Que no t’enganin: les paraules no tenen ni penis ni vulva

trans-1170x1365Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social de dones i homes, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les primeres respecte dels segons. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui: fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.

Els mots són neutres, però no ho és l’ús que en fem. Ni les connotacions que els donam. Aquests dies hi ha hagut una polèmica al voltant d’algunes definicions que es poden llegir al diccionari de la Real Academia Española (el DRAE), per al qual sexo débil es refereix al «conjunto de las mujeres» i, el sexo fuerte, al «conjunto de los hombres». La benemèrita institució també defineix com a cocinillas el «hombre que se entromete en las tareas domésticas, especialmente en las de cocina». Al diccionari de l’Institut d’Estudis catalans, perquè es vegi que aquest no és un problema exclusiu del masclisme hispànic, el sexe dèbil [o el bell sexe] és definit com «les dones» o cony de apareix com a expressió despectiva (malgrat que, tot i no esser normatiu, quan una cosa és la polla, les paraules no tenen cap sentit pejoratiu, sinó tot el contrari).

Com hem dit, però, la llengua és neutra; masclista, ho és la societat. Davant d’aquesta situació, solem equivocar-nos d’objectiu o cercam solucions cosmètiques que, a la pràctica, no resolen els problemes, les arrels dels quals són estructurals. Posar, de qualsevol manera, pegats, no només no aclareix les coses sinó que, en poc temps, cauen i el problema roman intacte. En aquest cas, qui paga algun dels plats trencats és la llengua, que no té cap culpa de res. Potser hi ajuda que tendim a mesclar ous amb caragols. En el cas de les llengües romàniques aquesta confusió té a veure amb el fet que no distingim entre gènere i sexe, els solem confondre. El català fa servir la marca flexiva de gènere (que no té, per exemple, l’anglès). Per açò disposam de mots masculins i femenins (com també de plurals i singulars), per raons que, a dia d’avui, són arbitràries (per què casa és un mot femení i cotxe una paraula masculina? No hi ha una explicació plausible al respecte).

A més, per acabar-ho d’embullar, hi ha casos, d’una banda, en què el gènere pot coincidir amb el sexe (poques vegades i amb paraules relacionades amb éssers vius: un cavall, una euga) i, de l’altra, en què un únic gènere pot incloure la totalitat de sexes (amb el mot femení girafa designam qualsevol individu de l’espècie, tant els mascles com les femelles). És semblant al que passa, també, amb mots en què coincideixen la forma masculina i la no marcada pel que fa a gènere. L’expressió els alumnes tant es pot referir a un conjunt exclusiu de mascles com, també, a un conjunt de mascles i femelles, mesclats. En canvi, les alumnes només fa referència al conjunt de femelles. És per aquest motiu masclista, la llengua?

D’un temps ençà s’ha maldat per promoure l’ús no sexista de la llengua. És evident que cal fer desaparèixer les connotacions masclistes del llenguatge, tot i que cal anar vius i no carregar-nos allò que és natural i neutre. Per exemple, les llengües tendeixen a les solucions senzilles, la qual cosa xoca amb algunes construccions que intenten evitar les formes amb el gènere no marcat, les quals acaben convertint-se en solucions poc pràctiques, perquè no són naturals (benvinguts/des benvolguts/des amics/gues) o perquè proposen solucions agramaticals (bona nit a tothom i a *totdon; la forma castellana tod@s…). Fins i tot, n’hi ha que desvirtuen el significat de les paraules (no és el mateix professorat que professors, per la qual cosa no els podem emprar com a sinònims). Amb açò, però, no vull dir que no s’hagi de maldar per emprar la llengua amb cura, tot evitant-ne usos masclistes. Només dic que no hauríem de recórrer a solucions que van en contra dels mecanismes interns de la llengua. De fet, en ocasions ja va bé violentar la norma, per donar un toc d’atenció davant del problema: el costum de les diputades de la CUP, que empren els femenins com a forma de gènere no marcat, n’és un exemple (en aquest context, diputades inclou mascles i femelles).

La llengua, com hem dit, no en té cap culpa. És només un termòmetre que certifica l’existència d’una patologia social greu, que es troba als fonaments de la nostra societat i es constitueix sobre estructures heteropatriarcals. Segurament el substrat cristià hi té molt a veure. En l’expulsió del paradís, Adam va ser condemnat a treballar i a guanyar-se el pa amb la suor del front i, a Eva (culpable del pecat original, que tot creient ha de netejar mitjançant el bateig), a parir amb dolor i a obeir el seu home. Aquesta és l’estructura que ha regit, a nivell social, la institució del matrimoni fins a dia d’avui, els tentacles de la qual arriben fins a racons insospitats i subtils (l’ordre dels cognoms prioritza el pare, tot i que en alguns llocs açò ja es pugui triar). Aquesta és l’estructura que roman subjacent rere la violència masclista (no de gènere, evidentment: són mascles agredint femelles, no masculins i femenins), però també en les diferències salarials entre homes i dones, en aberracions com la campanya retrògrada de l’autobús que nega totes aquelles formes de sexualitat que fugen del cànon de base judeocristiana o en la dictadura de la moda que cossifica les persones, especialment i sobretot les dones. Per desgràcia, la llista de greuges és tan llarga que, a més de no acabar mai, demostra la gravetat d’un problema que no es podrà aclarir només amb paraules i bones intencions.

Cal una lluita social revolucionària per canviar aquest estat de coses, des de la base, perquè el problema és a l’arrel. S’ha d’acabar amb aquest supremacisme masculí. No és cap casualitat que el mot rimi amb racisme. No és tolerable una societat que es fonamenti en la submissió d’unes persones respecte de les altres, en què hi hagi explotadors i explotades. Per molts canvis i usos respectuosos que facem de la llengua, a la pràctica res no canviarà si no ho fan radicalment els fonaments de la societat.  És a l’inrevés. Quan deixem enrere l’heteropatriarcat i passem a un món igualitari, la llengua ho reflectirà.

 

Share Button