No feia ni deu minuts que m’havia aixecat. El cafè que m’estava prenent, per tant, encara no havia fet el seu efecte deixondidor mentre, a la ràdio, explicaven que el nou papa, Lleó XIV, havia tocat el trombó en una banda de jazz de Chicago durant els anys 70 i 80 del segle passat, quan l’actual pontífex es feia dir Bobby Prev. Es veu que va arribar a ser mínimament conegut a l’escena local gràcies al seu to suau i a les improvisacions, es veu que commovedores. Com es pot suposar, però, la carrera sacerdotal —en què ha arribat fins a dalt de tot— va fer que acabés canviant l’instrument musical per la tiara, tot i que, segons fonts properes, a l’apartament en què resideix, al Vaticà, té un trombó a l’abast per si de cas l’ataca la nostàlgia.
A mesura que avançava el relat de la notícia, m’anava deixondint. El que explicava locutor m’ajudava a fer-ho. Havia despertat el meu interès. Ja cavil·lava i estirava fils. El lligam amb la música, amb el jazz, un estil en què encara no he aprofundit gaire, n’era la causa principal. Per açò, la interrogació amb què van acabar de narrar-la em va deixar glaçat: «I això és real o fals?» Efectivament, aquest era el contingut amb què Marc Amorós donava compte de la secció que diàriament dedica a les notícies falses, les fake news. Després de la inevitable pausa per a la publicitat, vam saber que tot plegat era mentida i que, per tant, el papa no tenia un passat jazzístic. Es tractava d’un contingut creat amb una eina d’intel·ligència artificial generativa que s’havia fet viral a les xarxes.
Amorós, en un documental que faig servir amb els alumnes per treballar les fake news, explica que aquestes són informacions falses que, a la vegada, han estat creades d’una manera intencionada per enganyar i per propagar-se — viralitzar-se— ràpidament. Tot i tenir l’aparença d’informació real, les notícies enganyoses tenen una finalitat o bé econòmica —guanyar diners— o bé ideològica, és a dir, volen incidir en el pensament de la gent. En el cas del suposat passat jazzístic del nou papa, però, més que no pas una notícia falsa m’ha semblat veure-hi una connexió directa amb el món del folklore i, més concretament, amb les llegendes urbanes. M’ho ha fet pensar el potencial literari que congria la suposada anècdota papal, tot i que no encaixi amb la definició que, del gènere, dona per exemple Javier Gómez Ferri, de la Universitat de València, el qual parla d’«històries o rumors que van de l’enginyós al terrorífic, i conten allò que ha succeït a un conegut d’un conegut, que circulen entre una àmplia audiència, narrades en diverses formes (amb diverses variants i amb forta significació local) i que es consideren certes o verídiques, encara que hi haja evidències en contra que puga ser així».
Hi ha ajudat, també, a la presa de posició, la lectura del recull d’articles de Montserrat Roig, Un pessic de sal, un pensament de pebre (2018), concretament d’un text de 1990 en què l’autora juga amb les convencions del gènere: és la història d’una «amiga d’una amiga» que viu una aventura amorosa durant un viatge a Hawaii que acaba amb la descoberta del contagi d’una malaltia de transmissió sexual. El grup de recerca folklòrica d’Osona, coordinat per Josep M. Pujol, el cita al seu Benvingut/da al club de la SIDA i altres rumors d’actualitat (2005) com a exemple de «relat que combina el tema del sexe amb un mecanisme purament narratiu que li dona el màxim interès i li augmenta extraordinàriament la potència de difusió: el fet que la mateixa víctima sigui, sense pensar-s’ho, el causant de la seva pròpia desgràcia, artifici que trobem en moltes d’aquestes narracions». La història és coneguda en una infinitat de versions.
En les llegendes, la realitat i la ficció poden tenir punts de contacte. La suspensió de la versemblança pren la seva força. Si és mentida, sembla veritat; malgrat ser veritat, hom podria dir que és mentida. De petit, un dia, el bisbe de Menorca, Antoni Deig, va venir a dinar a ca meva. No sé per quin motiu el vam tenir a taula. Record poca cosa d’aquella jornada. Tothom anava ben mudat. Els tres germans, amb roba feta per ma mare. Els veïns van al·lucinar en veure que l’home, vestit de negre rigorós, lluint un enorme crucifix al pit, entrava a la casa en què vivíem. En acabar el panxó, que també havia cuinat la mare, hi va haver una estona de sobretaula en què el prelat va parlar amb els meus progenitors, ves a saber de què, mentre fumava una cigarreta rere l’altra. Que, al bisbe, li agradés el tabac, em va sorprendre: em pensava que era pecat consumir-ne. Que l’escena hagués acabat protagonitzant un poema inèdit del bisbe, que hauria localitzat per atzar molts anys després, mentre remenava papers a l’arxiu del Seminari per preparar una ponència sobre Antoni Moll Camps, hauria estat digne de convertir-se en una llegenda urbana.
Malgrat tots els malgrats, per tant, la història del papa que havia estat, de jove, músic de jazz demana ser desenvolupada. Exigeix, de fet, que ens traslladem a la infantesa de Robert Francis Prevost, abans que se li desperti la vocació religiosa. Acompanyant els pares, amb només vuit anyets, assisteix a un concert del mític Frank Rosolino. L’actuació del conegut trombonista marca un abans i un després en la seva vida. Ho fa saber als progenitors per activa i per passiva: vol sonar un instrument tan meravellós com aquell. El regal de Nadal consisteix en un trombó i en unes primeres classes, rudimentàries, amb què, a més de les seves ganes d’aprendre, Prevost satisfà l’economia precària d’un músic, desconegut encara, de nom George Lewis, un jovenet amb molts de pardals al cap ja en aquella època. Pocs anys després, l’afició musical esdevé plenament compatible amb la crida de la fe. Exerceix d’escolanet, ajudant en missa, tot i que aprofita les parts musicals de la litúrgia per sonar el trombó, tot acompanyant l’orgue. Durant molts anys, combinarà fe i passió.
Prevost descobreix el tercer corrent o third stream, que fusiona jazz amb música clàssica. Mentre la gent abandona el temple, a vegades, sonen alguns compassos furtius de peces de J.J. Johnson, el seu trombonista de referència, que Prevost s’encarrega d’interpretar. La situació me’n recorda una altra que vaig viure en primera persona quan jo mateix, amb deu o onze anys, feia d’escolà a Sant Francesc, ajudant Xisco Huguet o, després, Joan Febrer. Era l’època en què Antoni Deig va venir a dinar a casa. L’organista auxiliar del temple era un jovenet Tomé Olives, que ajudava el principal, el nom del qual, ara mateix, no aconseguesc recordar. En aquella època, en el món de la música popular, triomfaven Alaska y Dinarama. Més d’un diumenge, mentre la gent sortia de l’església, sonaven, furtivament, fluixet, alguns frasejos de les cançons més conegudes de la intèrpret mexicana: «mil campanas suenan en mi corazón» o «a quién le importa lo que yo haga». Veritat o mentida?
Views: 29