Mos hem fet grans

24 comentaris a “Mos hem fet grans”

1. Vos he de confesar que he hagut de’imprimir tots els comentaris i llegir-los i rellegir-los poc a poc, i tela, no? Jo hi havia moltes coses que no m’havia plantejat crec, i ara me sent un poc esclava dels calendaris. Açò sí amb més ganes que mai de rompre els barrots i alliberar-me.
   Supòs que no podem deixar perdre sa poesia, aquesta poesia quotidiana de sa que xerra en Biel, i si és necesari trobar-la entre ses estanteries des súper, o quan esteim estenent roba acabada de fer net,… o simplement fer que sa nostra rutina ens deixi aquell bon gust que ens pot arribar a deixar un bon vers. I sinó com diu en Joel “sempre hi haurà versos i cançons que salvaran un capevespere” (genial!).

2. El debat és molt bo, i en segons quins aspectes profund. No estic d’acord amb tot i amb tothom però subscriuria el que ha anat desgranant en Fonsu, que tenc la sensació de saber què diu i on voldria anar a parar. En aquest debat, emperò, hi percep la pega principal que tenen els blogs, que és que arribats en aquest punt i amb tantes coses dites, matisades, contradites… no ens poguem telefonar avui que és festa sense res a cel·lebrar i quedar per avui capvespre i rallar-ho tot tots i totes.
   Jo també som científic, no us fot!
   I el temps col·loca tothom al seu lloc.

3. Estic molt d’acord amb moltes de ses coses que deis, especialment ara que hau incorporat sa religió com a element important. De totes maneres, per més que sa religió segurament requeriria un altre debat, voldria dir que jo no la consideraria només des d’un punt de vista individual sinó col·lectiu, històric, i de valors grupals, d’ètica, de fet, però més i tot, de moral individual si m’apurau (no voldria emprar aquests termes erròniament, corregiu-me si és es cas). De vegades he comentat sa gran sorpresa que m’he enduit quan m’he adonat de lo inculcats que tenim, bé xer per jo, certs valors cristians sense ni haver-mos adonat que hi éren. Me referesc a tota una concepció de sa vida que simplement traspuam pes fet d’haver nascut en una societat amb una herència cristiana, maldamés haguem tingut una educació laica i mos considerem agnòtics o ateus. De vegades queda clar que els conceptes bàsics de tota existència depenen d’un aspecte tan bàsic i elemental com és sa pròpia noció de vida i mort, que pot menar a entendre sa vida com un simple tràmit cap a una vida més vàlida i més propera a Déu, per exemple. A partir d’aquí (simplific i resumesc, ja en xerrarem en un altre context, si voleu), dic que a partir d’aquí hom pot justificar sa no-recerca de sa felicitat (perquè ve donada), es sacrifici (“la vida es un valle de lágrimas” i després ja vindrà lo autèntic) i una sèrie de conceptes bàsics que poden explicar moltes coses de sa nostra societat. Me referesc, a sa noció de bé i de mal, sa idea de culpabilitat, d’ordre i justícia, etc. En es fons, és tracta d’aquell perpetu debat de si s’homo és lliure o no, debat amb es qual segur que voltros teniu molt més bagatge.
   Bé, sense entrar-hi més, vos propòs llegir qualcuna cosa den Salvador Paniker, sempre que el sent o el llegesc, me transmet una gran capacitat per comprendre molts aspectes de sa nostra societat rascant a fons en dos o tres pilars bàsics. De fet, si no vaig errat, me sembla haver-lo sentit qualcuna vegada referir-se as temps i as background religiós com a pilars elementals. Me sembla recordar que en es seu “Quaderno Amarillo” (que per cert, Vane, crec que el téns tu, ehem…), en xerra d’aquestes coses.

   Canvi de tema. Som científic, doctorand en Ecologia i no subscric lo que sa ciència s’ha venut a sa tecnologia. És cert que els que feim recerca bàsica mos sentim una espècie en extinció, que només hi ha doblers per fer ciència aplicada o tecnologia, que ses universitats en breu deixaran de ser cases de saber per entrar en un mercantilisme des saber, que cada cada vegada és més mañ de fer aconseguir doblers per fer ciència bàsica. Sí, açò, que ja comença a detectar-se en molts àmbits, és cert i depriment, però no té res a veure amb sa ciència ni els científics sinó amb els burrocràtes i ses administracions. A més, açò no és igual en tots els països. Que aquí, i a moltres altres bandes, visquem sense comprendre ses relacions ciència-teconologia-avenç, no sognifica que arreu sigui igual. Per altra banda, com a justificació que no compartesc, avui en dia som moltísim més científics que abans, i no hi ha recursos perque tots poguem fer ciència bàsica. Finalment, vos faríeu creus de quanta gent hi ha fent recerca bàsica “de nit”, prostituïnt-se (professionalment) per sobreviure en base a projectes aplicats però en es fons fent ciència. Molts dels grups de recerca des meu entorn ténen projectes de tipus “aplicat” que permeten extraoficialment alimnetar sa recerca bàsica. Jo en som, parcialment, un exemple, i com jo molts més. En fi, un altre debat, de fet…

   I ja per acabar, totalment d’acord amb s’experiència des físic teòric. En aquest cas, vos descric s’exemple de sa gent des meu entorn acadèmic. Esteim en una àrea científica pluridisciplinar per definició. S’ecologia neix de moltres ciències i n’alimenta a moltes altres, és, segurament, un cul de sac amb interrealacions amb sa física, sa química, sa geologia, s’economia, i més en detall, sa fisiologia, botànica, física teòrica, termodinàmica, i un llarg et cetera. Sa nostra tasca és cercar un ordre en sa natura, modelizar sa vida, entendre-la en ses seves múltiples formes i desequilibris. Fins a cert punt, i cada un en es seu camp, l’aconseguim explicar aquest desordre. Curiosament, però, a nivell personal molts de noltros no confiam, per exemple, en sa medicina moderna, que és allà on sa ciència estaria més en contacte amb s’individu de carrer (segurament més que sa tecnologia d’oci perquè pot implicar salut, vida i mort) Idò, és molt freqüent que hi hagi científics que creuen en medicines alternatives, que fan ioga, shiatsu, xamanisme. No penseu que anam tot lo dia amb encens i feim ritus iniciàtics, ara! Lo que vull dir és que, malgrat defensem i treballem durant moltes hores i molts anys baix es mètode científic, curiosament molts no negam “sabers” no contrastables, sabers que sa ciència moderna rebutja, ignora i menysté. Qualcun també és creient i recorre, com es físic teòric den Fons, a sa religió o sa poesia, que serien equivalents a lo d’abans. No es tracta tant de fe cega, sinó de que no es neguen altres coneixements, els hi obrim sa porta, i me sorprèn perquè després podem ser els més rigorosos i estrictes científics que no confien en tenir prou evidencies per afirmar que tal sistema funciona de tal o qual manera. No sé, ho trob curiós, aparentment contradictori fins i tot, aquesta cerca de nou saber, però ho simplific de sa següent manera: s’evolució i sa biologia mos permeten explicar que tenim una orella amb aquesta forma, mida i textura, com funciona i perquè la tenim allà on la tenim, explicar es comportament demogràfic de ses nostres societats, explicar ses guerres, molts dels comportaments sexuals haguts i per haver, i mil coses més de sa natura humana, tot és atzar i selecció natural, però dubt que mai es pugui explicar es perquè de s’autoconsciència, de poder estar pensant en un mateix. Sembla ser un cas únic en sa vida. Llavò és quan deu aparèixer sa fe o s’obertura de mires a altres sabers, trob.

   (buff, aquest és llarg, disculpau)

4. El meu comentari sobre Kant, clar està, anava en referència a una qüestió anecdòtica, certament, amb cap voluntat d’extreure conclusions pseudofilosòfiques.
   D’altra banda, el comentari sobre Neuman volia ser una petita picadeta d’ull. No és que no m’agradés, només que, no sé per què, em va semblar que no deia gaire coses noves. Potser tampoc el vaig saber entendre.
   Finalment, vodria fer just una referència al fet que explicam, el concepte de temps explicat o bé per la filosofia o bé per l’art. Volia recomanar-vos un director de cinema: David Linch. En els nostres comentaris ja ha merescut alguna menció la pel·lícula “Una història verdadera”. Però em referesc a una altra faceta, més paranoica: la de “Blue Velvet”, “Carretera perdida” o “Mulholland Drive”. Les consider obres impressionants, dignes de figurar en una antologia de pel·lícules. I especialment a les dues darreres (i encara diria que la darrera és la més inexplicable de totes) m’han fet recordar les nostres elucubracions.

5. Un parell de cosetes de moment.
   Vos puc proporcionar llistes de llibres. En aquesta història que és la nostra hi ha hagut una sèrie de persones que, per la qüestió que sigui, i que per començar tenien sa panxa plena, han estat observadors lúcids del moment en que han viscut. Aquests solien estar bastant al dia en quant a la “ciència” del moment i a partir d’aquí juntament amb una “genialitat” qüasi inexplicable han tingut sa capacitat i ses eines lingüístiques (moltes vegades generant nous termes i conceptes) per veure i senyalar les mateixes regles del joc del món en que vivien. Aquests advantajats sels ha denominat “filòsofs” i més o menys tots sabem quins són.

   La llista dels noms la coneixem tots, el contingut del que van escriure encara resta per descobrir, només feim aproximacions (açò, els llicenciats ho sabem o ho hauriem de saber, per açò, ens/em fot tant quan s’utilitzen fora de context el que suposadament han dit certs filòsofs). I no ho dic pes comentari d’en Joan sobre Kant, de fet en Joan en aquests aspectes (i en altres) té sempre molta cura. I entrant amb Kant, d’acord que va ser un sedentari i rutinari fins el màxim extrem i conservador (encara que favorable a la Rev. Francesa), però vos dic una cosa, no es pot entendre la modernitat sense la “Crítica de la raó pura”, allà trobam telegrafiat el canvi de mentalitat i conseqüent canvi de vida que després s’ha definit amb més o menys èxit com a pas de la medievalitat a la modernitat, ell insitu ho va veure i ara en part gràcies a ell, noltros ho veim més clarament. La anomenada revolució copernicana kantiana es refereix a açò. Kant és difícil però accesible perque està a sa nostra banda de la història doncs noltros som tardo-moderns o moderns en putrefacció, quelcom així.

   Evidentment no podem llegir tots els textos de la història de la filosofia, no, tampoc no cal. El que sí podem és aventurar-nos i agafant un fil que ens interesi, ja sigui política, història, llenguatge, coneixement, ciència, religió…, intentar seguir el fil històric. Allò important és aquest fil històric per tractar de veure com han anat variant les maneres de veure i conseqüentment d’actuar i fer en el món; crec jo, la millor manera d’accedir al món en que noltros vivim avui. I així tractar de veure per què pensem el que pensem i per què el món esta construit així i no d’una altra manera.
   Per açò, ni Aristòtil, ni Kant, ni Hegel, ni Nietzsche, ni Heidegger ens donen la solució, emperò tenim sa possibilitat d’apropar-nos i veure quin dibuix s’en deriva, tot juntament afagit a cada experiència personal, és clar.
   Vaig tenir sa sort de tenir de profesor a un màster que vaig fer a un físic teòric (no aplicat) aragonés catedràtic a la Universitat de Nova York varies vegades “nominat” pel Premi Nobel. Doncs bé, ell des da la física més teòrica va haver de passar necessàriament a la filosofia per tal de resoldre molts dels problemes que científicament es trobava, Aristòtil, Kant sobre tot, i es va veure en la necessitat d’aprendre fins i tot grec clàssic. Aquestes coses poques vegades surten a sa llum. Einstein es va haver de barallar amb Newton, Leibnitz i Kant per dir el que va dir. El principi d’incertidumbre de Heisenberg s’ensuma a Hegel, es mostra a Nietzsche i es concreta a Heidegger abans que el propi Heisenberg el “descobreixi”.
   La ciència no va per davant de la filosofia. Filosòficament parlant el segle XX té a veure amb aquesta relativitat i incertidumbre i no sap molt bé on va. Uns encara volen fonamentar alguna cosa, altres deriven en la poesia(francesos, bàsicament), altres s’aferren a la ciència (anglosaxons, bàsicament) dient que és l’ultim que els hi queda… I la ciencià està venuda a la aplicació tecnològica, o el que és el mateix, venuda al Mercat (demanau-li a qualsevol doctorant en ciències). Venuts a la tecnologia, la filosofia i la ciència ara balbucegen.

   En definitiva, per fer bombes atòmoques, cotxes o cadires o telefs mòbils no cal llegir Kant, emperò si qualcú vol apropar-se a El Tema sí, com fan els científics de més alt nivell per exemple. Posats a començar fort en breu vos pas un text de Heidegger per obrir boca, en que parla del que he estat dient fins ara.
   Vos fa? Hem de ser valents.
   Resto a l’espera que voltros també m’aconselleu llibres “dels bons”.

   No sé si hi ha científics entre els xalandriers, m’agradaria que diguessin alguna cosa.

   Per cert Joan, en Neuman no és d’aquests, però admir la forma en que exposa certes veritats de la vida quotidiana en forma d’aforisme, crec que diu veritats i a més el trob divertit, m’ensum que no t’ha agradat gaire. Per la resta, es llibret es diu “El Equilibrista” d’en Andrés Neuman editat per l’Acantilado si no vaig errat. De filosofia, aquí, no molta, encara que s’ensuma alguna cosa interesant. Entretingut i per omplir un parell d’hores, per jo, sí.
   Salut a tothom.

6. En relació amb tot açò, crec que hi ha dos elements que determinen la nostra concepció del pas del temps: d’una banda, en la línia d’en Fonso, aquesta metafísica occidental i l’etnocentrisme amb què analitzam el món són determinants en la manera com veiem i valoram la vida. La importància que donem a tot allò que fa referència al “jo” tant a nivell particular (amb açò hi incloc la joventut, els bens materials, l’estètica, les fites personals que ens permet obtenir la societat en què vivim) com general (la idea de “progrés”) té com a conseqüència aquesta por a que allò que sustenta els nostres valors de referència s’esvaeixi. Crec que açò explica molts comportaments de la cultura occidental com ara el poc respecte per la gent gran, un element fonamental en altres cultures.
   L’altre element que crec determinant és el fet religiós. Està clar que la religió és el que ajuda molta gent a acceptar els cicles de la vida, d’aquí la seva importància al llarg de la història de la humanitat. El fet de no creure en cap vida després de la mort és determinant. Posant per cas, un exemple concret que sempre m’ha fet pensar molt en això: Fa una anys a una persona propera li van diagnosticar un mal que no tenia cura i li van dir que li quedaven uns 3 anys de vida. Aquesta persona (que per cert, avui té més de 90 anys i que segurament el metge que li va fer el diagnòstic ja deu ser més que enterrat) va esperar el moment, segons m’ha explicat, amb resignació, crec jo que, en bona part, recolzant-se en la seva fe religiosa. El cas és que més d’una vegada m’he demanat com hagués reaccionat qualsevol de nosaltres a la mateixa situació. I estic segura que en la majoria dels casos, de manera molt diferent.

7. Plenament d’acord amb el que dius, Fons. Quan demanava solucions em referia a n’açò mateix: a com sortir d’aquesta claustrofòbia des calendari, a com saber jugar ses cartes d’aquest joc… però també supòs que a n’açò ningú no m’hi podrà ensenyar, que he de ser jo mateix.
   Gràcies també per aquesta alenada d’optimisme del “jo” que mai no mor. Tot està a ses nostres mans i hem d’aprendre a jugar i a viure i a trobar ses aventures de sa vida quotidiana.

8. Fa un temps vaig llegir un llibre, “Malestar en el tiempo”, d’un tal John Zerzan. És un tio que es dedica a fer poca feina i a rumiar molt, i juga a fer de filòsof. Se’l coneix com a “ideòleg” antiglobalització. Dic “juga” perquè jo crec que en molts anàlisis és poc rigurós, i està lluny de ser un filòsof de renom, però el capítol en què parla del temps el vaig trobar prou encertat. En resum vé a dir que el temps no existeix, que és una invenció humana derivada de la nostra manera de percebre les coses. El temps, com el coneixem noltros, existeix des del moment en què el mesuram, no abans. A més, tot açò quadra bastant amb els greus problemes que tenen els físics per encaixar el temps dins de les seves teories. Normalment, quan les teories físiques tenen excessives dificultats per explicar quelcom, sol ser que van errades. La teoria actual diu que el temps es curva amb la gravetat. I en realitat, un rellotge funciona diferent a ran de terra que a 5000 metres d’alçada. No serà que el rellotge, que mesura el temps de forma diferent, en funció de la gravetat ? No serà que realment, el temps no existeix ? Si no tinguessim messures de temps (anys, mesos, dies), sabríem quan vam fer aquella activitat que ara recordam ? O simplement distinguiriem entre ara i abans ?

   Bé, tot açò no treu que nosaltres tinguem la sensació de veure passar el temps, que és el que ha originat el debat. I com diu en Fonso, és possible que simplement ara comencem a percebre que existeix un passat. Però jo torn a insistir en què el principal problema de molts, entre els que m’incloc, és la manca de temps lliure, de temps per veure passar els esdeveniments en calma, de quietut. Aquest excés d’activitat fa que la sensació de veure passar el fluxe temporal s’acceleri. I si, segurament tot açò vé de la revolució industrial: la imposició de calendaris, rutines i la valoració del treball. I és que si ens examinessim des d’un punt de vista antropològic, igual descobriríem que les tesis materialistes també ens les podem aplicar, i que les condicions materials acaben determinant, construïnt, de fet, idees, religions, costums i creences que s’hi adaptin convenientment. El problema és que les eines que tenim per imposar-les als altres cada vegada són millors, de manera que cada cop són menys els que es poden matenir al marge de la nostra cultura.

   En quant al debat dels joves poc “implicats”, jo crec que la qüestió és simple: en general, valoram el que escasseja, i minusvaloram el que tenim en excés. Fa 15 anys valoravem molt 5000 peles per sortir de festa, i poc el poder tenir tot l’estiu lliure. Ara, 50 euros per sortir de juerga no són tant valorats i en canvi valoram molt més un estiu lliure. Als anys 70 es valorava molt la llibertat, precisament perquè n’hi havia poca. Els joves d’avui en dia valoren ben poques coses precisament perquè tenen de tot i molt, i amb poc esforç. La única cosa que avui per avui crec que pot mobilitzar els joves en massa és el tema de la vivenda, i és precisament perquè escasseja la vivenda abastable pels joves.

9. La concepció que tenim del temps, idò, sembla, esdevé una clau en el nostre univers de referència. I és el nostre gran drama. Fa vertigen aquesta afirmació de la claustrofòbia dels calendaris, segurament de tant certa que és i a la vegada potser tan inconfessable. És una de les bases del nostre sistema de vida, que a mi, particularment, és el que em du més de cap de la meva existència.
   S’ha sentit a parlar alguna vegada de les crisis a l’arribada de l’edat de la jubilació causades per un desconcert. O les ganes de començar una rutina al final de les vacances. Crec que açò és el fracàs d’aquest sistema de vida. Tot i que, contrarestant aquesta visió, la rutina també és una manera de funcionar i ordenar la nostra exitència, i per tant puc entendre també aquest plantejament. De fet, qui més rutinari que Kant, dels grans filòsofs de la humanitat i no “resituador” d’un sistema inamovible?
   Tal vegada ens ho podem plantejar com un desfiament. És açò que proposes, Fons? T’agaf la mà. I subscric plenament el que dius de la mort.
   I proposa’ns llibres “atrevits”. Per cert, aquell llibre del tal Neuman, que em vas deixar i que per cert encara no t’he tornat, no deu ser d’aquests, és ver?

10. Intersant el que dieu.
    Voldria dir que sa meva darrera intervenció no era una conya; conscientment vaig tergiversar el terme “grans” del títol del text d’en Borja pel de “vells”. Detesto la nostàlgia barata, el parlar “d’aquells temps”, doncs aquells temps també eren una merda, els d’ara no en parlem i els que vindran possiblement estaran fets del mateix.
    Parlem com si tinguessim prou experiència per parlar del passat, jo crec que no. El que passa que ara comencem a adonar-nos per primera vegada que “hi ha” un passat, és a dir, comencem a percebre que allò a que es refereix el terme “temps” vol dir alguna cosa que abans no captavem. Acabam de descobrir la sopa de ceba.
    També, el món és el que és, el sistema és el sistema, no el canviarem “gaire”, la cosa va poc a poc, el que ens diferencia és sa manera. Cadascun de nosaltres som una Manera de viure dins aquest engranatge, la manera ens diferencia i ens defineix. Alguns joves, alguns grans, alguns vells, res a veure amb el temps cronològic estupid de contar en forma d’hores, dies i anys. Els dies de la setmana no existeixen, són un invent que té molt a veure amb l’idustria de control laboral. Al nord de Ghana conten els anys per pluges, els “anys” que no plou no el conten, i els anys que plou dues vegades (pocs) el conten doble, controlen els dies per “dies de mercat” que són cada tres sortides de sol, conten en tríedes de dies. Pero açò ja ho comencen a perdre perque hi hem anat noltros i els hem “regalat” els diumenges (perque vagin a misa i que sigui l’únic dia que no vagin a fer feina) la resta ve després.
    Dic que els dies de la setmana són un invent que ens fa oblidar que cada vegada que el sol surt és únic, mai ha sortit de la mateixa manera ni es repetirà mai cap. Cada dia és la possibilitat màxima de tot, infinites possibilitats, de la mateixa forma que un naixement de un nen/a és la pòssibilitat màxima, per açò és un esdeveniment tan gran.
    Ens perdem i tenim aquesta sensació perque no sabem, uns més uns menys, sortir-mos de la claustrofòbia dels calendaris que ens permetrien dir per exemple que el 2065 estarem possiblement tots noltros morts envoltats de cucs, i per açò ens sembla que és demà passat. Així ens ho perdem tot. I per exemple i conseqüentment hem d’inventar les vacances. Anam malament.

    La mort no és cosa d’un instant. Vivim la mort dels altres sense tenir-ne ni idea, la nostra propia mort no la experimentarem (doncs encara estarem vius). No hi ha cap “Delgada línea roja” per excel·lent que sigui sa peli. La mort només és en el sentiment del qui recorda, la mort és quelcom continu, en cada puta minut és allà, vos ho jur. No és un instant.

    Aquesta metafísica barata de la que parlava fa un moment controla el món occidental, aquell que es creu justificat per la ciència i la raó. Ganes de riure, res més.
    Noltros hem llegit quatre llibres, però la qual cosa no ens possa en cap posició privilegiada. Pot ser ens dona més paraules per repetir més “bé” el mateix que diu la resta. Hem de rompre estructures, açò és el que crec que cal, poques novel·les ens ajuden en aquest sentit, en general no rompen esquemes, et resituen millor dins els que hi ha allà, en tant que et col·loquen en una posició diferent però alhora determinada dins l’estructura. Hauriem d’atrevir-nos amb coses més difícils i endinsar-nos en coses que en principi no entendrem (justament perque rompen els esquemes des del qual el lector si apropa).

    Podem fer una vista enrera, cada vegada que la feim continuam modificant el nostre passat, el anem reinterpretant i modificant alhora, ens montam la història de la nostre vida destacant unes coses amagant unes altres ja sigui per covardia o en benefici de la pròpia salut. La nostra juventut va canviant cada minut. No sé si els que formem aquest grup de xalandriers hem viscut gaires situacions diguem-ne límit que ens facin “despertar” per passar a veure les coses d’una manera més encertada, no ho crec, podem parlar-ne si voleu.
    Què voleu que vos digui, jo tampoc no puc desfer-me del tot del calendari, però crec que el visc de manera diversa a sa vostra i que em fa impossible dir el que alguns de voltros dieu. Cada dia és una aventura o ho pot ser. Tots fem feina i és inevitable, però el que no és normal és que ens tornem esclaus, sa racionalitat i la sabiduria és mostren en saber jugar les cartes d’aquest joc macabre. El que no pot ser és que ens fiquem en un modus de vida i que després ens queixem. Ho trob injust i noltros més que ningú perque més o menys hem pogut triar bastant en les nostres vides, una altre cosa és que ho aguem fet. Altres no han pogut triar mai res.
    Salut.
    Fons.
    La vida no són dos dies. La vida és eterna. Cap “jo” ha mort mai. “Jo” som etern. Voltros per voltros mateixos no morireu mai.

    Per cert, qui es va demanar si era possible la poesia després d’Auschwitz va ser Adorno, en Celan de fet va demostrar que sí era possible, i més necessaria que mai.

11. Molt bo Auden, i sí, tal vegada cal distingir entre fer-se gran i envellir, per més que estrictament no n’hi ha un sense s’altre.
    Joel, pens que has tocat es punt clau amb els poetes que escriuen en edats de jubilats. Però per què no cercar autors que precisament escriguin amb rapidesa i “conya marinera” a partir d’una certa edat? És una mica lo que deia de Picasso abans.
    Açò de situar, però, Celan i altres supervivents des nazisme dins es mateix sac, no ho veig tan clar. Sa literatura de s’Holocaust es caracteritza per unes premises existencials pròpies i incomparables, una necessitat de “contar lo incontable”, que es diu que seria lo únic que permetria justificar ser-ne un supervivent. No trob que açò sigui comparable a un procés vital d’envelliment “estàndard” com es que comentàvem abans.
    I ostres sí, sembla inevitable que es debat mos meni as compromís i implicació dels joves. Jo, francament sóc molt crític, veig que més enllà dels cercles inquiets en què mos borinam, que amb freqüència pequen d’excés d’erudició, hi ha una autèntica jungla plena d’indiferència. És freqüent aquest “mirar per tu i prou” on clarament mos avoca una societat que exhalta es plaer immediat i anula es sacrifici i s’esforç. Per altra banda, amb freqüència veus inquietuds que sa impotència ha menat cap a postures exhaltades i anti-tot-lo-es-borini-i-vengui-de-més-amunt, que al cap i a la fi són tan destructives com ses altres. I sinó, pot ser que es dia a dia i sa pròpia supervivència no permetin dedicar esforç a res més que no sigui cercar pa i alimentar es fillets (figurat). No sé, dubt que massa més d’un 10% de sa població jove, (entre 15 i 35 anys? no s’enfadin els que cauen defora, era un valor arbitrari), es preocupi per fer un món millor, més sostenible i solidari, i açò ja sigui, com dic, per indiferència o per falta de temps. Sense flagelar-se, és cert, però tenint clar que podria ser millor.

12. Felicitats a tots pel debat, m’hi trob molt identificat. Record haver llegit Invitació a la Sociologia, de Berger i pensar: a jo no em passarà, açò de sa socialització i les etapes de la vida que descriu. I mira…passa. Supos que la clau és trobar el punt just entre no oposar-se a la natural evolució de cos i ment, d’una banda, i mantenir el que diu en Joan Carles: capacitat d’emoció i esperit crític i actiu. Me qued amb sa cançó que diu “…solo le pido a Dios que la vida no me sea indiferente” o allò d’en Casaldàliga, que el primer manament és tenir una vida d’acord amb el compromís en el que es creu.
    Crec que voltros sou exemple de compromís, idees, música i festa i no ens hem de flagelar. Imaginau com estan altres joves menys compromesos! S’imposa un debat general sobre si els joves estem prou implicats, prou animats o desanimats per falta de vivenda, de feina estable, de liders polítics i socials i intel·lectuals que ens estimulin i ens facin coprotagonistes.
    Què trobau?

13. Pens que qualcuns han interpretat fer-se gran per envellir, per fer-se vell. Repassau els comentaris i crec que és bastant clar com es barata una cosa per una altra, que hi té a veure però no és el mateix.
    La proposta d’en Biel també em sembla interessant però pens que aquesta desaparició de la poesia és un poc forçada. O potser és que per poesia no entenem el mateix, que també pot ser i és ben legítim. En els poetes “joves” (amb els seus reculls, antologies…) s’hi destil·len elements i valors com la rapidesa, l’espontaneïtat, l’alegria del carpe diem i la conya marinera. Però la poesia no és només els primers versos amorosos i eròtics. Què en faríem de poetes no ja de trenta i quaranta anys sinó dels que escriuen en edats de jubilat! En Joan rallava d’Auden i hi podeu afegir els que volgueu. I pens també en què després de la II Guerra Mundial i havent-se fet evidents l’extermini nazi semblava que després d’Auschwitz ja no era possible la poesia. Pens que la idea és de Celan (Fonsu em corregeixes?) o hi té a veure, la seva poesia post1945 és brutal i difícil, però és. En el mateix o superior nivell, o voluntat de discurs que abans de la II Guerra Mundial.
    On encara hi pos més dubtes és que casos com el de Josep Piqué o Jon Juaristi puguin ser-nos útils per saber què passa que madurant hi ha qui tendeix al conservadurisme i fins i tot al carquisme. Les idees canvien i les persones amb elles però no es trasvesteixen, diria jo. I qui hagi estat comunista stalinista o maoista pot ser que simplement hagi llegit?

14. Per cert, ja que l’havia citat, us el reproduesc:

    La llàstima de fer-se vell
    no és que el Desig ja no respongui
    (qui lamenta perdre les coses
    que ja no es necessiten?): és
    el fet d’haver-ho d’explicar.

    W. H. Auden

15. Ostres, Biel, m’has deixat al·lucinat. Crec que ha estat molt interessant la teva intervenció, a més perquè també et surts del lament, no parles de la pèrdua de la joventut en ella mateixa, si no és acompanyada d’un rerefons de procés intel·lectual. No sabria ben bé que dir-te, però pens que un procés que més o menys tots patim és el del progressiu escepticisme. És ver que pot existir algun moment en què les coses les veus amb més poeticitat, tal vegada amb més passió, i hi ha certa tendència a relativitzar-ho tot. És el gran mal, no ja de la vellesa (i ens sortim d’aquesta queixa) sinó del procés en el qual el sistema ens adapta: tant dolenta és una cosa com l’altra. Pot arribar a passar que considerem que un règim totalitari tal vegada no és tan dolent, perquè la democràcia també té coses que no són bones.
    Aquesta frase que hem sentit moltes vegades -arriba un punt en què mires per tu i prou- és fatal. Es tracta de mantenir el cap clar i, com tu dius, tenir la capacitat d’emocionar-te i no caure en la vida anodina que interessa al conjunt de l’esdevenir d’una bella societat silenciada a cops de felicitat superficial i comoditat.

16. Idò sí, aquí hi ha un altre jove que també se’n sent, d’envellit, i açò que encara no ha baratat es primer dígit i es manté en un idil•lic nombre dos com a descriptor màxim!
    Totalment d’acord amb coses que hau dit. També per a jo una de ses coses més sorprenents i doloroses és sa manca de temps per a un mateix, per a explorar i per a explorar-se, temps per a deixar passar uns dies, unes hores, uns minuts, que abans tenien un ritme diferent. Abans un podia seure i observar amb ulls d’aprenent pacient, d’aprenent a qui ningú ni res espera, es divers i colorit ritme de sa vida. Amb freqüència hi havia moments en què per aquest riu hi passaven estímuls nous, imatges mai sabudes, olors vermelloses i colors d’encens que menaven a una mística nova cada dia. Llavò hi havia poesia arreu, o hom la trobava arreu al manco. Aquesta és, per a jo, sa diferència. No tenc clar encara, ni sé si ho aclariré mai, què era lo que governava aquell continu d’estímuls: un mateix o s’atzar de sa pròpia vida? Ara no trob poesia aumont, se l’han enduita enfora els mals de cap de sa feina, els patiments per assegurar un sou miserable, els compromisos i sa pena i impotència per un món tan tristament injust com real. Es meu dubte, idò, és, si encara que trobàs es temps per contemplar es riu hi veuria res d’estimulant, a hores d’ara. Ja ho sé, açò es diu avorriment existencial, i al manco a jo, és lo que més me rebenta. És com si s’experiència ja no permetés sorpresa, des d’un punt de vista poètic, clar.
    A vam quan xer dels estímuls d’abans, no xer des descobriment de sa vida en s’edat “burral” (molt bo, Nico), xer des descobriment de sa poesia amagada en es dia a dia de sa vida dels vint-i-cosa, quan ja es tenia una certa (petita) experiència que permetia comparar tot lo nou amb qualcuna cosa pròpia, no només lo nou amb lo nou, no només llegir, posem, Cortázar o qualcun conte de Borges, sinó llegir-los després d’haver llegit literatura menys dura uns anys abans, i havent plorat amb qualcuna peça de música. Deia que per jo sa clau és aquí, en destriar si aquest canvi ve donat només pes ritme diferent que duim noltros mateixos o si hi ha més coses que han baratat.
    De fet, és com si hi hagués un acomodament (s’edat acomodada) en es qual no només els hàbits i costums baratessin, sinó els ideals, els plors i els riures també fossin diferents. I imagin que açò és aplicable tant a lo artístic com a lo polític. N’hi ha molts de casos de personatges que una època fóren convençuts defensors d’un model socialista o comunista (amb es sentit més literari ho dic, fent referència a “social” i a “comú”), idò, molts dic, que després esdevingueren radicals neoliberals amb afinitats feixistes. Se n’ha xerrat molt d’açò, però no deixa de sorprendre’m aquest procés cap a actituds més conservadores. Me deman si no hi pot tenir res a veure aquest apalancament o canvi de ritme propi de sa trentena. Sembla com si només hi haguessin dues opcions a partir d’un cert moment: fredor (indiferència, no mirar es riu, o bé mirar-lo i només veure-hi aigo) o extremisme (idealisme radical, convenciment ferri, seguretat que ja no contrasta res de tan segur que es veu). Quina de ses dues opcions és menys terrible?
    En aquest sentit sempre pens que m’agradaria sebre quina vida tingueren els personatges històrics (escriptors, pintors, compositors o revolucionaris) que han seguit essent actius tota sa seva vida. Com ho féu Picasso per seguir aprenent durant tota la vida? Com ho féu per no acomodar-se en un passat (o present) prolífic i tenir s’empenta per anar més enllà cada dia? No sé…però tenc curiositat.
    En fi, sí, teniu tota sa raó, som uns vellots amb sa bava que els hi penja galtes avall! Però..que no xalam quan som davall dels cavalls i veim els trel•lerets devora nostro? O quan de darrera un cotxo surt una guitarra que vol fer espai a taula després de sopar? Salut!
    PS: Vos recoman llegir “Memòries d’Adrià” (M.Yourcenar, ed. Proa) per sentir dubtes semblants i altres en boca d’un emperador romà des segle II.

17. Idò jo crec que de cada dia me trob més jove. Fer-se vell, aquest envellir del qual parlau, és un procés mental. I açò de queixar-se per vici sí que és cosa de vells! Més d’un s’ho hauria de fer mirar!
    CARPE DIEM!

18. Sí que és ver! Teniu tota sa raó.

    M’acabo d’adonar que vos esteis fent vells.

19. És molt lògic que tots aquests pensaments sobre el temps que ha passat esdevinguin persistents en el nostre esdevenir. No en va s’ha convertit en un tòpic literari, i per qualque cosa deu ser.
    Jo, en tot cas, mir de fer-hi poc cas o, tal vegada intentant trobar una expressió més adient, fer el cas que li correspon. I no és que no em posi nostàlgic pensant en moments viscuts que saps que no tornaran a succeir, però açò és llei de vida i sabem també que la memòria és selectiva i que només recorda els moment bons que s’han viscut. M’agradaria enviar a filar el tòpic de la innocència i la felicitat de la infantesa. És també un recurs literari, però al meu entendre fals completament. No hi ha edat més suporífera ni indefinida que aquesta. Se suposa que ens estem formant com a persones, i justament açò vol dir que encara no ho som del tot.
    I no parlem de l’adolescència. L’edat aquella en què tothom és millor que tu, més guapo, barrina més i la vida li va millor. I si ets del bàndol contrari és perquè ets un fatxet en potència.
    L’entrada en el món del llindar entre la juventut i el món adult és potser la que record amb més emoció. Però perquè tampoc no faig cap esforç a recordar les incerteses vitals, els desenganys amorosos que et deixen mesos tirat per terra, la poca preparació per a la vida, la perspectiva d’un moment (que, supòs, no arriba mai) de més deifinició…
    No vull fer un discurs pessimista, sinó més aviat al contrari. Les coses que s’han viscut un temps i són molt bones (per açò es recorden) són el bagatge que ens acompanyarà al llarg de la vida. Un bagatge irrecuperable per a ser viscut de nou (Déu mos en guard) però sense el qual no seríem persones. Segur, a més, que tothom també pensa que aquell moment feliç el podíem haver fet allargar un poquet més, ja que hi érem. Per què no ho vam fer, idò?
    És probable que aprofitar els diumenges de matí ens ho hagi ensenyat l’experiència i tampoc no és tan dolent (no me digueu que els gats en ple sol no són més esplèndids que els de vespre). Aprofitau l’amistat que encara ens dura i les oportunitats que encara ens ha de donar. Deixau de banda les tòpiques crisis dels 25, dels 30 o dels 40 perquè no duen enlloc: són símptomes de defalliment. (Re)llegiu “Bearn o la sala de les nines”, en què don Toni de Bearn intenta assolir la joventut de nou als seixanta. És una novel·la d’una qualitat excepcional. Llegiu Auden, us al·lucinarà.
    Salut a tothom. I, Joel, felicitats.

20. Ara direu,
    Què hi té a dir aquesta que encara no ha passat la frontera dels 30?
    Idò, jo també veig a prop aquesta etapa i encara més fent feina tot el dia amb fotos de la dècada en què vaig néixer, interessants pel seu contingut històric.
    Amb els amics ho hem notat sobretot a l’hora de sortir. És que tenim menys resistència física? És que quants més anys tens, més son tens? O pot ser que, com deia un amic fa uns anys, que el fet de no ser fadrí fa que no tenguis la necessitat moral de sortir?
    El cas és que quan són les dues del vespre la gent comença a fer badalls i a dir que vol aprofitar el diumenge.
    Però també crec que l’etapa dels 30 és de les més xules de la vida. Tens autonomia econòmica, pots anar on vols i fer el que vols, i tens més o menys clar el que vols fer… (almenys la intenció hi és). Per tant, mentre hi hagi salut….
    Felicitats Joel pels 31.

21. Polits,
    ahir ben prest llegia en Borja i després en Fidel i en Nico, i anava a dir-hi la meva però com que ahir també era el dia en què jo feia 31 anys, vaig pensar que deixaria anar qualque parida innecessària.
    Crec que el que fonamentalment passa és que açò que es veu que és llei de vida no acaba sent cert fins que ens n’adonam d’aquesta manera, amb comentaris sobre com passa el temps i que ja en tenim més de 30. Trob magnífica la reflexió d’en Nico. No per allò típic que m’hi senti identificat -que també- sinó perquè la lucidesa n’és el fil conductor i assumeix amb saviesa que “lo millor, però, són les coses que encara ens falten per viure”.
    De solucions crec que no n’hi ha, si de cas continuar renovant la nostra relació amb el món, amb la cultura (sempre hi haurà versos i cançons que salvaran un capvespre), amb els i les altres.

22. Si, me pens que açò és mal de molts. Jo trob que el principal problema és el temps lliure. Mentre erem estudiants el temps de lleure era de varis mesos l’any (estiu, nadal, setmana santa …), a més de capvespres i caps de setmana.
    Quan es comença a fer feina la cosa queda reduïda a un mes l’any, i caps de setmana, i açò si hi ha sort.
    Després, si venen al·lots, ja no queda ni açò, i els temps lliure es redueix a robar hores de son per fotre uns quants estragos a l’any. Bé, em referesc a temps lliure personal, sense comptar el temps lliure amb els fills, que també hi és, però no és ben bé el mateix, ja m’enteneu.
    I clar, així el temps passa molt ràpid. De fet, jo vaig començar a tenir aquesta sensació quan vaig començar a fer feina tot l’any, que deia: joder, ja ha passat un altre any ? Com pot ser ? Ara ja m’hi he acostumat bastant.
    Solució ? No sé si n’hi ha, només intentar que hi hagi més samba i menys treballare 🙂

23. Què m’heu de dir? Cada vegada que li coment a en Tòfol series de televisió, o joguines o música de principis dels 80, me mira amb cara de “què putes m’estàs dient, vell?” i me qued fet pols! Sa llista és llarga: naranjito, acampades a binidalí, ses bambes kelme, ses màquines d’escriure, en maradona al barça, etc etc. ara sa cosa va de soparets amb un vi ben triat, converses sobre si s,amor dura per sempre, problemes laborals, passar pena per pagar es pis o es lloguer, i una panxeta que vol créixer. té el seu encant, també. però mirar enrera comença a fer un poc de vertígen, sí, jajaja

24. Em fas reflexionar, sí, Borja, amb el teu article. A jo em passa el mateix, tinc la sensació que els dies passen sense adonar-se’n un, no vull dir que tots els dies siguin iguals, però és cert que la rutina mos absorbeix.
    Recordo, quan era petit, petit amb 10 anys, jugant a s’Arenal d’en Castell amb un ranxo d’amiguets, i cada dia era interminable, amb tantes coses que feiem, fer campaments, nedar..
    Recordo, ja amb uns quants anys més, s’edat burral que deiem, 16, 17 anys, que també mos trobavem molt amb els al·lots del Molí per fer acampades, festes, tocar, sortir..
    Recordo, Borja, especialment a l’edat des gran canvi a sa vida que va ser sortir a estudiar a Barcelona, de les sortides que feiem, concerts que anavem, es primer any que hi erem pràcticament tu i jo només des ranxo allà (jo també tinc 31 anys, snif!).
    Recordo, més recentment, i com tu dius, tants i tants de casaments d’amics, de germanes (ahir sa meva germana petita celebrava 6 anys de casada), de fills d’amics, que també et fa veure com passa el temps.
    De repent, mires ara i ja no veus aquella freqüència casi diària de fer coses amb els amics, com abans, però és normal, cada u pren el seu camí en aquesta vida, amb les responsabilitats que li corresponen, està clar que quedar no és tan senzill com abans.
    Sembla, llegint això, que està escrivint un vell de 70 anys i no jo. És que miram enrera i n’han passat de coses..
    Solució? No n’hi ha, crec. El temps no s’atura, com sí que pots aturar un cotxe quan vols. Lo millor, però, són les coses que ens falten encara per viure. I de fer cada cosa de les que vindran amb tota l’il·lusió del món. Al manco, a jo em queda la sensació sempre després d’haver fet una cosa que em feia ganes fer, d’haver-ho disfrutat, de que no és temps perdut, i si recordam aquests detalls de fa tants anys enrera , és perquè els tenim com un bon record. Encara que llunyà, els recordam.
    I que puguem viure les coses que vindran ja voldrà dir molt!

Els comentaris estan tancats.