D’un cap de setmana a Alacant (6/7)

Diumenge, 8 de juny de 2014

Matí

Havia previst de prendre’m el matí amb calma. No vaig posar-me el despertador per poder dormir fins tard, però a les set i mitja ja estava despert. M’he passat el matí tancat a l’habitació de l’hotel intentant esquematitzar i començar a redactar algunes parts d’aquest text. M’ha vingut de gust fer-ho i calia aprofitar el moment. N’he decidit una primera estructura i la periodització a l’hora de donar-lo a conèixer, però no sé si, en el moment definitiu de fer-lo públic, el resultat s’asssemblarà poc o gens a allò que ara estic pensant i anotant en forma d’esborrany.

Castell de Santa Bàrbara

Castell de Santa Bàrbara

Només he fet un petit descans en forma de passejada per anar a fer un mos a mig matí. Ha estat aquesta potser la primera aproximació real a la part antiga d’Alacant. M’ha recordat la zona de l’ajuntament de Donostia, pel dibuix dels carrers i per la quantitat de bars que s’hi concentren. He intentat fer de flâneur, una manera que m’ha donat, en d’altres ocasions, bons resultats a l’hora de conèixer nous indrets. En aquest cas, la part costanera d’Alacant, una mena de parc temàtic turístic i, per tant, impersonal, ha fet que l’esforç hagi resultat eixorc. El que sí que hi he corroborat és el que he llegit els darrers anys en informes de la Xarxa Cruscat sobre la situació sociolingüística de la llengua catalana. A Eivissa i a Alacant la salut de la llengua és precària, preocupant.

La passejada, en el moment que he comprovat que no hi havia gaire cosa de profit a treure’n, ha acabat prest. A més, a les dotze i mitja havia de ser davant l’ordinador per seguir el darrer partit de les fases. Amb la victòria, s’ha confirmat el subcampionat a les fases de minibàsquet. I, tot just ha acabat el partit, sense ni dinar, me n’he anat amb l’autobús cap a l’aeroport. Ha estat la darrera passejada per la ciutat. Pel camí, he descobert coses en què no m’havia fixat en les dues ocasions anteriors que hi havia passat, perquè m’havia assegut a l’altra costat del bus. Tot just abans d’arribar al recinte aeroportuari hi ha l’entrada a la Ciudad de la Luz, una mostra mirífica dels despropòsits urbanístics característics –no només– del desgovern valencià (o Barbaritat Valenciana en algunes samarretes reivindicatives). La crisi del totxo ha deixat un reguitzell de cadàvers urbanístics escampats per la geografia del país, restes immòbils en forma de solars enormes, erms, cementiris d’on brollen els fonaments tot just iniciats de grans edificis que no ho arribaran a ser. Aquest és l’itinerari que ens mostra l’autobús durant una part del trajecte. Cap d’aquests elements, però, no supera l’impacte visual (literalment fa mal als ulls) d’un edifici alacantí que hi ha al darrere del turó del castell de Santa Bàrbara, de forma triangular. La baluerna té nom i tot: la Piràmide. Abans ja he deixat constància del que pensava dels arquitectes megalòmans; potser caldria afegir-hi una categoria encara més perillosa, la dels arquitectes psicòpates. Me n’estalviï els comentaris. Algú no va pensar que allà dins hi havia de viure gent? Es pot tenir el títol d’arquitecte sense haver cursat cap matèria relacionada amb la idea d’integració amb l’entorn?

La gran joia de l'arquitectura alacantina: la Piràmide
La gran joia de l'arquitectura alacantina: la Piràmide
Share Button