Les Manoles —sobrenom amb què a casa anomenàvem les dues germanes fadrines Carreras Galante— eren unes dones tan peculiars com carismàtiques. Pertanyien al món d’ahir, és a dir, a un Maó que ja no existeix. Ni millor ni pitjor, però força diferent de l’actual. No les vaig tractar gaire, només de manera esporàdica al final de la seva vida, sobretot la de n’Antònia, que va sobreviure uns quants anys la seva germana Manola, l’única que realment tenia el nom amb què les coneixíem. El record que en tenc és, sobretot, gastronòmic: excel·lien en la rebosteria. El dia que podíem tastar alguna coca feta seva fèiem festa grossa.
No fa gaire, però, el seu nom es va fer present per un altre motiu. Va sortir a col·lació mentre passejàvem per Lanzarote, en una escapada familiar de cap de setmana llarg i comentàvem la jugada després d’haver visitat alguns dels llocs més icònics —los Jameos, la Cueva de los Verdes, el Parc Nacional de Timanfaya— d’aquesta illa que, fins a un cert punt, presenta més d’una connexió amb Menorca: allà també són reserva de la biosfera i viuen del turisme, per citar-ne un parell de força significatives.
A les Manoles els encantava conèixer llocs nous. Eren, per tant, unes grans viatgeres. Ho feien, però, sense moure’s de casa. No els calia. Ho explicaven amb un puntet d’orgull: agafaven com a mitjà de transport les pàgines de les enciclopèdies, la geografia de les quals recorrien detalladament. Es fixaven en un paisatge fet de paraules, de dades i d’imatges. Gaudien la travessa. Aprenent-ne. Ho feien, a més, sense retards, ni cancel·lacions; sense pèrdues d’equipatge, ni esperes eixorques.
Avui en dia, en què viatjar per plaer ha esdevingut, per obra i gràcia de qui en fa negoci, una necessitat —tothom va i ve cada dos per tres—, la manera de fer de les Manoles pot semblar-nos xocant. Potser, però, no ho és tant. La indústria turística és un dels principals motors econòmics del món. Només cal veure què passa al nostre entorn per a comprovar-ho. M’explic: els Estats Units i l’estat d’Israel estan bombardejant l’Iran i altres indrets de l’Orient Mitjà. La reacció dels nostres governants —els insulars, sobretot—, de les patronals hoteleres i dels mitjans de comunicació afins se centra, ara que som a tocar de l’inici de la temporada, a atenuar les conseqüències que tot plegat pot tenir en els fluxos de turistes que ens haurien de visitar. Amb les coses de menjar no s’hi juga. Hi podria estar d’acord, però què voleu que us digui: que només hi hagi un menú i que sigui el mateix per berenar, dinar, fer la bereneta, sopar i picar entre panxons no pot ser bo. Augmenta la pressió fins a fer-la insostenible. Les conseqüències de tot plegat poden ser fatals. És molt millor mantenir una dieta variada i equilibrada, també pel que fa a l’economia.
* * *
Disculpau. Me n’anava. En som conscient: avui, per variar, no tenc clar el fil que han de seguir les meves cogitacions i em deix endur. M’hauria interessat fer arribar el discurs fins a una pregunta que, crec, caldria fer-se: per què viatjam? Amb quin objectiu? En aquest sentit, també voldria dir que la nostra visita a Lanzarote va ser epidèrmica, superficial. Que les Manoles, amb la seva metodologia llibresca, segurament haurien aprofundit més en el coneixement de l’illa que no pas nosaltres, per molt que l’haguem trepitjada. Conscientment. Quatre dies no donen més de si.
Però hi vam ser, malgrat tot. Vam passar per una part important de poblacions —Arrecife, Tias, Yaiza, Ye, Teguise…—, tastàrem, breument, algunes platges —Mujeres, Quemada, Famara—, fins i tot els xaragalls que l’erosió de l’aigua, tan escassa, ha provocat en una muntanya —las Grietas—; vam gaudir d’uns paisatges al·lucinants —l’adjectiu en aquesta ocasió no és gratuït—, vam recórrer carreteres que travessaven el no-res o topàrem amb l’esplèndid carnaval d’Haria, inesperat, en plena Quaresma. Vam patir la força desbocada del vent de l’illa —la tramuntana menorquina: una broma!—, vam copsar el verd de la vegetació, insòlitament esponerosa per mor d’unes pluges pròdigues que havien sorprès aquest tros de món després d’una llarga sequera. Fins i tot, menjàrem a un teleclub, tota una institució local. Es tracta d’espais col·lectius, l’existència dels quals desconeixíem, en què la gent anava a veure la televisió quan tot just començava a haver-n’hi i les emissions eren en el blanc i negre franquista. S’han convertit actualment en espais socials —els veïns s’hi reuneixen per prendre decisions que els afecten— amb servei de bar inclòs i, per concessió pública, preus força populars. Com toca, vam practicar el bon hàbit de deixar algunes visites pendents —la Geria i l’illa de la Graciosa, sobretot. Cal tenir una bona excusa per tornar-hi.
A pesar de la llista que acab d’enumerar, que és llarga, l’illa no va ser gaire cosa més, per a nosaltres, que un escenari, el decorat d’un viatge en què la premissa principal era el reagrupament familiar. Açò no vol dir que qualsevol altra destinació hagués estat vàlida: ens feia ganes anar-hi i l’experiència va valer molt la pena. Per qüestions de temps, però, no vam poder preparar l’anada a Lanzarote amb la calma necessària. Per a un professor d’institut, el mes de febrer —no pas l’abril!— és un dels més cruels de l’any. La meva aportació pel que fa als prolegòmens del desplaçament, en aquest sentit, va ser nul·la. Cap consulta prèvia, cap recerca. Vaig arribar a aquesta illa de l’Atlàntic sense saber què m’hi trobaria. No en coneixia res de res, ni tan sols on ens trobàvem respecte de la resta de l’arxipèlag o que, amb vuit-cents quilòmetres quadrats, tenia unes dimensions relativament semblants a Menorca. Açò va tenir un cantó positiu: el de la descoberta total. Tot va ser nou, inesperat. No m’havia passat mai i trob que viatjar d’aquesta manera pot tenir la seva gràcia, malgrat anar en contra de la meva manera de ser.
Entre altres aspectes profitosos, el viatge va permetre de fer un exercici d’intercanvi de papers. Vam fer algunes de les visites en ramat. Per una qüestió pràctica, formàrem part d’alguns dels grups de turistes que recorrien Lanzarote a l’engròs. Acostumats, a Menorca, a rebre’ls, posar-se a l’altra banda de la barrera —fer el guiri, en aquest cas— va ser un exercici sociològic que recomanaria als meus conciutadans. Acabes entenent, per exemple, que calgui sacrificar una petita, mínima, part del territori per protegir-ne tota la resta: per açò, només es pot recórrer el paisatge volcànic de Timanfaya en una guagua plena de gent, en què ressonen totes les llengües de Babel, amb l’explicació d’una audioguia d’estar per casa i amb unes poques aturades en què, sense baixar de l’autobús, es poden fer fotografies o contemplar amb detall algun element de l’entorn; o fer la visita a la Cueva de los Verdes al ritme marcial marcat per la guia que, segurament, ha fet el recorregut i, per tant, ha hagut de contar les mateixes anècdotes, ha hagut de fer les mateixes bromes o ha hagut de contestar les mateixes preguntes un fotimer de vegades i que, per tant, té moltes ganes d’acabar la jornada laboral i partir cap a casa.
* * *
Amb motiu de la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de l’agermanament de les Reserves de Biosfera de Lanzarote i Menorca —cosa que no recordava abans de partir de viatge: mea culpa!—, les institucions d’ambdues illes van editar un llibre bilingüe titulat Mirades / Miradas. Quatre poetes, dos de cada illa, deixaven testimoni en forma de versos de la visita que havien fet fora casa, en una mena d’intercanvi literari. De Lanzarote, hi participaven Daniela Martín Hidalgo i Rafael Hernández García. Havia llegit els poemes dels nostres representants, Pere Gomila i Sílvia Pons, el 2018, quan es va publicar el llibre i, sincerament, va costar que hi connectés. Estaven ben fets, però m’hi faltava alguna cosa a l’hora de copsar-ne el sentit profund. Ara, que hi acab de tornar, després d’haver recorregut l’illa volcànica, els versos d’aquests dos poetes menorquins han pres una nova dimensió. Les paraules, no només els topònims, han pres vida. Han esdevingut epifàniques. Seguint la teorització d’Hartmut Rosa, m’atreviria a dir que m’han ressonat. He calgut tastar físicament Lanzarote perquè el viatge literari succeís.
Views: 2