El Camí de Cavalls i no morir d’èxit

No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).

M’agrada, a més, practicar aquest esport pel Camí de Cavalls perquè açò em permet d’accedir al medi natural rendibilitzant el temps. No és bo de fer trobar les quatre hores necessàries per fer quinze quilòmetres a peu. L’agenda treu fum. Per açò, reduir l’itinerari a un terç del temps necessari és un gran avantatge. La velocitat permet de contemplar i viure el paisatge amb suficient intensitat: són impagables les vistes en arribar al pou d’en Caldes (amb la muntanya del Toro al fons), la lluminositat dels vergers del barranc de Cala en Porter des de dalt dels costers, l’olor de la camamil·la florida a tocar de la cala de sa Torreta o del fonoll marí al pla de Mar (i les estepes, el romaní…). Només en cit algunes com a mostra. Gairebé he recorregut la vintena d’etapes en què s’ha dividit la ruta, tot aprofitant els caps de setmana del curs escolar. I us mentiria si digués que no m’agradaria poder completar l’itinerari, per conèixer tot el recorregut i, evidentment, per assolir un repte esportiu. M’imagín que per açò he arribat a mitificar el tram que connecta els Al·locs amb cala Pregonda, que encara no m’he atrevit a abordar (deu ser el més semblant a correr per la muntanya que tenim aquí).

Som, per tant, un més dels usuaris d’aquesta via. Un camí que té diferents utilitats, no només la de ser una bon lloc per anar a córrer: la pràctica del senderisme, l’accés a un bon nombre de cales i de platges illenques, les voltes en bicicleta de muntanya, els passejos en cavall…, tots aquests usos ja es preveien en el moment en què, arran de la reivindicacions populars, de la mà de la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls, es va aconseguir l’ús públic d’aquest sender de gairebé dos-cents quilòmetres que circumval·la l’illa i que, des de 2013 és el GR-223.

S’ha dit, i és una evidència, que el sender traspua un gran potencial econòmic associat a la tipologia dels seus usuaris, gent amb poder adquisitiu que valora el medi ambient. Ben dinamitzat, es podria avançar cap a la tan pregonada desestacionalització (les millors èpoques per a transitar-hi són la tardor i la primavera). Perquè açò fos una realitat, caldrien algunes inversions i, tot i que sembli una evidència dir-ho, fer les coses ben fetes. Pel que fa a infraestructures, per exemple, hi ha prou nuclis urbanitzats al llarg del recorregut que permetrien la pernoctació i avituallament dels vianants que volguessin fer-lo sencer. Cal prendre mesures perquè hi hagi establiments que obrin fora de temporada i perquè els potencials usuaris vénguin enllà de l’estiu. Aquest és un peix que es mossega la coa, però qualcú haurà de començar.

Ara bé, hi ha una sèrie d’inconvenients que s’han de prendre en consideració i que cal evitar, tot regulant-ne l’ús. El perill més gran deriva de la massificació, especialment palpable a l’estiu en alguns trams, els més propers a les urbanitzacions i els que connecten amb les cales més mediàtiques de l’illa. Passejar-hi, de vegades, és com passar pel carrer Nou. La massificació, a més, va lligada directament amb l’erosió. Hi ha especialistes en la matèria, geògrafs com Xisco Roig, que no es cansen de denunciar-ho, amb tota la raó del món. Per minimitzar-ne l’impacte, calen mesures contundents en el manteniment del camí. Potser els doblers de la mal anomenada ecotaxa (més taxa que no pas eco, tal i com està plantejada), en un percentatge prou generós, s’hi haurien de destinar.

Un altre dels inconvenients que presenta el Camí de Cavalls té a veure amb el recorregut concret que presenta. La via discorre, en alguns trams, en zones de gran impacte ecològic. Cal replantejar-se, en alguns trams, de modificar-ne el traçat. L’exemple paradigmàtic el trobam a les salines de Mongofra, que el camí travessa pel mig, a tocar de les zones inundables que són zona de cria de tota una sèrie d’ocells limícoles. Fer el niu a prop d’un lloc de pas no és la millor opció per a aquestes aus. La solució passa per allunyar el camí d’aquesta zona humida.

Finalment, crec que cal evitar de fer-hi animalades. Un servidor, usuari com és del camí en tant que corredor de muntanya (si es pot dir així d’allò que en anglès anomenen trail running), no tenc clar que, per exemple, s’hi facin curses massives, a peu o en BTT, el gran impacte de les quals és evident. Després de veure el que ha passat a Mallorca amb la cursa de la serra de Tramuntana, suspesa perquè havia esdevingut ambientalment insostenible, crec que ens hauríem de replantejar algunes coses. Per exemple, calcular ràtios de gent amb què minimitzar l’impacte en el medi i limitar, d’aquesta manera, el número de participants en aquests esdeveniments. I, si en fer nombres, es comprovàs que fer-hi aquest tipus de curses no és viable, no ens hauria de saber cap greu seguir l’exemple dels mallorquins. També, caldria evitar el pas dels atletes per les zones més sensibles, que hi són. Es tracta, bàsicament, de no carregar-nos un element de present i, sobretot, de futur, el Camí de Cavalls. Es tracta, bàsicament, de no morir d’èxit.

Share Button