Navega per l'autor

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

És estiu i l’illa vessa (i X): açò s’acaba?

Els primers indicis es feien subtilment perceptibles a partir de la Mare de Déu d’agost, dia quinze. I, a mesura que passaven les setmanes següents, s’evidenciava que, a poc a poc i en bones, l’illa s’anava buidant. Amb l’arribada de setembre, el retorn a l’escola o l’epígon que suposaven les maoneses festes de Gràcia en el calendari de les celebracions estiuenques, encara es feia més evident que la temporada s’acabava. Enguany, però, som a tocar de l’equinocci de tardor, a punt de travessar la frontissa amb què encararem la recta final de l’any, i la percepció no és la mateixa.

Continua llegint

Share Button

Açò no t’ho creus ni tu!

Quan l’estiu setembreja, l’illa comença a buidar-se. A poc a poc, però davalla la pressió a què la sotmetem. Ahir ho vaig poder comprovar. A la cala no hi havia gairebé ningú a l’hora en què vaig anar a fer-hi la preceptiva calamullada. Vaig deixar la tovallola i les ulleres damunt la roca i, les xancletes, en terra. Vaig tirar-me a l’aigua de cap i vaig provar d’arribar, bussejant, fins a la tercera boia, cosa que, per variar, no vaig aconseguir. En sortir a la superfície vaig veure, relativament a prop meu, que qualcú que també era dins la mar em saludava amb els braços aixecats. Vaig tornar-li la salutació mecànicament, per educació, ja que per culpa de la miopia era incapaç de reconèixer qui tenia a pocs metres. Només en veia el cap, una massa borrosa, i les extremitats superiors que es movien. En donar-me qui va, per la veu, la vaig reconèixer.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (IX): en remull

A l’estiu —enguany, amb l’onada de calor, potser encara més—, cal evitar l’exposició directa a la radiació solar. Diu la saviesa popular, i més d’un metge, que la pell té memòria i que, cremar-se-la, a la llarga, pot tenir conseqüències negatives. Per açò, s’ha d’anar protegit a l’hora de romandre a l’aire lliure: dur capell, posar-se crema solar regularment, hidratar-se, evitar les hores centrals del dia… Una de les activitats potencialment amb més risc en aquest sentit és la visita als parcs aquàtics. Darrerament, tots els casos d’insolació que conec s’han produït en aquests espais tan singulars.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VIII): art itinerant as Migjorn Gran

Resulta que Carles Moll va batejar un gravat seu amb el nom d’Europa, tot inspirant-se en el conjunt de poemes que vaig llegir enguany a Illanvers, mentre ell hi pintava en directe. Al llibre de l’edició d’enguany del festival poètic se’n reprodueix un fragment i ja es veu que ambdós llenguatges, el literari i el plàstic, s’avenen. D’aquí que volgués un exemplar del gravat, per tenir-lo a casa. Després de contactar amb Moll, vam acordar que el més fàcil per a fer-ne l’adquisició seria trobar-nos as Migjorn Gran el tercer cap de setmana d’agost. Aquest va ser el motiu que justificà la visita a l’edició d’enguany —van començar el 2006— de la Gran Migjornale.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VII): quin festival!

Moltes vegades són els illencs qui, per diferents motius, surten de Menorca. Ho fan, entre d’altres motius, per necessitat, per gust o, fins i tot, per compensar la situació i desembafar de turistes, tot i que sigui, paradoxalment, convertint-s’hi i, per tant, fent a altres bandes el que els visitants fan per aquí. És important no perdre de vista aquesta perspectiva a l’hora d’analitzar i valorar la situació que viuen/pateixen a l’estiu les nostres contrades. Un dels motius que pot justificar una d’aquestes escapades és l’assistència a un concert —per exemple, el que recentment van oferir Iron Maiden a Barcelona, en què hi havia mitja Menorca: una quarta part dels passatgers del vol amb què hi vaig viatjar, no exager, en duien samarretes— o, més específicament —perquè no és ben bé el mateix: es tracta d’un «conjunt de manifestacions artístiques o culturals, generalment amb caràcter periòdic», d’acord amb el DIEC—, l’anada a un festival musical.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (VI): s’Algar, terra de guiris

Quan el sol ja no pega tan fort —és un dir, enguany, açò—, aproximadament a partir de les vuit del vespre, els carrers de més d’una urbanització menorquina s’omplen de gent vestida amb roba elegant. Homes, dones i infants, abillats de vint-i-un botons, passegen. Podríem pensar que fan temps abans de sopar, tot i que el més probable és que estiguin paint-lo. Coses dels horaris europeus. Són turistes de pell blanquera que, per l’acció del sol, ha pres en més d’una ocasió tonalitats vermelloses. De color de gamba, per a entendre’ns. Resideixen, la majoria, en algun dels hotels dels encontorns. Solen rallar en anglès o en alemany. Llueixen, moltes vegades, la preceptiva polsereta que indica que ho tenen tot inclòs, a l’allotjament. Són els anomenats guiris. Formen part, encara, de la fauna estiuenca menorquina.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (V): barques

Potser els versos més coneguts del poeta menorquí Joan Francesc López Casasnovas —de quan encara signava amb el pseudònim Pere Xerxa— són aquells que diuen «Els qui hem nascut a la mar / tenim per pàtria un barca». Arran de la notícia terrible de la seva mort, no són poques les persones que els han recordat. Senyal que havien arrelat en la consciència popular, especialment la menorquina. La metàfora que els fonamenta té una llarga tradició literària. La identificació de l’illa amb una embarcació —ambdues es troben enmig de la mar—, ens mena, per exemple, a equiparar la navegació amb la vida, tal i com van fer poetes com Novalis o, en la nostra tradició, Carles Riba, per al qual, viure hauria de ser com una barca frèvola que «s’abandona a una aigua serena». També hi podríem afegir, a l’hora de veure com la literatura ha fixat aquesta imatge, els rius «que van a dar en la mar, / que es el morir» a què es refereix Jorge Manrique a les Coplas por la muerte de su padre.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (IV): Gloriós Sant Jaume!

Una de les maneres més efectives de combatre la inacabable onada de calor que ens ha visitat les darreres setmanes ha estat ignorar-la i fer com si res d’extraordinari no passés. Així hem celebrat, després de dos anys sense fer-ho, les festes patronals des Castell: com si la normalitat fos absoluta. Les altes temperatures no han pogut impedir les ganes de la gent de tornar a fer bulla col·lectiva, de prendre el carrer per unes hores i fer-lo del poble. És a dir, de col·lectivitzar-lo. De capgirar-ho tot per un moment i fer, de la celebració, una vàlvula d’escapament a través de la qual descarregar gran part de la tensió social acumulada durant massa temps.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (III): una compra de darrera hora

Aprofitant una anada a Maó, diumenge matí, vam fer-ne un primer intent, infructuós. En aquell moment, no érem conscients que ja havíem entrat en el període apoteòsic de la temporada: del quinze de juliol al quinze d’agost la maquinària turística va a les totes. Devia incidir, sense cap mena de dubte, en l’avortament de la maniobra. Durant els trenta dies centrals de l’estiu, posam l’illa al límit de la seva capacitat. Hi hem de sumar, enguany, l’onada de calor que estem patint. Que sigui l’estiu més fresquet dels que ens queden per viure hauria de ser un consol, però trob que no ajuda a fer-lo més passador. De la suma d’aquests factors, en resulta que la més mínima maniobra empresa pot acabar convertint-se en una heroïcitat. I, els herois, per variar, sempre són els altres.

Continua llegint

Share Button

És estiu i l’illa vessa (II): quan el sol es pon

Per als romàntics, que van viure a cavall del segles XVIII i XIX, la contemplació de la natura era considerada una experiència transcendental. Entre d’altres aspectes perquè se la considerava transmissora de misteri, la qual cosa implicava que, al darrere, hi havia d’haver alguna realitat superior, de caràcter diví. Era una manera de constatar-ho i de connectar-hi. Contemplar-la podia proporcionar pau, assossec, coneixement, però també, pel seu caràcter indòmit i impotent, feia que l’ésser humà es sentís dominat i hipnotitzat, empetitit, que reconegués les seves limitacions en oposició a allò que era infinit. És el que es suposa que devia sentir el monjo que protagonitza el famós quadre de Caspar David Friedrich. També explica, aquesta visió de la natura, la quantitat ingent de poemes protagonitzats, a l’època, per boscos obscurs i indomables, per tempestes desfermades i, entre d’altres, per la contemplació de la lluna plena.

Continua llegint

Share Button