El format sí fa la cosa (IV): mini què?

El cedé no perdia la qualitat del so per molt que l’emprassis. Semblava que era un format més que digne, amb petits inconvenients gairebé inapreciables que el feien ésser el més emprat. Però a vegades tendim a magnificar ells detalls insignificants i, amb els discos compactes, no sé per quin motiu, em vaig encaparrotar amb el fet que no eren regravables, com els cassets, i em vaig arribar a creure que açò suposava un punt feble insalvable. Només ho devia pensar jo, perquè ens trobàvem en un moment en què ningú fiava gravar-se cap cançó de les que sonaven per la ràdio: érem a tocar ja de l’emapetrès i, amb l’arribada dels formats informàtics, quan es va descobrir que amb un clic podies tenir tota la música que volies a la teva disposició, el concepte mateix de «gravar» va desaparèixer del vocabulari dels melòmans.

minidisc-2202260_640

Però en l’impàs creat enmig de la transició cap a l’ordinador, hi va haver un parèntesi (força friqui si el contemplam amb ulls actuals) en què, empès per la quixotesca recerca del format ideal, que compatibilitzàs ni que fos una mica més, l’ús pràctic i fàcil, mobilitat inclosa, amb la qualitat del so (aquests eren els meus molins particulars), vaig ser un usuari del minidisc, possiblement un dels darrers formats físics que van sortir al mercat. Què m’hi va empènyer? Fa molt mal dir. Possiblement, en va tenir part de culpa el món dels espectacles en directe. A una representació d’una obra de El Tricicle, els tècnics de so l’empraven per saltar, a l’assaig general, d’una escena a una altra, amb una facilitat absoluta, que em va enlluernar. Als concerts, em fixava com un músic podia gravar la prova de so al seu minidisc portàtil i, automàticament, escoltar-la per detectar-hi errors.  Aquests eren un usos, per tant, molt concrets i, per dir-ho amb un mot potser no prou precís, «professionals».

Com que la dèria se m’imposava, em vaig acabar convencent-me que allò m’havia de servir, ni que fos per gravar les conferències a les quals assistia i per elaborar recopilatoris musicals personalitzats, tal com antigament havia fet amb els cassets. Perquè el minidisc, com les cintes, havia nascut com a format gravable (venia a ser-ne, per tant, una evolució, digitalitzada), tot i que hi va haver un intent de vendre’n amb treballs ja gravats. A l’època en què internet tot just anava de grapes, quan els viatges a Palma o a Barcelona incloïen jornades maratonianes de visites a les botigues de discos, a la mallorquina Xocolat vaig veure, una vegada, una secció amb alguns títols en minidisc: crec recordar haver-hi vist el Thriller de Michael Jackson. Però aquesta aventura amb música comercial ja gravada va durar de Nadal a Sant Esteve. El disc compacte era, en aquells moments, imbatible.

Però jo anava a la meva i, a casa, el minidisc es va convertir en l’evolució del casset, amb alguns avantatges importants, el més destacat dels quals era la mida: el nou format era el que menys espai ocupava de tots els que havia emprat. Dins un antic estoig de cassets, per a vint-i-cinc unitats, hi tenia més d’una cinquantena de minidiscos, que hi ocupaven un poc més de la meitat disponible. No en vaig tenir més. En vaig emprar una part important per  a elaborar recopilatoris, en una època en què les músiques més canalles eren per tot. Em referesc a temes les lletres dels quals feien referència apologètica a l’ús de substàncies «lúdiques», especialment la marihuana, en totes les variants possibles: «wellcome to Tijuana, tequila, sexo y marihuana» (cantava Amparanoia); «no hay chinas, no hay chinas hoy» (cridaven Ska-P); «espero que plantes marihuana en mi tumba» (reflexionava Daniel Higiénico); «una caladita, una caladita más» (deliraven Mano Negra). Déu n’hi do!

La meva dèria per la recopilació i els minidiscs va coincidir amb el beneït moment en què començava a descobrir el funk i el jazz-funk més ballables: Parliament, Funkadelic, James Brown, Maceo Parker, The Meters, Booker T and the MG’s… Música per suar a les nits d’estiu.  Moltes d’aquestes peces, al costat de les «canalles» i d’altres que combinaven festa i lluita (de la mà de Zebda, Fermín Muguruza i un llarg etcètera), acabaren formant part dels recopilatoris que posaven la banda sonora a l’arribada de les festes de Gràcia, ara reproduïdes amb el nou format, que amics i coneguts celebràvem al carrer de Sant Jaume, al voltant d’un ribell ple de pomada. Aquí sí que el format era pràctic, però es limitava a un únic ús cada any i, per tant, no retia gaire.

No va reeixir emprar-lo per a gravar conferències. En primer lloc, perquè calia comprar un reproductor portàtil, que funcionava com a gravadora, i jo no en tenia. El 2005, però, a Perpinyà, vaig veure que algun servei em podria fer el minidisc quan, als actes d’homenatge pel centenari del naixement de Gumersind Gomila, els companys de Ràdio Arrels van gravar tots els parlaments en minidisc  i me’ls van fer arribar (inclòs el meu, una conferència, amb en Pere Gomila, en l’horari gens habitual a Menorca de les dues del migdia, amb què s’iniciava la sessió de tarda de la jornada: havíem dinat un parell d’hores abans!). Un cop a casa, però, el reproductor va ser incapaç de treure’n res, d’aquelles gravacions. Un missatge informava d’una suposada incompatibilitat de formats. Mai no he pogut escoltar-les.

Els fets van acabar demostrant que el minidisc no era pràctic. A poc a poc va caure en l’oblit, es va anar morint de finor. No hi va ajudar gens que un dia quedàs un disc enganxat al reproductor i no hi hagués manera de treure’l. Encara hi és, allí, bloquejat. A més, la irrupció d’internet, de l’mp3 i de formats semblants, sí que ho va canviar tot. No record si els preus eren raonables o no. L’adquisició del reproductor va anar precedida d’una molt llarga reflexió al darrere i només vaig comprar-me el de sobretaula, poc pràctic. En cap moment no vaig trobar sospitós que el minidisc estàs vinculat a una marca concreta, Sony. Després vaig descobrir que hi havia hagut, dels anys setanta ençà, una lluita aferrissada entre algunes grans marques per patentar el format definitiu per a emmagatzemar i reproduir música enllaunada, aquell que, a més de ser el més pràctic per als usuaris, havia de reportar-los una doblerada per la patent. El minidisc va ser un d’aquests intents. Un intent, un altre, fracassat, amb el qual vaig estar directament implicat.

I aquí podríem fer referència als grans derrotats. Quants estris, ginys, invents, formats, semblava que s’havien de menjar el món i, ves per on, han acabat convertint-se amb fum de formatjades? En el camp tecnològic hi ha exemples per donar i per vendre: el vídeo Betamax, el CD-ROM, el làser disc… Es veu que, fins i tot, hi ha un terme en anglès que defineix aquests fiascos: flops. En una recerca ràpida i superficial per la xarxa, he trobat un web que cita, a més del Minidisc, el triquini, les xancles amb taló i el donut sense forat com a exemples flagrants de flops. No sé fins a quin punt la informació és o no és seriosa, però en aquest món nostre que avança vertiginosament, quantes idees no han acabat reduïdes al no-res?

Share Button

Deixa un comentari