitat, vulnerant el propi marc legal, del qual es mostren tan gelosos quan qui no el respecta són uns altres (en aquest cas, paradoxalment, una gent que demana una major democràcia). Així, la suspensió per la porta del darrere d’una autonomia, amb intervenció de les finances inclosa, els escorcolls irregulars de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional, el tancament de webs, la violació del secret en la correspondència, per dir alguns dels casos més flagrants, no consonen amb el marc legal establert per una constitució que proclama un estat de dret i democràtic, com explica Mercè Barceló, catedràtica de Dret Constitucional, en un article d’opinió publicat al diari Ara Balears.

D’una banda, qualsevol persona amb dos dits de front convindrà que els problemes d’arrel política només es solucionen amb més política. De l’altra, és un error fer una lectura de la situació en clau de lluites partidistes, argumentant que l’ús de la persecució judicial i policial mostra, en el fons, una sèrie de tics autoritaristes per part d’unes opcions polítiques que, simptomàticament, mai no han condemnat el franquisme. El problema no es cenyeix només a l’acció d’un partit polític concret, sinó que la realitat d’un estat repressiu que vulnera drets fonamentals (que estan per damunt de les lleis) i que, fins i tot, trepitja la el seu propi marc legal per garantir la unitat d’Espanya, està àmpliament arrelat a nivell social i  té unes arrels que ens obliguen a mirar cap enrere.

Constitución_Española_de_1978

Per fer-ho, ens pot ser molt profitós un altre llibre, açò sí, més mal de trobar, que és el complement perfecte del ja citat I si passa, què ens passa? Em referesc a La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans, obra col·lectiva coordinada pel xalandrier Joel Bagur i per Xavier Diez. Publicada el 2005 per l’editorial El Cep i la Nansa, diversos autors, des de la historiografia, disseccionen críticament un concepte, la Transició, amb què s’ha designat «un mite fundacional creat de manera artificial pels impulsors de l’ordre vigent», tal i com s’exposa en el text introductori. D’aquest llibre destacaria, per la part que ens toca, les aportacions menorquines d’Àngel Mifsud i Àlex Villeyra, però tot ell és una lectura que ens permet de prendre perspectiva respecte dels fets del present.

Arran del que està passant a Catalunya, l’Espanya «constitucional» que va sortir del 78 s’ha descobert com una mena de llop vestit amb una pell de xai. En paraules de Bagur i Diez, la Transició s’ha demostrat «un mite no reeixit, tal com els resultats d’avui certifiquen». Han quedat al descobert les mancances amb què, després de la mort de Franco, es va canviar de règim però, com recorda Pere Gabriel a La gran desil·lusió, no d’estat. I aquí hi ha la clau de volta de tot plegat: allò que no ha canviat. Així, s’explica que, d’un procés en el qual la vertebració autonòmica de l’estat va ser fonamental, n’hagin sorgit realitats com la que es viu al Principat actualment, que no ha fet res més que posar damunt la taula les mancances d’una Transició que va ser poc més que una operació estètica amb què la la dictadura va prendre l’aparença d’una democràcia. Hi va ajudar el context. En acabar els setanta, la recuperació d’algunes llibertats, després de quatre dècades de dictadura, van ésser rebudes com el mannà, per molt que a la base de tot plegat hi hagués una sèrie de silencis i claudicacions vergonyoses que, encara avui, es mantenen: un rei imposat per Franco, no votat mai pel poble, i una constitució (refrendada, curiosament, per un referèndum sense garanties) que, de fet, confirmava que hi havia espanyols de primera i de segona (només cal llegir-ne l’article tercer per comprovar-ho). Tot molt legal, per cert, però gens legítim.

Constitución_1978_sí

Parafrasejant el refrany, però, d’un gran mal en pot sortir un gran bé. Hem hagut d’arribar a aquesta situació perquè, per les Espanyes messetàries, algunes persones hagin vist quin és el vertader rostre d’aquest estat (poques: no ens enganyem, no deixen de ser una minoria). I tot gràcies al fet que Catalunya ha decidit tibar la corda a base de radicalitat democràtica. Per cert, i curiosament, ni ETA ni el cop de Tejero, per citar un parell  d’amenaces violentes del passat, van tenir tanta força a l’hora de mostrar les vergonyes de l’estat, la qual cosa és, malauradament, prou simptomàtica. Des de la perifèria, en canvi, fa massa temps que sabem de quin peu calça Espanya i en patim les conseqüències (potser l’espoli fiscal, la discriminació en el transport aeri i l’anorreament cultural en siguin les evidències més cridaneres, tot i que la llista de greuges és inacabable).

Des de la creació dels estats-nació moderns, als segles XVIII i XIX, Espanya ha optat per la via centralista, d’origen borbònic i de base castellana (perquè, no ho oblidem, el model es va imposar per part del guanyador la guerra de Successió). Sempre l’ha triada, des de llavors. Qualsevol intent de canvi ha estat inútil. Ho va intentar la burgesia catalana al llarg del dinou, amb el naixement d’un catalanisme polític que no cercava res més que tenir capacitat d’influència a Madrid, per tal que es tinguessin en compte els interessos de la burgesia catalana. En començar el segle XX, Maragall ho poetitzà en l’oda «A Espanya» (la qual es negava a escoltar els fills que li parlaven en llengua no castellana). Ja sabem, d’altra banda, com va acabar la proclamació de la república catalana i tot el que va venir després, als anys trenta. I, al setanta-vuit, ben igual. S’ha canviat de règim prou vegades, però darrere sempre hi ha hagut el mateix estat.

L’Espanya de sempre, l’Espanya més rància que crida «a por ellos» a la Guàrdia Civil que surt d’Andalusia per anar a reprimir ciutadans del seu mateix estat (i, paradoxalment, en gran número, també d’origen andalús), és aquella que ha assumit el catecisme patriòtic espanyol que, durant el franquisme, parlava de reconquestes, croades i unitats de destino en lo universal. Es veu que aquests valors, transmesos pel sistema educatiu i l’església durant quaranta anys, van calar prou fort en el subconscient de molta gent, que avui encara els té assumits amb tota naturalitat. Uns valors que han mutat en una altra mena de monstre, anomenat patriotismo constitucional, igual de temible que els anteriors, i que són pontificats reiteradament des del discurs imperant en els mitjans de comunicació estatals (i els seus satèl·lits de les províncies: a Menorca tots sabem des de quina òptica explica el món el diari nostrat). És allò tan lampedusià de canviar-ho tot perquè les coses segueixin ben igual.

Els principatins, que en aquesta partida van unes quantes pantalles per davant de nosaltres, han decidit que, davant d’unes regles injustes i, el que és pitjor, intocables, és millor canviar de joc. Els que ens quedarem a l’Espanya sempiterna, aquest estat que mai no ha estat respectuós respecte del diferents pobles que hi viuen, que ha basat la convivència en la imposició, hauríem de començar a fer idees. Hi ha una minoria, sense capacitat real de canviar res que, com s’ha citat abans, davant de la realitat catalana, troba que cal una reforma de la constitució que canviï el model estatal per tal d’encaixar-hi Catalunya. Arriben, però, a misses dites. Ara per ara, una pretesa reforma constitucional no deixa de ser una quimera. Tenim, idò, mala peça al teler. Sense poder canviar, efectivament, l’essència d’aquest estat, potser fora bo que Menorca es plantejàs fer les passes pertinents per sortir camí a la nova Catalunya, amb qui ens convindria, en el futur, confederar-nos. A vam què passa d’ara en endavant.

Share Button