Estic llegint La colmena, de Camilo José Cela, en un volum pertanyent a la icònica col·lecció «Letras Hispánicas» de l’editorial Càtedra, orientada al món acadèmic, però també al públic en general. Té, per tant, la coberta negra, una tipografia que prioritza la quantitat a la qualitat i, sobretot, un bon estudi introductori —més d’una vegada, tot i que no n’ha estat el cas en aquesta ocasió, he gaudit més amb aquests paratextos que no pas amb l’obra literària de què parlen: manies de filòleg— i força notes a peu de pàgina que ajuden a fer-ne una lectura aprofundida i contextualitzada. L’inefable Cela fa servir molt de vocabulari col·loquial de l’època a l’hora de reflectir el registre amb què es desenvolupaven, al Madrid de la postguerra del segle passat, les converses de cafè que protagonitzen la novel·la. La versemblança hi obliga. Els anys passen i les llengües canvien, però. Per açò, que t’expliquin què volen dir segons quines paraules esdevé una necessitat per a un lector convencional, com és el meu cas. Així i tot, l’edició és de 1988 i m’ha sorprès trobar-me una nota en què s’explica el significat del mot deshaucio. Es veu que, fa quatre dècades, aquesta devia ser una paraula gairebé desconeguda i calia explicar-la a qui s’endinsés en les pàgines de l’obra.
En canvi, en l’actualitat, els desnonaments formen part de la realitat quotidiana. Per desgràcia, evidentment, ja que manifesten la greu problemàtica en què es troba l’accés a l’habitatge. En molts casos, és una conseqüència directa de l’especulació. La pujada general dels preus fa que molta gent no pugui pagar un censal, ja que s’enfilen vertiginosament cap a quantitats inassumibles per les classes populars. Aquesta és una malaltia endogàmica dels indrets turistitzats. La lògica del neoliberalisme, del capitalisme extractiu, no entén de drets sinó que posa en primer terme de l’equació el rendiment econòmic, al preu que sigui.
A més, des dels altaveus mediàtics, s’utilitzen una sèrie de cortines de fum amb què ocultar l’autèntica naturalesa del problema. És en aquest context que cal entendre la culpabilització dels okupes —ja no sé si escriure el mot amb la lletra ce o amb la ca—, que cada dos per tres són notícia. Deshumanitzats, com solen tractar-los habitualment, fan por; quan, de manera excepcional, els individualitzen, és per mostrar-los gairebé sempre com a barruts i aprofitats: tot just fa un any que l’anomenada okupa Beyoncé —en el nom triat per la premsa per referir-s’hi ja hi ha tota una maniobra perversa— va obrir informatius de ràdio i televisió. Van treure-li tot el suc que van poder. Un cop, però, espremuda la novetat, va caure en l’oblit. Calia recordar-la, com ha fet el nostre insigne diari insular, aquesta setmana? Potser sí: cal seguir venent alarmes i, per fer-ho, la gent ha de creure’s amenaçada.
No és aquesta, però, l’única cortina de fum amb què es tapen les vergonyes de l’especulació immobiliària. N’hi ha de moltes castes. Darrerament, hem pogut llegir algun publireportatge en què es canten les meravelles de viure en una autocaravana. No cal explicar que, més d’una vegada, qui acaba residint en una d’aquestes cases amb rodes ho fa perquè no es pot permetre pagar un bé immoble —és a dir, que no es pot moure. No hi ha cap romanticisme darrere d’aquesta situació d’infrahabitatge, per molt que, en alguns casos puntuals, hi hagi qui tengui un d’aquests vehicles per viatjar i passar-s’ho bé, emprant-lo, segurament, com a segona residència, no com a habitatge habitual. Les excepcions, en aquest cas —com també passa amb els okupes—, no confirmen cap regla. I, per variar, esdevenen focus de polèmica en una illa que no té prou infraestructures per acollir-les i en què, de cada vegada, n’hi ha més. I, mentre se’n parla, els autèntics problemes romanen sense resoldre’s.
Per exemple, un dels factors que expliquen que els preus de l’habitatge estiguin pels núvols és el descontrol que regna en el lloguer turístic vacacional. El problema és complex perquè, a més de potents fons d’inversió internacionals o de grans tenidors —d’entre els quals n’hi ha un amb participació pública: la SAREB, el banc dolent—, una part gens negligible de població local està implicada en el negoci. A vegades, perquè no hi ha més remei que fer-ho per arribar a final de mes. El sentit comú indica que cal, sobretot, posar-hi ordre, regular l’activitat, ja que molta es desenvolupa al marge de la llei. Hi ha eines que permeten detectar-la i actuar-hi. En canvi, les institucions que en són competents prefereixen, de cara a la galeria, emprendre mesures tan efectives com emplenar unes quantes tanques publicitàries amb missatges en què s’apel·la a la mala consciència d’una gent que, en molts casos, no en té, perquè de manera voluntària deixin de fer negoci amb l’especulació immobiliària.
Ara bé, no deixa de ser sorprenent i simptomàtic alhora que una de les cortines de fum amb què s’amaga el problema de l’habitatge, a Menorca i a l’arxipèlag en general, sigui la llengua catalana. Pot semblar una marcianada, açò que dic, però el català s’ha convertit, també, en un boc expiatori a l’hora d’explicar per què els professors o els metges, entre altres professions mínimament especialitzades, no volen venir a treballar a l’illa. El requisit de coneixement de la llengua pròpia del territori, afirmen, els retura. No hi fa res que les dades demostrin que allò que ho fa és no poder accedir a un habitatge sense deixar-s’hi un percentatge tan gran del sou que, amb el que els resta, viure sigui una entelèquia. Açò que dic, per cert, no afecta els policies nacionals. Aquest col·lectiu juga a una altra lliga. No només no els demanen conèixer la llengua del lloc en què treballaran sinó que, quan cerquen pis, la gent gairebé els n’ofereix de franc perquè hi visquin, si hem de fer cas del que diuen els diaris. Expliquen que aquesta gent, a final de mes, paga segur, cosa que no es pot assegurar en altres col·lectius de llogaters i que, per açò, rebaixar-los el preu és una mesura d’agraïment. Si vivim, coses veurem.
Hi ha establert, a la Constitució espanyola, el dret a l’habitatge digne. Potser, però, no tothom dona el mateix significat a l’adjectiu i la dignitat es troba per davall de tota mena de mínims. Els que marquen determinats interessos privats. Quan he reprès la lectura de La colmena, justament a la pàgina 92, en què s’explica que doña Rosa, la propietària del cafè, té una sèrie d’immobles a Madrid i que és implacable a l’hora de cobrar-ne els lloguers als soferts inquilins («Jamás perdonó un real a nadie y jamás permitió que le pagaran a plazos. —¿Para qué están los desahucios —decía—, para que no se cumpla la ley? Lo que a mi se me ocurre es que si hay una ley es para que la respete todo el mundo; yo la primera»), he recordat que, avui, al diari, es parlava de la possibilitat que la SAREB desallotgés una senyora major d’un bloc de pisos a Alaior i que la llei, perquè es faci respectar, ha de ser justa.
Views: 38