Dissabte passat, coincidint amb les primeres clarors del dia, paraigua en mà —plovisquejava, la qual cosa va convertir en bucòlica la incursió a peu—, cercava l’enllaç entre el camí de Martinell i la pujada de Santa Àgueda. Una barrera tancada va impedir de trobar-lo. No em va saber greu perquè en cap moment no vaig tenir la sensació d’haver perdut el temps. Va ser una passejada per un paisatge en què, a més de les llums tènues que sortien de les cases dels llocs, em van acompanyar un raig de paraules que anava repetint com una lletania: Salairó, Ruma, Sant Jordi, So n’Ermità, Santa Elisabet, Binidelfà, Serra, Sant Joan de Serra, Binial·làs… Tots aquests topònims em són familiars. I ho són en un sentit literal de la paraula.
L’any passat —potser ja en fa dos: he perdut la noció del temps—, després d’una pujada a Santa Àgueda, vaig telefonar a mon pare perquè m’informàs dels lligams que manteníem amb aquest tros de món. Amb molt de detall, em va explicar que l’avi Joan havia nascut a Ruma i l’àvia Nena, a Sant Joan de Serra. De tot açò fa molts anys: parlam d’abans de la guerra. A més, a Serra hi va viure, més recentment, un cosí seu. De mon pare, vull dir, que va afegir que l’àvia tenia una amiga que vivia al lloc de dalt Santa Àgueda i, de tant en tant, hi pujava per estar amb ella. Les distàncies i el temps no es percebien igual, llavors. Els camins no eren els mateixos o, més ben dit, no ho eren les condicions en què es trobaven. Hi mancaven uns quants anys per a construir-hi l’escola rural de Santa Cecília, les restes de la qual es troben al començament del camí que avui en dia mena al cim de la tercera elevació més alta de l’illa, a tot just 264 metres d’altitud.
Tampoc no devia fer gaire temps que allà dalt hi havia pagesos. Segons m’explicà l’arqueòloga Elena Sintes, l’Arxiduc, a les acaballes del segle XIX, cita l’ermita, però no diu res que apunti a la reconversió posterior en cases de lloc de l’edificació. Sintes també em va comentar que havia conegut una filla dels pagesos que, molt més endavant, anava a peu cada dia a l’escola, situada als peus de la muntanya, al vessant sud. Era família —potser una filla— de l’amiga de la meva àvia? Tot és cosa que podria ser.
Més endavant, tot i que açò ja no m’ho va explicar mon pare en aquella conversa, conta la llegenda íntima familiar que un germà meu va ser concebut a Binial·làs. S’entén, idò, que tengui una connexió especial amb aquesta zona, potser una de les més agrestes i belles de l’illa, i que qualsevol excusa per a passejar-hi sigui benvinguda. Sempre en surt, però, amb l’enyor d’unes persones i d’uns espais que no he viscut més enllà de la imaginació. Les meves arrels pageses són extremadament superficials. Com les dels pins: si bufa el vent amb un poc de força, tenen poca capacitat de subjecció.
* * *
Des de quan existeixen aquests noms de lloc? Alguns ens remeten al passat andalusí de Menorca; d’altres, encara van més enrere; n’hi ha que testimonien la catalanitat de l’illa i, per tant, són més recents, tot i que comptin amb segles d’existència. En més d’una ocasió, van substituir-ne d’altres, ja existents. A vegades han estat, fins i tot, relativament efímers: Georgetown, Real Villa de San Carlos, Villacarlos, Vila Jordi… As Castell, la forma popular —en la llengua del poble— és la que s’ha acabat consolidant. Quin atzar ha fet que alguns d’aquests mots hagin arribat fins a l’actualitat? Quan qualcú posa nom a un element del paisatge, n’és conscient, de tot plegat? Intueix que, moltíssimes generacions després, encara es farà servir?
Gaietà, el savi pastor de Solitud, la gran novel·la de Víctor Català, explica a Mila, que l’escolta bocabadada, que en arribar a un lloc on no havia estat mai, s’asseu, contempla el paisatge una bona estona i, d’aquest exercici, en neix la inspiració que culmina amb la capacitat de batejar l’espai observat. Joan Maragall, de qui el pastor esdevé alter ego, en deia la paraula viva. No crec, però, que el naixement dels topònims obeeixi a aquesta mena de cerimònies de caràcter espiritual només a l’abast d’uns pocs privilegiats. Potser passa, però en ocasions comptades. Segurament la gènesi d’aquesta mena de mots ha estat fruit de la comprensió profunda del paisatge per part de l’ésser humà que l’ha habitat, que l’ha conreat, que l’ha viscut. No necessàriament que l’ha posseït. Podria ser, idò, que el fet d’associar-hi uns mots tingués una finalitat més pragmàtica. Res a veure amb els genis creadors d’arrel romàntica.
Tot i açò, el lligam entre les paraules i qui les habita devia molt més sincer i autèntic que no pas el que trobam quan, posem per cas, una empresa urbanitzadora dissenya una sèrie de carrers damunt d’un plànol. Asèpticament. O, pitjor, cercant un exotisme banal de caràcter crematístic. L’afany de lucre no entén d’arrelament als llocs: tothom sap que el capital no té pàtria. No hi ha connexió amb la terra per part de qui decideix batejar amb noms com Anatòlia, Tasmània o Himàlaia, entre d’altres, els carrers d’un dels barris més nous de Maó. Devia ser un detall sense importància que la zona s’agomboli al voltant d’una denominació l’origen de la qual es perd en la nit dels temps: Malbúger.
Posats a demanar, potser es podria haver aprofitat l’avinentesa per corregir un greu biaix històric per mor del qual les dones només han donat nom a carrers protagonitzats per mares de Déu i santes. L’excepció que suposa, a la meva ciutat, la presència de Maria Lluïsa Serra i de Pilar Alonso emfasitza encara més la magnitud de la tragèdia. No deixen de ser les excepcions que confirmen la regla. Que no estan connectades amb aquest tros de món, entre d’altres, la pianista Margarida Orfila, la metgessa i pedagoga Maria Elena Maseras, o la també pedagoga Margarida Comas? Per què no hi tenen, idò, cap carrer que faci honor a la seva memòria? Les interrogacions, evidentment, són retòriques: duen implícita la resposta.
Views: 19