Literatura per pensar

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Va bé recordar-ho: l’assaig és literatura. Segons el diccionari normatiu, és un «gènere en prosa, generalment breu, que aborda d’una manera lliure i no especialitzada els problemes més diversos amb voluntat de creació literària». Aquesta definició, esquemàtica, ja ens serveix. Mescla dos elements d’interès. D’una banda, la transmissió d’idees (no me sembla prou precís parlar de «problemes») i, de l’altra, la vocació d’estil. Per tant, l’assaig presenta una doble via cap al gaudi, perquè és alhora combustible ideològic i plaer estètic. En aquest sentit, Montaigne i els seus Assajos (n’hi ha una versió catalana, traduïda per Vicent Alonso, en tres volums) formen la primera gran obra del gènere i, malgrat ésser escrita segle XVI, els seus continguts presenten una sorprenent actualitat.

Pel que fa a les idees, el lector ha de cercar, en aquest tipus d’obres, preguntes més que no pas respostes. Malament si un text no ens empeny a interrogar-nos. Alguna cosa falla: o l’assaig no és bo o no ho som nosaltres: vull dir que no som bon lectors. O les dues coses alhora. A més, per a fer més profitós l’exercici, cal acarar-nos amb obres que defensin posicions diferents de les nostres, perquè açò ens pot ajudar a ampliar les perspectives i, en conseqüència, a reafirmar-nos en les nostres conviccions, a matisar-les o, fins i tot, a canviar-les. Un cas paradigmàtic d’autor amb el qual no acab de combregar, però que m’ajuda a fer-me preguntes és George Steiner (especialment quan reflexiona al voltant de la idea d’Europa). Hi ha, també, casos en què, més que no pas divergència ideològica, cal parlar senzillament de decepció. M’ha passat amb alguns autors molt promocionats els llibres dels quals m’han acabat caient de les mans (els pamflets del tipus Indigneu-vos, d’Stephane Hessel o La utilitat de l’inútil, de Nuccio Ordine, per citar-ne un parell). És literatura; per tant, n’hi ha de bona i de dolenta.

D’altra banda, en tenir voluntat literària, l’assaig és, també, estil. En aquest aspecte, hi ha un cas indefugible, el de Josep Pla. Llegir-lo és un gaudi, independentment dels continguts que tracta. L’empordanès ens il·lumina amb una prosa clara, que té com a marques de la casa una treballada vocació de senzillesa i naturalitat, feta a partir de frases breus, moltes vegades contundents, lapidàries, que eviten les construccions sintàctiques complexes, amb una puntuació que remarca el sentit del text. Hi contribueix, també, el lèxic, volgudament comú, evitant sempre que sigui possible el llenguatge altament especialitzat. Ara bé, si hi ha una característica de l’estil planià que destaca per damunt de les altres és l’adjectivació. La seva voluminosa obra completa és un pou inacabable d’aquest recurs deliciós per al lector i que només l’empordanès sabia manejar amb mestria. De la caterva d’imitadors amb què compta Josep Pla, més d’un fa figa en l’ús dels adjectius.

Potser el títol més conegut de Josep Pla és El quadern gris, però tota l’obra completa de l’autor és recomanable. De fet, hi ha qui la llegeix i la rellegeix com un exercici literari recurrent (fins i tot de manera vehement: record un escriptor que es vantava d’haver llegit la quarantena de volums acompanyat d’un llapis amb què anava marcant els errors tipogràfics del text). Tothom pot trobar-hi, en aquesta immensa mar de mots planians, temes interessants: els aficionats a la gastronomia, per exemple, poden fer una xalada llegint-ne les reflexions, tot i no compartir-les. Per exemple, de la gastronomia menorquina, desmitifica la caldera de llagosta. No m’estranyaria que Pla fos més amant de l’oliaigua. La nostra illa, per cert, apareix en algunes de les pàgines de l’autor (és ben coneguda l’anècdota de la rata en un hostal de Fornells, per exemple). Si a qualcú li interessa aprofundir en la relació d’aquest escriptor amb Menorca, ho té molt bo de fer: Miquel Àngel Limón la dissecciona al detall a Josep Pla i Menorca: els cants de sirena d’un illòman.

La literatura catalana té una bona tradició assagística. Després de Pla, l’altre nom imprescindible és el de Joan Fuster, l’autor de Nosaltres els valencians i, sobretot per a un servidor, del Diccionari per a ociosos. L’autor de Sueca és immens, un pou sense fons de reflexions precises que, a més, sap posar-hi el detall irònic quan convé. Altres noms que he pogut llegir ens els darrers anys, relacionats amb els àmbits lingüístic i literari, amb una obra de resultats desiguals, són Albert Roig (El gos del poeta), Jaume Vallcorba (Noucentisme, mediterraneisme i classicisme. Apunts per a la història d’una estètica), Valentí Puig (L’os de Cuvier. Cap a on va la cultura catalana) o Xavier Bru de Sala (El descrèdit de la literatura).

De les lectures més recents, però, vull destacar dues obres que el temps ha acabat relacionant i que es centren en aspectes filosòfics. La primera és La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat, de Josep Maria Esquirol. L’obra, inicialment, em va enlluernar, va servir per posar nom a idees que, de manera incipient, covaven en algun racó del cervell i que tenien com a punt de partida la idea bàsica que viure és resistir contra una força exterior disgregadora i dissolvent, de la qual, afirma l’autor, hem de saber aïllar-nos i que no hi ha millor lloc per fer-ho que l’espai de la intimitat, la casa i els éssers més propers, i els costums quotidians. A partir d’aquí, Esquirol anava descabdellant el fil de l’argumentació per aprofundir en elements clau amb què poder acarar-nos a la societat postmoderna i la seva dictadura del present. En canvi, la segona obra, tot just acabada de llegir fa uns dies, és Fora de classe, de Marina Garcés. El llibre recull la sèrie d’articles que aquesta professora de filosofia va publicar al suplement dominical del diari Ara, i en ells podem llegir una crida a no aïllar-nos d’aquesta realitat negativa, a lluitar per a canviar-la (la qual cosa va fer que l’enlluernament amb Esquirol quedés ben matisat). La lectura és interessant perquè ens obliga a reformular idees que consideram tan bàsiques que no ens les qüestionam. Ara bé, el format dels articles, molt limitats en l’extensió, fan que en més d’una ocasió els textos caiguin en la simplificació fins i tot pamfletària. Igual que Esquirol, ambdues obres coincideixen amb la diagnosi, tot i que les solucions que proposen són oposades: l’aïllament i la intervenció. Ambdues fan, però, allò que s’espera d’un bon assaig, ens ajuden a pensar.

Share Button

3 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    17 abril, 2017

    Gràcies, Pere, pel comentari. Pel que fa a Yuval Noah Harari, Joan, sembla que et devien pitar les orelles. Poques hores abans de fer el comentari, una altra persona me’n va parlar. Ambdós títols fan bon color.
    D’altra banda, aquesta persona me recomanava una obra de Josep Fontana, la qual cosa va servir per intentar trobar una frontera útil entre allò que és assaig i el que no. A la pràctica, vam acabar acordant que, a més de la voluntat literària, calia que hi dominàs la subjectivitat i l’opinió (i no l’objectivitat que se li demana als textos acadèmics). Ara bé, com sempre, posar fronteres és un exercici que acaba esdevenint inútil: sempre hi ha textos especialitzats a trobar-hi passos clandestins.

  • Joan Carles

    17 abril, 2017

    Ben d’acord amb les teves apreciacions sobre Josep Pla i Joan Fuster. Trob que El quadern gris és dels pocs llibres que tenc marcat de per totes bandes. Imprescindible. I vull afegir-te dos llibres de lectura recent, que vingueren , precisament, arran de la darrera trobada, trob que va ser per Nadal, que vam tenir entre amics. Són dues creacions de l’autor israelià Harari: Sàpiens. Una breu història de la humanitat; i Homo Deus. Una breu història del demà. Anàlisis lúcides i inquietants alhora sobre la nostra història i un albir a un futur marcat per un canvi radical com a espècie. No m’ha deixat gens indiferent: algunes reflexions m’acompanyen i em neguitegen quotidianament. I l’estil, clar, directe i sagaç, amb tocs d’humor molt fi, ben destacable

  • Pere Sintes Sintes

    15 abril, 2017

    Llegir amb criteri definit. Molt interessant.

Els comentaris estan tancats.