Gonellisme, Homofobia (i llibertat d’expressió)

Article publicat a Diario Menorca dia 7 d’Agost de 2017

He llegit amb ràbia i tristesa l’article que va publicar el Diario Menorca dia 2 d’Agost i que porta per títol “SA LGBTI-Inquisició”. El seu contingut, val a dir, no em va sorprendre. El gonellisme que defensa el seu autor sempre ha vingut acompanyat d’homofòbia, autodí, racisme, sexisme i molts ismes més. El gonellisme és, en definitiva, la versió nostrada del feixisme. I davant el feixisme l’única opció possible és combatre’l pacíficament. No tenc per costum contestar disbarats. Els que escriuen bestieses, el que desitgen és que se’ls prengui seriosament. No voldria donar-los el gust amb la meva contesta de legitimar la seva tonteria. Però avui faré una excepció, més tard veuran perquè.

 

D’entrada, sorprèn els pocs coneixements d’història que té el seu autor. De llibres d’història que tracten l’homosexualitat n’hi ha molts. El més conegut és la trilogia de Foucault (2011) sobre la història de la sexualitat. A mi em va agradar especialment l’estudi de John Boswell (1993) sobre Cristianitat, tolerància social i homosexualitat, que comença tot parlant de l’arrel catalana de la paraula gai. De qualsevol lectura històrica se’n desprenen dues coses, que d’homosexualitat n’hi ha hagut sempre, i que per tant no depèn de la seva “promoció”, i que les actituds vers la homosexualitat han variat molt al llarg dels segles i no sempre per a bé. Associar LGTIB amb la inquisició és una broma macabra perquè precisament va ser la inquisició que va endurir i molt les actituds en contra de la homosexualitat, repressió que troba el seu punt àlgic en el feixisme amb el qual encara flirteja el seu autor.

Diu Didier Eribon (2004) que l’insult és una part constitutiva de la identitat gai. Si una cosa tenen en comú totes les persones LGTBI és la possibilitat latent de l’insult – possibilitat que per sort és cada vegada menor en part gràcies a lleis com la que va aprovar el Parlament Balear. El poder de l’insult és enorme, sobretot entre els més joves. “un gai” – explica Eribon – “aprèn sobre la seva diferència sexual a través de la força de l’insult i les seves conseqüències (…) L’insult et fa saber que tu no ets com els altres, que tu no ets normal, que ets queer, strange, bizarre, abnormal” (2004, p15-16). L’article de Joan Pons Torres té totes les característiques d’un insult. En nom de la llibertat d’expressió planteja el desig entre persones d’un mateix sexe com si fos un problema que s’ha de gestionar. Del desig heterosexual, en canvi, no en diu res. La lògica de l’article és la mateixa que la de la paraula Maricón, assenyala les altres sexualitats amb un dit, ens fa raros, ens diu que no som normals i que tanta perversió s’ha de combatre o com  mínim amagar dins un armari, que fa vergonya. No entenc quina és aquesta llibertat d’expressió.

 

L’article critica especialment la promoció de l’homosexualitat, com si l’orientació sexual fos una qüestió de màrqueting. Els seus arguments recorden la clàusula 28 que va aprovar Margaret Thatcher i que prohibia l’ús de fons públics per a promocionar l’homosexualitat. La clàusula només va servir per donar impunitat a l’insult. L’objectiu d’aquesta mena de prohibicions no és altra que la invisibilitat del desig. El que realment preocupa als neocons d’ahir i d’avui no és que la carn sigui dèbil sinó que en Joan i en Toni s’agafin de la mà al carrer nou, que na Maria i na Clara es donin una besada al portal de ca seva, i que la mestra expliqui als seus alumnes que el nostre és un bell país on els homes desitges els homes. El que alarma al feixisme nostrat és que el desig sexual entre persones d’un mateix sexe tengui una presència pública, que qüestioni el privilegi d’unes determinades sexualitats en la nostra societat. Volen conservar el franquisme biopolític a tota costa.

 

És el mateix argument que empra el gonellisme per atacar la nostra llengua catalana. Igual que a l’homosexualitat, al pla de Menorca Joan Pons Torres el vol fossilitzat dins un armari, reduït a l’àmbit privat, perquè no posi mai en perill el domini natural de la llengua castellana. El català de Menorca només existeix per fer gràcia. Igual que els efeminats que hi són només per fer una riota, però no per coses més sèries. I a la llengua catalana no només la vol reclosa sinó que també la vol trossejada igual que la homosexualitat. Ens vol fer veure que un gay es un bitxo raro que s’ha d’aïllar de la resta de l’espècia. Perquè li fa por que en un món lliure tots siguem una mica queers, perquè si no ho fóssim com li podríem dir a un amic que m’agrada el vestit que porta? El que no pot concebre és que estiguem mesclats, que lliguem en els mateixos llocs, que estimem de la mateixa manera perquè és clar som una mateixa cosa. El seu és un món en blanc i negre, el nostre brilla en tots els colors.

 

A mi els arguments de Joan Pons Torres no m’interessen gens, els trob patètics, troglodites, argumentalment molt fluixos, impropis del segle XXI. Tanmateix les conseqüències dels seus articles homòfobs sí que em preocupen. I per açò he escrit aquest article. Perquè m’inquieta la por que li posa al cos a un infant que se sent assenyalat o a un pare que vol el millor per a la seva filla. He escrit aquesta article perquè la millor arma contra la homofòbia és la visibilitat, és a dir fer públic i normal allò que voldrien amagat dins un armari. Perquè el problema no són els gais sinó el dit homòfob que els assenyala i que vol mantenir a tota costa un ordre sexual injust on només hi tenen cabuda uns pocs. Perquè no ens enganem la seva normalitat no existeix.

 

Twitter: @pauobrador

 

 

Boswell, J. (1993). Cristianismo, tolerancia social y homosexualidad: los gays en Europa occidental desde el comienzo de la era cristiana hasta el siglo XIV. Barcelona: Muchnik

Eribon, D. (2004). Insult and the Making of the Gay Self. Durham, NC: Duke University Press

Foucault, M. (2011). Historia de la sexualidad. Madrid: Siglo XXI.

 

 

Visits: 33