[Article publicat al diario Menorca 17 setembre 2008]
El dia 3 de setembre la Fundació Destí va organitzar un debat sobre la situació del turisme a Menorca. El debat – que es va centrar en el mercat britànic- va comptar amb la presència del director de l’Oficina Espanyola de Turisme a Londres, Ignacio Vasallo, i de representants de tres grans touroperadors. Es tracta d’una iniciativa sens dubte necessària que des del meu exili britànic he seguit amb especial atenció. A Menorca es reflexiona més aviat poc i malament sobre el present i el futur del principal motor econòmic de l’Illa.
Com no podria ser d’altra manera el debat va posar de manifest la precarietat de la conjuntura econòmica actual. La combinació de crisi econòmica, crac immobiliari, inflació i devaluació no fa preveure res de bo. Una de les conseqüències més visibles d’aquesta conjuntura és l’encariment del producte turístic. Si sumam la inflació (més alta a Menorca que al Regne Unit) a la devaluació de la lliura, tenim que pels britànics venir a Menorca aquest estiu ha costat un 20% més que l’any passat i això recordem-ho en un context de crisi econòmica. Anar al port de Maó a sopar ja costa més que fer-ho al “Quayside” de Newcastle i això sense que hagi augmentat la qualitat dels restaurants menorquins! Que Menorca sigui un destí de qualitat no ha de voler dir que hagi de ser desmesuradament cara.
De tot el que he pogut llegir, el que m’ha cridat més l’atenció és el diagnòstic d’Ignacio Vasallo director de l’OET. “Las infraestructuras son magníficas”- assenyala Vasallo – “desde el aeropuerto y las carreteras, hasta la infraestructura natural. El problema que tiene Menorca es que como lleva muchos años como destino establecido, una parte importante de su oferta alojativa -hoteles y apartamentos- está anticuada y no está acomodada a las nuevas necesidades.”. Si ho entenc bé, Vasallo ens ve a dir molt educadament que la iniciativa privada no ha fet els deures. Ens ve a dir, també, que el problema de Menorca no té res a veure amb la dimensió de les infraestructures de transport, tal com el PP i un sector important de l’empresariat ens han volgut fer creure, sinó amb la pèrdua d’un esperit emprenedor. “Le ha ido bien a quien ha entendido la demanda” conclou Vasallo. El diagnòstic – molt semblant al que va fer Guillem López en un article recent – qüestiona els fonaments del debat econòmic a l’illa, fins ara molt centrat en els aspectes més conjunturals i el paper de l’administració. Els agents econòmics semblen més interessants en el compte de resultats que en augmentar la productivitat, en atraure subvencions que en fer inversions. Es parla molt més del que fan o deixen de fer les administracions públiques que de la importància d’articular un projecte turístic competitiu amb cara i ulls.
Les cròniques del debat també feien referencia als canvis estructurals del sector turístic. La manera de fer turisme ha canviat molt en els darrers 15 anys amb l’aparició d’internet, les companyies de baix cost, la integració europea i l’aparició de noves sensibilitats turístiques. Aquests canvis estan erosionant seriosament el monopoli que tradicionalment han gaudit els tour operadors. A diferència del que passava abans, ja no hi ha un sol actor que controli el sector, que s’està desorganitzant i multiplicant. És sorprenent que en un context turístic tan canviat com l’actual, només s’hagi convidat a representats dels tour operadors, els quals representen un sector cada vegada més petit i envellit del mercat turístic britànic, com sí res no hagués canviat. Certament avui encara no és possible viure al marge dels grans tour operadors, tanmateix ja no és possible viure exclusivament del seu mercat. Menorca pot i ha d’aspirar a molt més, especialment en el mercat Britànic. El Regne Unit és un país on la principal activitat d’oci és caminar pel camp, on el paisatge té un gran valor, on la vela és un esport olímpic de primera categoria; és un país obsessionat per la cuina Mediterrània i el bon temps. En un context així les potencialitats de Menorca són moltes.
Per mi la qüestió no és només que volen els tour operadors la temporada que ve, la qüestió més important és saber que volem nosaltres i que farem per aconseguir-ho, quin és el nostre projecte turístic. No es tracta només de conèixer el mercat, sinó d’avançar-s’hi i innovar. No només cal vendre producte, també cal crear-lo. És per això que cal continuar amb el debat i per això és necessari implicar a tota la societat i no n omés als empresaris del sector. La gestió del turisme ha de ser una tasca compartida entre tots.
Pau Obrador
Newcastle (Regne Unit)
Visits: 0
Uff amb el principi de curs no tenc temps de treballar el bloc. Aquests dies s’han pogut llegir coses realment interessants sobre economia. Coses com “The end of the Thatcher and Regan era”. Com m’agradaria saber ne més d’economia !.
Segons en Guillem lópez a Espanya hi ha tres crisis entrellaçades: una crisi financera internacional (que durarà com a mínim un any més), una crisi immobiliària de creació pròpia (que acabarà quan l’oferta i la demanda s’igualin) i una crisi de productivitat. Per en Guillem la crisi més important és la tercera. El que diu en Guillem no és molt al que apuntava n’Àlex l’altra dia quan distinguia entre botiguers i empresaris.
I una altra dada, a Espanya s’han construït 200.000 pisos més dels que es necessitaven, si no record malament (amb açò “hem” pogut fer el creixement més gran d’Europa). Un creixement especulatiu que ha arribat a la fi.
Aquesta crisi és a nivell mundial, avui tot està interconnectat. Segurament no n’haguessim fugit de cap manera, però el que està clar és que a nivell estatal s’hagués pogut fer molt i molt més, perquè ara la batacada serà grossa, molt més grossa que a la resta de països europeus.
No oblidem que aquí es construien més pisos a l’any que a França, Alemania i Anglaterra junts, que els bancs que concedien hipoteques a 50 anys eren els propietaris de les promotores que feien els pisos, i mentre les protestes socials per la situació de la vivenda anaven creixent, el Govern només passava pena perquè no faltés mà d’obra barata a les constructores. Ara açò s’ha frenat en sec, i a més s’ha hipotecat el consum de mooolta gent durant 30 anys. Pinten bastos.
Gràcies Isma,
En el cas de Menorca jo crec que el grau principal de culpa no el tenen les administracions, sinó la iniciativa privada i la societat en general. La marca turística de Menorca la crear el PP! amb la reserva de la biosfera. Els governs d’Esquerra van fer el més difícil els plans territorials pertinents que protegien el territori. Ido bé Menorca és encara turisme de masses clàssic i els empresaris només volen que parcelar i vendre’s al diable. Estic Segur que els ajuntaments i els consells de torn podrien haver fet molt més del que han fet, estic convençut que tenim governants mediocres. Però i els menorquins? qui s’ha arriscat a llançar noves iniciatives turístiques o no turístiques? sincerament molt poca gent, entre els quals m’hi cont… jo tampoc ho he fet.
Una altra tema jo crec que és l’estat -el qui realment talla el bacallà. Només un apunt fa poc en Guillem López va fer una xerrada a Alaior (una de les xarrades més multitudinàries que s’han fet a Menorca aquest anys amb més de 150 persones!). Una de les coses que va dir en relació a la crisis és que part de la culpa la tenia el famós missatge de “l’Espanya va bién”, “vamos a entrar en la championship de la economia mundial”… Des de l’estat ens han bomberdejat amb una filosofia del diner fàcil, del consum irresponsable, del todo va bién y no sé preocupe que yo le arreglo todo …. I això no oblidem ho ha fet un govern d’esquerres
Enhorabona Pau, Àlex i companyia. La qualitat de les vostres entrades i comentaris és enorme. Es troben a faltar intervencions de gent que pensi en clau no política de partit i, en aquest sentit, som un privilegiat de poder accedir a argumentacions fonamentades.
El que és trist i diu molt dels agents socials que ens representen és el cas que aquests fan dels nostres maîtres a penser (l’eco ha estat la resposta que ha rebut Guillem López Casasnoves o Pau Obrador: ningú en premsa ha pres el vostre relleu i ha encetat el debat. Possiblement perquè el que diueu no només és assenyat sinó que és el que alguns no volen sentir).
Està clar que seguir el camí actual, aquest model turístic, ens portarà a un atzucac i cal ser valents i radicals (en el sentit etimològic del mot) per tal de trobar-hi una sortida. I el secret rau en el canvi de mentalitat del sector per esdevenir, tal com diu n’Àlex i en Guillem López, empresaris i no botiguers, i qui vulgui viure que arrisqui i, qui no, que desaparegui. De fet, estem parlant de selecció natural. I sol guanyar qui fa les coses mirant a llarg plaç i no esperant el benefici immediat. El pa d’avui moltes vegades és fam per demà.
I el paper de l’administració no ha de ser el de treure les castanyes del foc a aquells a qui l’aposta no els ha sortit reeixida sinó marcar unes mínimes normes perquè el joc sigui just.
I vull acabar amb una pregunta als experts: quin grau de culpa tenen les administracions públiques (menorquines o, si es vol, estatals) en aquesta crisi que, si no tenc mal entès, és macroeconòmica (corregiu-me si el que dic és un disbarat).
Molt d’acord amb tu, Pau. De fet, sa meva darrera entrada duia per títol “Oferta complementària” i volia ser com una pluja d’idees per trobar aquestes potencialitats que crec que té Menorca en quant a destí turístic, més enllà des “sol i platja”.
Molt bò, Pau, m’ha agradat molt.