Publicat al Diario Menorca el passat 4 d’agost
Aquest és el sentit de les polítiques lingüístiques: fer conviure en el nostre territori dues llengües oficials, de les qual una n’és pròpia. Aquest última, a més, la catalana, té un seguit de desavantatges (socials, polítics, històrics, legislatius…), que ara no cal reproduir, que la fan necessitada d’unes polítiques de promoció i d’aproximació a la igualtat plena. Açò la ciència de la sociolingüística ho explica molt bé. Sí, he dit la ciència. Reconeguda internacionalment. Atenent que ja sabem que la qüestió lingüística és de les més controvertides socialment, les institucions, moltes en mans de l’esquerra, en major o menor mesura, han mirat de passar-hi de puntes, atenent que la societat era necessitada d’altres fixacions en la gestió pública.
Qui no ha baratat gens, però, el discurs han estat els mateixos de sempre. L’obsessió per la qüestió lingüística i identitària és per part d’aquells que continuen ancorats en l’argument de la cooficialitat, el bilingüisme, però obliden que tot açò es fonamenta en quelcom invisible: el nacionalisme centralitzador que obvia que la igualtat entre català i castellà ni existeix ni està garantida per cap estat. La Constitució que tant branden deixa en absoluta desigualtat jurídica la gran llengua oficial de l’Estat (el castellà) respecte a les altres llengües, que ni arriba a anomenar.
Així, aquests arguments els segueixen esgrimint els grups molt ideologitzats amb fort component identitari, i també el PP, com la història del dia de la marmota. Mentrestant, diferents institucions s’adapten a la nova normativa —que substitueix aquella plantejada en clau descatalanitzadora de l’època Bauzá que rompia el consens social i polític assolit a principi de l’època autonòmica— i pretén retornar als principis de la normalització lingüística. Els reglaments d’usos lingüístics també s’adapten a aquesta realitat, alhora que serveixen de carnassa política als de sempre, que poden dir coses com “voten (les esquerres) en contra de no discriminar a cap ciutadà en l’ús que vulgui fer de qualsevol de les dues llengües oficials” i quedar tan amples.
El cert és que els reglaments que es desprenen de la Llei (com el de l’Ajuntament de Maó) pretenen un doble objectiu ben clar: no discriminar ningú per motiu lingüístic; i consolidar l’ús de la llengua catalana com a pròpia i vehicular, i també com a exemple del foment de la llengua pròpia entre la nostra societat. Aquest darrer punt és el que no agrada gens al PP. Per molt que el disfressi de cooficialitat, de bilingüisme i de respecte i no discriminació.
Visits: 0