Va, un poc de controvèrsia. En Serrat, com ja sabeu, acaba d’editar un nou disc en homenatge a Maó i Menorca. Us confés que la seva figura sempre m’ha fet sentir un poc incòmode i que l’únic disc seu que he comprat i que escolt és Res no és mesquí en què canta, com ningú, els versos de Salvat.
Ara, en ocasió d’aquest Mô, ens han dit i repetit que és el primer disc en català seu en disset anys. Disset! No em molesta el temps que fa de la darrera vegada sinó el contrast que provoca que sovint se’ns el presenti com una espècie de màrtir formidable perquè no li van deixar fer el Lalalalala aquell en la seva llengua. El cert és que qui vulgui saber coses d’aquell episodi en té prou llegint la biografia excel·lentment deliciosa que Bartomeu Mestre va fer de Guillem d’Efak. Però deixant de banda aquests episodis tan llunyans en el temps, pens que l’actitud de Serrat no ha estat precisament la de la fermesa i el coratge, quan ja no calia cantar contra Franco (més Pare i menys Paraules d’amor, per entendre’ns). I que ara ens hagi de caure la bava perquè el del Poblesec -que m’imagín que deu fer un ou que no hi viu- vol cantar en català, idò no. Me sap greu retreure-li açò a un dels cantautors més coneguts a dins i possiblement el més conegut fora de ca nostra. Però m’encanta que per homenatjar Maó i Menorca no ho hagi pogut fer en una altra llengua que no sigui la seva i la dels homenatjats.
Visits: 1
Al manco ha tingut el gust de no incloure el “Es Mahón” al disc 🙂
A jo en Serrat tampoc em mata, no és un dels cantautors que m’agradi sentir. Segurament pel que diu en Joel, i també perquè no en tenc ni idea de música, tot sigui dit, i no soc capaç d’apreciar la part musical.
Sembla clar és que el seu “salto a la fama”, en espanyol, el va fer per una qüestió de doblers (molts doblers). El que no sé és si amb açò va renunciar a cap ideal, o ja era bilingüista d’abans, o tal vegada només cantava en català per inèrcia. La veritat és que no ho sé, ni mai m’he preocupat d’esbrinar-ho, però certament, compromès no és un adjectiu que empraria amb ell.
En qualsevol cas, que una figura com ell faci un disc que es diu “Mô” es una cosa que afalaga la majoria de menorquins, combreguin o no amb les seves idees. I a més, si un disc en català és líder de vendes a tota Espanya, vol dir que hi haurà molts espanyols que estaran escoltant i llegint les lletres en català, i podran comprovar que no passa res, que als temps que corren ja és molt.
Avui vaig a veure en Serrat, a veure què
Ahir vaig anar al Teatre Principal a escoltar en Joan Manuel Serrat. I em va quedar una extranya sensació, a vam si som capaç d’explicar-ho bé. A jo, tal vegada per deformació professional, no ho sé, sempre em fixo molt més en la música que en la lletra de les cançons, i pel concert d’ahir no puc fer menys que posar-lis un 10 al grup de músics que va portar a Maó, uns grans arranjaments i tot molt ben embastat i lligat, apart molt ben sonoritzat, però imagino que això són anys i “tablas”.
Però passem a les lletres. No ho he escoltat ni molt manco tot lo d’en Serrat. Molts poemes que ha musicat, com d’en Papasseit (de fet, d’aquí tres horetes cantarem “Res no és mesquí” a l’homenatge a la República que feim a Alaior) són preciosos, i respecto que vulgui (i pugui) cantar en castellà si vol. Ara, em va quedar una sensació extranya, un poc mala de definir, quan al final del concert d’ahir va cantar “Es Mahón” i tot el teatre es va posar en peus per cantar-la també.
Què anteposar? Música per davant de tot? Sentiment per la terra? Algú pot dir que Mediterráneo en castellà no sigui un referent encara que estigui en castellà? Ni molt manco el concert d’ahir estava enfocat a ser completament en català, però el detall del darrer disc cap a Mô en català tant temps després i que amolli algun article saladet de tant en tant s’agraeix, et vincula més.
Llengua, música i sentiment: complicada barreja. Però a vegades no cal anar tant lluny, i es pot prendre com el que és realment: un intercanvi i oferiment d’una cosa que sents teva cap a un altre, amb tots el respectes per davant de tot, i humiltat.