Existeix la idea d’Europa?

europe-1155038Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.

La setmana passada, parlant de literatura assagística, vaig citar George Steiner, molt de passada. Deia que era un autor amb el qual no coincidia ideològicament, però que llegia perquè m’ajudava a matisar les idees, algunes de les quals compartesc (si cal amb matisos), però de qui no puc suportar l’elitisme que desprèn el seu discurs o la visió carrinclona de les humanitats que traspua la seva anàlisi. N’he abordat algunes obres: Un prefacio a la Biblia hebrea i La poesia del pensament (que també recomana l’amic Pere Gomila). En els darrers mesos, s’hi ha afegit Un largo sábado i La idea d’Europa. A més de constatar que, com afirmava Miquel Àngel Maria, hi ha poques traduccions d’assajos al català, Un largo sábado és un llibre d’entrevistes (publicat per Siruela, en traducció de Julio Baquero) que aconsegueix sintetitzar, en forma de píndoles, alguns dels punts forts del pensament de George Steiner: els jueus i el judaisme, la (necessària) diversitat lingüística i cultural, la literatura i la música, la mort, la civilització europea…

A La idea d’Europa (traduïda al català per Víctor Compta i publicada per Icària), Steiner intenta fonamentar l’existència d’aquesta civilització comuna a nivell continental (tot oposant-la, fonamentalment, al que anomena l’«era nord-americana») i ho fa a partir de cinc arguments, algun d’ell força sorprenent. En primer lloc, cita l’existència dels cafès («dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la “idea d’Europa”»), una mena d’àgores que tant serveixen per al debat intel·lectual com per als xafardums. M’espera, des de fa temps, la lectura d’una obra interessantíssima d’Antoni Martí Monterde que aborda aquest tema: Poética del Café. El subtítol és prou explícit, «un espacio de la modernidad literaria europea». Aquests espais, diu Steiner, contrasten amb els bars foscos nord-americans, sovint de música eixordadora, on cal consumir per a ser admès, on les relacions humanes es conceben de manera ben diferent. Però per molt que Steiner en marqui les distàncies, aquests locals són part, també, del panorama europeu. Vol dir, açò, que estem essent culturalment colonitzats pels ianquis?

El segon argument emprat per Steiner parla de les dimensions humanes del continent, que permeten de caminar-lo i que són, a més, la base d’un pensament de tipus pedestre (aquí cita els peripatètics grecs, per exemple). Lligat amb aquest aspecte, afirma que l’europeu és, també, un paisatge humanitzat, en què hi han intervingut directament els humans a l’hora de definir-lo, de modelar-lo. Tot açò contrasta amb el món fet a mida del cotxe i de l’avió que caracteritza la cultura nord-americana. I ja hi tornam a ser: no és aquesta, també, una característica de la nostra cultura actual? Està parlant Steiner d’una idea d’Europa ancorada en el passat, pura i lliure d’influències externes? No és una realitat que canvia, la nostra, com totes?

El tercer argument també és geogràfic: ens remet als carrers i a les places, que connecten directament amb la memòria històrica perquè els seus noms «són cròniques vivents» de les «conquestes intel·lectuals, artístiques i científiques» (i, també, reconeix, dels episodis més foscos de la història), en contrast amb les avingudes numerades o els bulevards anomenats Sunset dels nord-americans. Els europeus, ve a dir Steiner, es projecten en el present i en el futur a partir del bagatge del passat. Rob Riemen, en el text que introdueix el llibre, empra per definir aquesta idea la imatge medieval dels nans i dels gegants. Fou Bernat de Chartres qui, al segle XII, emprà aquesta al·legoria per parlar de la importància que la tradició té a l’hora de projectar-nos en el futur: nosaltres, els nans, ens elevam gràcies als gegants, la tradició, i adquirim així una millor perspectiva perquè, tot sabent d’on venim, puguem decidir millor on volem anar. Tot el contrari, diu Steiner, del que es fa als Estats Units: «la  seva ideologia ha estat la de l’alba i el futur», en què no hi ha lloc per al record. No és, però, una característica de la modernitat líquida, en què ens trobam també els europeus, el fet de viure en un present continu, en què ni el passat ni el futur no hi tenen cabuda?

El cinquè argument steinerià a favor de la civilització europea toca aspectes sensibles i polèmics. Es refereix a la «doble herència d’Atenes i de Jerusalem». Evidentment, anam més enllà de la referència als orígens cristians del continent a què apel·lava el projecte fallit de constitució europea. Per a Steiner, ser europeu és «intentar conciliar, moralment, intel·lectualment i existencialment els ideals, les reivindicacions i les praxis constraposades de la ciutat de Sòcrates i de la d’Isaïes». Per açò cal sincretitzar la música, les matemàtiques i la metafísica gregues amb el monoteisme, el diàleg amb el transcendent, el concepte de Llibre suprem, la llei associada a la moral i el sentit de la història com un temps ple de significat que ens brinda la tradició judeocristiana. Steiner atribueix aquesta idea de la llei a Israel. En canvi, Octavi Fullat, a L’autèntic origen dels europeus, parla d’una triple base: la fe i el coneixement ètic (Jerusalem), la raó (Atenes) i el dret i la política (Roma). No he llegit aquest llibre, en parl indirectament, però si entenem que Roma, a la pràctica, va assumir l’herència grega, Steiner i Fullat potser no estan tan lluny. Curiosament, en aquesta part de La idea d’Europa no hi ha comparació amb els nord-americans. Potser perquè la gran majoria provenen del vell continent europeu. D’altra banda, aquesta visióno deixa de ser restrictiva: què en fem de l’herència àrab de l’Al-Andalus medieval? És aliena a la idea d’Europa? I, avui dia, no és l’Islam una religió pròpia del nostre continent?

Steiner acaba la llista amb un cinquè argument, la visió apocalíptica que es té d’ella mateixa: «és com si Europa, a diferència d’altres civilitzacions, hagués intuït que un dia s’esfondraria sota el pes paradoxal dels seus èxits i la incomparable prosperitat i complicació de la seva història. Les dues guerres mundials, Auschwitz, el Gulag, la guerra dels Balcans, ens empenyen a creure-hi, afirma. Segur que aquesta visió terminal és pròpia només dels europeus? Malauradament no tenc prou coneixements per a respondre-ho.

Aquests són els arguments d’Steiner. El llibre, després, segueix, però vull aturar-me aquí. Amb aquesta síntesi en tenim prou per veure si ens convenç o no la justificació. Existeix aquesta Europa? A mi em sembla que els arguments emprats són molt mediterranis. Me recorda quan, al tombant del XIX al XX, alguns intel·lectuals nostrats oposaven la claredat llatina a la foscor hiperbòria, el Classicisme al Romanticisme, tot intentant mostrar dues realitats culturals irreconciliables a nivell continental. A més, les generalitzacions són perilloses. A cada argument presentat Steiner li podem trobar excepcions que no sé si ajuden a confirmar la regla o a negar-la. Rússia, els països escandinaus o, a l’altre extrem, Turquia), no acaben d’encaixar en aquest conjunt. Són o no són europeus? Just en començar l’assaig, l’autor avisa: «Els parallamps han d’estar connectats a terra. Fins i tot les idees més abstractes i especulatives han d’estar ancorades a la realitat, en la substància de les coses». En acabar la lectura, no tenc gens clara aquesta connexió, i es manté la incertesa davant de la borrasca ideològica.

El que s’acaba d’explicar respecte d’Europa es pot aplicar també a una altra entelèquia, sense connexions amb la realitat, que rep el nom de Balears (allò de les quatre illes, un país i cap frontera). No se m’ocorren, ara mateix, elements que n’evidenciïn l’existència en tant que col·lectivitat. En canvi, crec que és totalment fonamentada l’existència dels Països Catalans, malgrat que, perdonau-me la parrafada, la postmodernitat estigui amarada de postnacionalisme i condicionada per la fallida dels metarelats explicatius de la història amb què hem fonamentat el concepte d’identitat nacional. Aquí sí que el parallamps està connectat. Però ho he allargat massa, se’ns ha fet tard i, si algú està interessat a parlar-ne, haurem d’esperar que vengui bé un altre dia per posar-nos-hi.

Share Button

Un comentari

  • Pau Obrador

    22 abril, 2017

    Article excel·lent. Deixa´m fer un comentari ràpid que com sempre vaig curt de temps. A mi aquesta idea singular d’Europa no em convenç. Sóc molt de la pluralitat, i Europa no cal dir-ho ho és molt plural. No he llegit el llibre, tanmateix un element que hi trob a faltar i que no és altra que una lectura post-colonial. Perquè amb tot açò dels cafès, les places, la història s’intueix una divisió implicita del món entre “els civilizats” i els “no tan civilitzats”, una divisió és clar que és clar es cau pel seu propi pes i més aviat desacredita Europa.

    I parlant d’Europa tot això del Brèxit ha estat una experiència molt interessant d’Europeitat. Aquí d’Europa no n’havia parlat ningú mai. No era un tema de carrer fins que de la nit al dia ja no som Europeus. Llavors ha aparegut una Europeitat molt remarcable. Hi ha molta gent que dia 8 de Juny anirà a votar explicitament a favor d’Europa deixant de banda altres consideracions. Jo mateix en les primeres eleccions amb dret a vot no sé encara que votar. Perquè no vull que el meu vot sigui “contra Europa”. Amb tot això està apareguent una Europeitat curiosa. No és un “nacionalisme” com seria la “catalanitat” sinó és més aviat una columna vertabral, un donat per descomptat, que estrutura la vida en general. Quan lleves europa t’anadones que “drets” que ningú qüestionava ara són molt fràgils i depenen d’una senzilla votació parlamentària. El dret a mourse’s, els drets laborals, els drets humans mateixos, el lliure comerç etc. En certa manera i salvant molt les distàncies Europa sembla funcionar com la cristienitat que estructura “matrimoni”, la mort, el programa erasmus que posat en relació milions d’Europeus entre ells…. Si Europa és alguna cosa és espai compartit, molt més fonamental que l’estat mateix. Però sense nació. El que deia comentari ràpid

Els comentaris estan tancats.