[Nota:Aquesta entrada és una aportació que no m’ha demanat ningú a la taula rodona que en Joel modera dissabte dia 20. És també la segona part de l’escrit “qui ha de pagar la factura de la univeristat” (16 oct 2010)]
Aquesta tardor s’ha anunciat una reforma integral del sistema universitari britànic. La proposta del govern és que els estudiants es facin càrrec del cost íntegre de la llicenciatura. Ara bé no haurien de pagar res per avançat sinó una vegada guanyin un mínim de 25.000 Euros bruts anuals. És una reforma de gran abast que comporta un canvi radical de tot el sistema. El que està en joc no és només qui paga la factura sinó la funció mateixa de l’educació superior. Amb aquesta reforma la universitat deixa de ser un bé públic i passa a ser un proveïdor de serveis acadèmics; els estudiants deixen de ser estudiants i passen a ser consumidors de serveis. L’estat es reservara tan sols la funció de regulació del mercat. És una reforma per tant profundament liberal que descansa en uns principis econòmics d’oferta i demanda. La clau de volta del sistema són les preferències teòricament racionals dels estudiants de 18 que amb la seva decisió, la “consumer choice”, guien la provisió d’educació superior. La seva decisió estaria teòricament guiada per les expectatives de guany futur. És a dir, com més expectativa de guany, més probable és que els joves vulguin estudiar aquella llicenciatura. (Però saben realment que volen els estudiants de 18? és realment racional que tot el sistema descansi en les preferències individuals d’un grup tan carregat d’hormones i tonteries?).
La reforma deixa a les ciències socials i a les humanitats en una posició més aviat dèbil. Es preveu que l’estat continuï finançant aquelles carreres que tenen un valor social elevant, com ara la medicina. Si l’estudiant hagués de pagar el cost íntegre de la carrera de medicina molts estudiants es farien endarrere i això provocaria una mancança de metges. Ni les Ciències Socials ni les humanitats es consideren prou valuoses per rebre cap mena de suport de l’estat. Només les carreres científiques i clíniques (i alguna llengua estrangera com el xinès) rebran suport de l’estat. S’introdueix per tant una distorsió en el mercat per afavorir carreres amb un valor estratègic elevant per a l’economia (enginyeria i xinès) i pel benestar social (medicina). Són carreres massa importants per deixar-les a merce de les preferències dels adolescents.
Amb aquesta reforma les ciències socials i les humanitats passen a considerar-se un article de luxe. Només els que tenen diners es podran permetre el luxe de comprar llicenciatures que no asseguren un retorn econòmic elevat (d’acord amb el mateix estat). Esteim davant d’una elitització de llicenciatures com ara la història, l’antropologia i la sociologia. La reforma prioritza per tant un sistema de coneixement per davant d’altres. En surten beneficiats el coneixement de caire tecnològic, clínic i empresarial. En canvi en surten perdent el coneixement de caire cultural, social i polític, els quals es considera que no ofereixen retorns econòmics i socials prou elevats. El missatge és molt clar, les ciències socials i les humanitats són un luxe, una parida mental, un entreteniment propi d’una societat ociosa que ja no ens podem permetre. És per tant una reforma molt ideològica que considera que la societat no s’estudia, sinó que es gestiona; que considera que el benestar de les persones és una qüestió farmacològica i no social o familiar. És una reforma que porta a l’extrem la fe occidental en el progrés i la tecnologia.
Aquesta reforma no és només un atac ideològic a les ciències socials – a una manera particular de conèixer- és també un fracàs col·lectiu, sovint auto induit. La reforma posa de manifest que les ciències socials no han sabut o no han pogut donar resposta als grans reptes del present. El canvi climàtic és potser el cas més paradigmàtic. El problema del canvi climàtic és en darrer terme una qüesstió social i cultural, d’una cultura de la hipermobilitat i l’excés. Ara bé la lluita contra el canvi climàtic ha estat monopolitzada per la ciència i la tecnologia. Les úniques respostes possibles són tecnològiques. Les ciències socials no han sabut o no han pogut donar una resposta més o menys coherent a la problemàtica. Aquest fracàs apunta a una qüestió epistemològica molt profunda. Han estat les mateixes ciències socials que s’han cregut que no serveixen per fer res, tan sols per “criticar”- és a dir per destruir – però no per construir o produir. Han estat les mateixes ciències socials que s’han distanciat de les màquines i els laboratories tot obviant que les màquines són la materialització d’una manera particular de ser i de pensar. Les ciències socials són massa sovint les ciències més conservadores que hi ha. Estan més pendents de fer la pilota al poder enlloc de desenmascara-lo o transformar-lo.
Finalment dimecres passat no vaig anar a Londres a la manifestació. 10 hores de bus són moltes hores. La campanya de protesta té el meu ple suport. Ara bé Per mi no es tracta només d’aturar unes reformes que són senzillament brutals sinó també de reivindicar la utilitat de les ciències socials i les humanitats. No són un luxe sinó una necessitat.
Visits: 0
Pau, entenc perfectament que la reforma no t’agradi, però jo com a tècnic que va triar la seva carrera tenint en compte les sortides professionals comparteixo molts dels missatges que esmentes. Tenir sociòlegs, historiadors i antropòlegs és necessari, sense cap dubte. Que cada any en surtin tants de les universitats com metges, enginyers o informàtics és un luxe que no ens podem permetre. No és una qüestió de si si o si no, sinó de quantitat. Si en surten menys, aconseguiran millors feines i podran tornar els doblers de la carrera amb més facilitat, no té perquè suposar una elitització (i menys si no has de tornar el préstec fins que tenguis una bona feina)
Benvolgut Pau,
No ens coneixem personalment, i no recordo ni el perque o el com ens vam arribar a fer ‘amics’ al facebook. De totes maneres, estic contenta de poder coneixer i llegir els teus articles a aquest bloc.
Absolutament encertat l’analisi sobre la situacio de les ciencies socials i humanitat arran de la reforma. Jo visc a Escocia i estic a l’espera a veure que passa aqui.
Pel que fa al rol de les ciencies socials en l’estudi del canvi climatic vull fer algunes puntualitzacions. Certament, algunes disciplines de les ciencies socials (i aqui cal fer una distincio important: les ciencies economiques que juntament amb les ciencies naturals son les disciplines que dominen l’estudi del canvi climatic) han fet tard. Pero ara que ja comencen a treballar-hi, personalment penso que la majoria d’estudis en les ciencies socials (i en concret puc parlar de la sociologia)s’estan auto-limitant en l’enfoc. Molts estudis es limiten a estudiar el canvi climatic d-una manera ‘exogena’: es a dir, estudiar les causes socials o les csq socials del canvi climatic. Molta sociologia deixa al marge, questions mes de caire semiotic (e.g. quines visions de la societat i les relacions humanes i politiques son implicites en la manera com polticis, cientifics, ong’s parlen del canvi climatic)que podrien fer trontollar vision dominants. Fer-se aquestes preguntes pot no agradar a gaire gent, especialment en un camp tant polititzat com el del canvi climatic. I els mateixos sociolegs abdiquen de fer aquestes preguntes per por a no fer la pilota i potser, per per por a no formar part del grans paquets de financament public i de recerca universitaria que el canvi climatic promet.