Incompatibilitats laborals

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Acab d’enllestir, en el darrer mes, dos textos breus, en forma d’article, en què he pogut satisfer l’historiador literari que habita en mi. El primer, «Trenta anys cartografiant el mapa literari illenc», forma part de la sèrie que, amb motiu del trentè aniversari de l’Institut Menorquí d’Estudis, diversos autors han anat publicant, periòdicament, al diari Menorca. En aquest article, faig un recorregut per la importància que la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, de la qual som membre, ha tingut a l’hora de fixar la nostra història literària, en un contínuum que ens mena des del segle XVIII (i el grup il·lustrat) fins a avui mateix. En l’altre text, que tot just he acabat de lliurar a la revista Serra d’Or, i que apareixerà en un futur no gaire llunyà, intent de fer un passeig per la creació literària menorquina més recent, de 2014 ençà, amb què es demostra que les lletres illenques estan passant per un molt bon moment. No cal dir que, tot i els maldecaps que m’ha suposat redactar-los, ha estat un plaer poder fer allò que més m’agrada.

Possiblement, un d’aquests maldecaps té a veure amb una realitat que, al sisè volum del  Panorama Crític de la Literatura Catalana, Enric Bou descriu d’aquesta manera: «l’estudi de la literatura de les darreres dècades ha topat amb una dificultat important: la prevenció a tractar la literatura estrictament contemporània en el medi universitari». Bou troba que la causa n’és la «prudència científica» i la necessitat que hi hagi «una distància històrica entre els fets i llur interpretació». Sigui pel motiu que sigui, aquesta manca de literatura acadèmica és una realitat. De cara al congrés que l’IME dedicarà a Pau Faner, he de preparar una ponència i en pas un fum per trobar-ne bibliografia especialitzada, no només l’específica sobre l’autor sinó també la que m’ajudi a situar-lo en el seu context. De fet, el congrés neix amb l’objectiu de començar a emplenar aquest buit, tot i que no podem oblidar que encara ens manca perspectiva per a entendre l’obra faneriana en la seva globalitat (bàsicament perquè encara no està tancada: i per molts d’anys que no ho estigui!) ni el context en què cal inserir-la. A més, la prudència científica s’accentua en aquests casos en què els autors literaris encara són vius. En llocs petits com Menorca, la cosa s’agreuja: hi ha, en números absoluts, pocs autors literaris (tot i que proporcionalment, en relació a la població illenca, la xifra és prou elevada), i a la pràctica tots ens coneixem. S’entenen, idò, les prevencions.

Així i tot, l’historiador literari interpreta el passat, que és el que és. No entra a valorar, per se, la qualitat de les obres que estudia sinó el lloc que aquestes ocupen en el fil de la història. En aquest sentit és neutre. No ho és el crític literari, el qual ha d’orientar el lector, crear cànon, destriar el gra de la palla en un context que, a dia d’avui, no li ho posa gens fàcil. També, ajuda els autors a millorar la seva obra (per molt que, generalment, els crítics no siguin res més que coixos que ensenyen a córrer). Hi ha tot un debat, cíclic, sobre la crítica en la literatura catalana, que comença per la definició del concepte: es pot posar al mateix sac qui fa ressenyes en suplements culturals de diaris, a la recerca d’una nota numèrica i pressionat pel context editorial, i qui, des de la calma i la lectura aprofundida dels textos, en fa una anàlisi acadèmica en revistes acadèmiques especialitzades? Jo llegesc ambdós tipus de textos crítics, amb prevencions en el cas de la premsa, i me qued amb les ressenyes que, per exemple, publica una revista com Els marges: no hi ha les presses del dia a dia, de l’obra actual, i sí les lectures aprofundides i rigoroses. Tant en un cas com en l’altre, el nom del crític és fonamental. Amb el temps, hom pot saber de quin peu calça i relativitzar tant com sigui necessari el seu judici. Perquè, en el fons, estem parlant d’opinions personals (tan fonamentades com calgui), de gustos que poden o no ser compartits.

Poques vegades he fet crítica literària. En faria més, perquè m’agrada llegir i, amb el temps, crec que he anat adquirint elements de criteri que potser podrien ajudar potencials lectors a triar possibles lectures. En aquest cas, però, el context és determinant, la prevenció és absoluta. El problema, aquí, no és el lector. Criticar, en el sentit etimològic del mot, l’obra d’un autor en un lloc com Menorca, on tothom es coneix, és complicat, sobretot si el veredicte és negatiu. S’entén. Per molt que hom intenti cercar arguments objectius, a la pràctica ens hem de moure per força en el camp de la subjectivitat. D’aquesta manera, però, hi perdem. No hi ha crítica o, si n’hi ha, només és d’aquelles obres que tenen una bona valoració. Es fàcil, en aquest cas, caure en l’elogi desmesurat i, sobretot, sense fonament. Hi perd el lector, a qui li pot ésser una bona ajuda que qualcú li doni elements que li permetin definir el seu criteri. Hi perd l’escriptor, també. Per instint professional, en tant que historiador literari, intent llegir les diferents novetats bibliogràfiques relacionades amb autors menorquins. N’hi ha que, a més, m’agraden. D’altres, poc. Ara, la prudència m’obliga a evitar de fer-ne, en públic, cap mena de judici. És difícil mantenir la boca tancada, però.

Si a l’historiador que fa de crític (o viceversa) hi afegim un tercer factor, com és el fet que  també sigui autor literari, ja ballam del tot. Teòricament, hi hauria d’haver la possibilitat de compatibilitzar les tres facetes. En realitat, però, açò és molt difícil, perquè no costa gaire d’entrar en un sistema viciat. Rarament no hi ha interessos pel mig i, per acabar-ho d’adobar, aquest és un món, el dels escriptors, dominat pels egos, d’altra banda totalment necessaris. Així, si algú fa una ressenya negativa de l’obra d’un col·lega, sempre hi haurà qui hi veurà enveges, gelosies i baralles de galls pel mig. Amb tota la raó. I, si és a l’inrevés, a l’elogi s’associaran acusacions de corporativisme, de capelletes i lluites intestines entre bàndols. A la pràctica, per tant, tothom hi perd.

Fins a un cert punt, em trob en aquesta tessitura: faig d’historiador literari, el cos me demana (per ara el control com bonament puc) de fer ressenyes (de les segones: les païdes, acadèmiques) i, endut per un ego que potser és més gran que el cos que el conté (que ja és dir!), he decidit que la creació literària és, també, una prioritat. Açò tenim. He d’assumir els riscos que suposa conviure amb les tres realitats? Perquè, si me diguessin que només puc quedar-me’n una, no sabria quina triar.

Share Button

Un comentari

  • margaritaballester

    8 abril, 2017

    Isma, perquè has de pensar en decantar-te per una o altra cosa? Crec que pots combinar i cultivar les tres opcions que planteges. És facil dir-ho, però depèn de l’energia que tinguis. Et desitjo un gran recorregut!

Els comentaris estan tancats.