Brindis pels premis Ciutat de Palma

A disset és sant Antoni; a vint, sant Sebastià… De la diada de Menorca passam en pocs dies a la festa major de Palma. D’una illa a l’altra. I tot perquè s’hi entreguen els premis literaris Ciutat de Palma, uns guardons que donen prestigi a la literatura catalana. Només cal veure’n la nòmina de guanyadors per a copsar-ho. El premi Llorenç Villalonga de narrativa se l’ha endut gent com Baltasar Porcel, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver o Pau Faner, entre d’altres. El Joan Alcover de poesia no tampoc no fa curt: Enric Casasses, Ponç Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares o Miquel Àngel Riera apareixen a la llista de premiats.

premis_ciutat_de_palma

D’uns anys ençà la ciutat mallorquina s’ha incorporat a la meva agenda cultural de gener. Hi vaig arribar empès per la urgència i la vergonya. Per la protesta davant de la ignomínia d’alguns. Durant un temps, Sant Sebastià ha estat sinònim de reivindicació. Ara, per sort, ja no. Enguany és el segon en què, abans de la cerimònia d’entrega dels guardons, els escriptors s’han trobat a Can Alcover per brindar per la bona salut del certamen i per la normalitat recuperada després de quatre anys de foscor, convocats per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), el PEN Català i l’OCB (l’Obra Cultural Balear), les mateixes entitats que uniren esforços durant l’època en què el cavall d’Àtila de Bauçà i els seus coreligionaris va intentar anorrear els premis. La maniobra va ser maquiavèl·lica: va convertir els guardons en bilingües, amb la intenció d’afeblir la llengua que no té l’estat al darrere.

No deixa de ser curiós que, amb la poca importància que alguns donen a la cultura a l’hora de fer política estatal, quan governen a nivell autonòmic, l’ataquin amb violència. Només en determinades comunitats autònomes, però. De fet, no n’és gens, de curiós, sinó la constatació evident que, aquells que s’ufanen de dir-se no nacionalistes, saben de la importància que l’expressió cultural té per a una col·lectivitat, i com aquesta va lligada a la llengua. I és molt trist que, aquests que es diuen no nacionalistes, hagin de subordinar les cultures que no coincideixen amb la seva per tal de promocionar la que sí coincideix amb la seva idea de nació no nacionalista. Ara bé, per a ells els nacionalistes sempre són els altres!

Idò durant aquesta mena de travessa del desert, durant l’etapa vil·lingüe dels premis, es va endegar una protesta mitjançant la qual la cerimònia i els premis es van quedar sense escriptors. Aquests es reuniren a l’edifici emblemàtic de Can Alcover per celebrar el Sant Sebastià Literari, una lectura de textos que servia per reivindicar el prestigi dels premis. Al Teatre Principal de Palma només hi acudiren els polítics i els addictes al règim. En la segona edició d’aquest acte de protesta, el 2012, a més d’exercir de presentador, vaig poder llegir-hi uns mots que m’agradaria recuperar. Són un testimoni del moment que vam viure:

Innocents de mena, alguns pensaven que ja s’havien salvat els mots, que ja ens havien retornat el nom de cada cosa, com assenyadament deixà dit el poeta de Sinera. Però avui ha tornat a créixer la brosta i sembla que el sol es va enfosquint lentament. Potser un estol de gavines en té la culpa. Potser no és forassenyat, idò, recordar els mots que Josep Pla els dedica en el seu «Viatge a l’Amèrica del Sud»: «En aquests vaixells, una manera de passar l’estona és el tir al plat. Quan les gavines fan de plat, l’interès és molt més gran».

Avui són els premis Ciutat de Palma. Malauradament, però, aquesta no és més que una baula més d’un seguit d’atacs que tenen com a objectiu acabar amb la salut, ja de per si precària, de la nostra llengua i de la nostra cultura, la catalana. I davant d’una agressió com aquesta cap a la nostra dignitat, no hi ha lloc per al silenci i la vessa. Cal deixar de banda la torre de vori i posar-nos a picar pedra. Cal tornar a fer sirventesos.

Per açò som aquí. Que la prudència no ens faci traïdors o, manllevant els mots de Hamlet, que «el color natiu de la resolució» no quedi esblaïmat pel «pàl·lid deix del pensament.» Perquè el savi de Sueca, Joan Fuster, va dir-ho ben clar i català: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.» Recordem-ho:

La paraula esdevé covarda
si qui l’ha de dir se n’amaga
i així els bons propòsits acaben
al fons del clot de la basarda
allà on tot roman intacte
i l’aigua de cap riu no avança

O, tornant a Espriu: «Ens mantindrem fidels: per sempre més al servei d’aquest poble.»

En acabar la cerimònia, alguns dels presents van demanar la referència del text de Josep Pla. Els va impactar la imatge de les gavines, amb tot el que aquest ocell pot arribar a simbolitzar políticament. A mi me l’havia passada un escriptor menorquí que no va poder assistir a l’acte. Tot i que es refereix a una violència de la qual no som partidari, sí que metafòricament coincidesc amb el fet que cal combatre les idees que són nocives per a la nostra cultura. La gavina, perfectament, les representa.

Enrere queda el Principal sense els escriptors. Enrere el desprestigi volgut dels premis bilingües i les maniobres per alternar de manera «natural» una premiat en cada llengua. Enrere la publicació de les obres guardonades en editorials dels amics del poder, de poc recorregut i distribució per a més inri. Enrere queda la foscor. Per a celebrar-ho, ahir, dia de Sant Sebastià, els escriptors vam tornar a brindar per la bona salut dels premis a Can Alcover, perquè la llum hi brilli per molts d’anys amb la intensitat que es mereixen. En acabar, malgrat el fred i l’amenaça de pluja, ens vam dirigir, en una mena de processó pagana, al Teatre Principal, a la cerimònia de la qual mai no hauríem d’haver-nos absentat.

Share Button