El foll Ramon a les aules

(Article publicat al diari Menorca el passat 3 de setembre)

Ramon Llull és un nom fonamental de la nostra llengua i literatura. És, de fet, la figura més universal de la cultura catalana de tots els temps. Per açò, quan el currículum de l’ESO a les Illes Balears marca, entre d’altres objectius, que els alumnes han de «comprendre els textos representatius de la literatura en llengua catalana des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, reconèixer i valorar la seva intencionalitat, la relació amb el context sociocultural i les convencions dels gèneres com a part del patrimoni comú» i, a batxillerat, han de «conèixer les característiques generals dels períodes més representatius de la literatura catalana, com també saber-ne contextualitzar els autors i les obres més destacades», queda clar que, en la concreció de l’aula, Ramon Llull hi ha de ser un nom central.

Els alumnes poden conèixer, així, un autor potent i atractiu alhora. Primer, perquè va viure més de vuitanta anys en una època en què pocs hi arribaven. La imatge que en tenim, la d’un vellet bonhomiós de llarga barba cana, hi ajuda. Aquesta dada, anecdòtica, pren relleu en saber que Llull va dedicar els darrers quaranta anys de la seva vida a escriure prop de tres-cents llibres. Quin altre autor coneixem amb una productivitat semblant? A més, el primer, el Llibre de contemplació en Déu, quatre vegades més llarg que el Quixot, va ser escrit originalment en àrab, i en català i llatí després. La seva obra completa, que s’està publicant, és colossal: un corpus format per desenes de milers de pàgines.

Arbor-scientiae

A més d’escriure, Llull viatjava. Va recórrer gran part d’Europa (París i Roma, sobretot, però també territoris musulmans i fronterers), en una època en què viatjar, especialment per mar, era una activitat de risc (ell mateix va sobreviure a un naufragi amb setanta-quatre anys!). Una activitat d’aquest tipus, gairebé obsessiva, escriure i viatjar durant més de quaranta anys, sense temps gairebé de fer res més (tot i que en fa fer moltes més, de coses), obeïa a una causa de força major: l’Art, un sistema de pensament inventat per Llull que servia per explicar el món, que era l’esquema bàsic per organitzar qualsevol ciència i que havia d’esdevenir un mètode infal·lible per convertir infidels perquè permetia demostrar científicament l’existència de Déu. L’Art condiciona la vida de Llull, n’explica les moltes pàgines escrites, els milers quilòmetres recorreguts, la seva follia il·luminada.

Els alumnes també han de tenir clar que Llull va ser un filòsof, no un autor literari. Si a dia d’avui apareix en les històries de la literatura és perquè hem considerat important allò que per al mallorquí era secundari. Ell no s’hi considerà mai, escriptor. La literatura, a l’Edat Mitjana, era entreteniment. En canvi, per a Llull, la prioritat (o intenció primera) era donar a conèixer la veritat, l’Art. Tot allò que servís a aquest objectiu era secundari (o segona intenció). Podia entretenir, però sobretot havia de fer arribar el seu missatge als lectors. Aquest és el motiu que explica l’ús instrumental que Llull va fer de la literatura.

Amb aquest marc teòric els alumnes ja tenen les coordenades mínimes per endinsar-se en la l’obra de l’autor mallorquí. Perquè no poden quedar-se en la teoria si el volen conèixer a fons. Aquí, els docents hem de tenir clar el seu bagatge lector (que el tenen, a pesar del que diuen algunes veus catastrofistes). També és fonamental l’actitud dels ensenyants respecte de la matèria (potser m’equivoc, però el fet de ser un autor tan complex, medieval i d’obra religiosa, el fa aparentment poc atractiu): és difícil ensenyar allò que a hom no li agrada. I, finalment, calen textos. En el cas de Llull, les mancances són evidents. Sembla que, a nivell educatiu, només hi hagi una obra vàlida per a ésser lectura d’aula, el Llibre de les bèsties, el qual, per començar, no és una faula infantil i que, d’altra banda, és poc representativa del tot a què pertany, el Llibre de meravelles. Fora d’aquí, trobam alguns textos, que varien en funció dels manuals, que solen anar acompanyats d’exercicis no gaire engrescadors. Els docents ens trobam amb poc material disponible, en aquest sentit.

Que Llull va ser el millor poeta místic medieval de la literatura catalana només es pot comprovar llegint els versets del Llibre d’Amic e Amat. Que Llull domina i tergiversa, en benefici propi, els recursos de la literatura de l’època, cosa que el fa interessant i modern alhora, no es pot apreciar sense llegir-lo en fragments del Blaquerna, del Fèlix, del Gentil… Que Llull fa ús de l’autoficció, mecanisme amb què s’anticipa a la literatura del segle XX, tot creant un personatge que és ell mateix, amb el qual defineix com vol que ens l’imaginem en el futur (el vellet de barba blanca que hem citat abans), només ho podem apreciar si llegim el Cant de Ramon o la Vida coetània, entre d’altres. Hi ha molt material que connectaria amb els alumnes lectors. Disposam d’aquests textos, però, en edicions pensades per als estudiants? Sembla que, amb motiu de l’Any Llull, el panorama ha començat a millorar, però les mancances encara hi són.

No hem d’oblidar que el currículum també diu que els alumnes d’ESO han de saber «cercar, consultar, citar i aplicar estratègies de lectura comprensiva i crítica de textos, tant de fragments com d’obres completes i d’altres fonts d’informació per adoptar una visió personal i crítica». I que, després, al Batxillerat han de poder «analitzar i comentar, des del punt de vista formal i del contingut, textos en prosa i en vers, de qualsevol tipologia i fer de la lectura una forma d’enriquiment personal i d’obertura al món». Enriquiment i obertura: vet aquí la clau de volta de tot plegat. Si volem tenir, formar, crear lectors, cal fer-ho a partir d‘un contacte vivencial amb la literatura. Hi ha poc marge de maniobra (el pes dels continguts literaris en els currículums són reduïts), però les escletxes hi són. Ens situam en un debat ben viu, el del pes real que la literatura té en l’ensenyament (amb la trista rutina que, amb cada reforma educativa perdem un llençol en aquest sentit) i en l’obvietat que no hi ha literatura possible sense els textos. Perquè la literatura no s’ensenya sinó que es viu. Tot el que la redueixi a la fredor acadèmica i a l’asèpsia dels continguts teòrics està condemnat al fracàs, perquè no acabarà formant part del bagatge vivencial i emocional dels alumnes. Perquè no hi connectaran. Viure Llull és apropiar-se de l’obra d’un clàssic, del segle XIII però amb un llegat plenament actual: «si no ens entenem per llenguatge, entenem-nos per amor». Hi ha un missatge més potent a dia d’avui?

Share Button