Mnemòsine, l’enjogassada

Els mecanismes que regulen el funcionament del cervell —en concret, els que s’encarreguen de la memòria— semblen moguts per una mena d’atzar que defuig l’abast de qualsevol lògica. Almenys, aparentment. Per molt esforç que hi esmercem, no sempre recordam allò que hauríem volgut retenir i, a l’inrevés, més d’una vegada el pensament ens sorprèn recuperant foteses que, ves a saber per quins set sous, va decidir retenir. Diria que als relats mitològics no hi apareix així, però es veu que la titànida Mnèmosine, la personificació de la memòria, devia tenir un caràcter força enjogassat, tal i com demostren els resultats de les seves pràctiques.

Potser exemplifica aquesta realitat capriciosa el fet que, després d’haver passat una caterva d’anys dins del sistema educatiu obligatori, les innombrables hores de classe patides acostumin a quedar reduïdes a uns pocs records, anecdòtics la majoria de vegades, però recurrents. El temps ja s’encarrega d’anar-los recreant, manipulant-los subtilment, fins a idealitzar-los i convertir-los, més d’una vegada, en fets molt diferents d’allò que van ser originalment. Esdevenen, açò sí, les restes del naufragi de l’edat d’or de cadascun de nosaltres. Moltes vegades, aquestes romanalles prenen la forma de frases amb què identificam uns pocs professors que, tot i no ser-ne sempre conscients, ens van marcar des del moment en què les seves paraules esdevingueren lliçons de l’escola de la vida, molt més que no pas els continguts específics de les matèries que impartien (els quals, en la majoria dels casos, han acabat abandonats, acumulant pols, en algun racó perdut dels plecs cerebrals).

Capbussar-se per aquesta mar de records té, més enllà de la nostàlgia amb què corroboram que hem anat envellint inexorablement, altres vessants més profitosos. Per exemple, el sociolingüístic. La majoria de les frases dels professors que ens quedaren marcades van ser proferides en castellà, llengua vehicular de l’educació general bàsica fins a tocar de la dècada dels noranta del segle passat. Així, per exemple, algunes generacions maoneses creixeren agombolats pel «cállense pollos» amb què un (aparentment) venerable professor feia callar els grups de fillets que, esgavellats per qualsevol cosa, feien xivarri a l’aula; o pel «no seáis corderos» amb què, amb insistència, un altre professor els encaminava a la vida social futura; o l’antològic «¿Los derechos del niño? ¡A la mierda los derechos del niño!» amb què un altre individu volia fer entendre, d’una manera força barroera, que no hi havia drets sense deures (o potser alguna cosa més obscura, mala de copsar a determinades edats). Aquests i altres aforismes, vists amb perspectiva, traspuaven un sistema de valors que, en aquell moment, passava totalment desapercebut als ulls dels infants i que, malauradament, encara som lluny de superar: uns mots com «cosas peores os pondréis en la boca en vuestra vida» agafaven el seu vertader valor quan anaven adreçats, especialment, a les alumnes. Sobretot si qui els proferia ho feia acompanyat d’un to de veu burleta.

A l’institut, les coses variaven de manera significativa. Era un altre món, sobretot per als alumnes acabats d’arribar d’una escola exclusivament per a mascles, com va ser el teu cas, justament a l’edat en què la testosterona començava a esgavellar-se a les totes. En aquella època, el canvi de centre era com una mena de ritu de pas, d’iniciació a l’edat adulta: els professors fumaven dins les aules, els alumnes també ho feien al passadís, no hi havia mòbils i sí una col·lecció enorme de motocicletes amb el tub d’escapament trucat aparcades al patí del centre… Des d’un punt de vista lingüístic, la cosa va millorar lleugerament (després d’haver cursat, a l’EGB, una assignatura anomenada Lengua Balear, ara n’hi havia una altra amb el nom correcte de l’idioma, tot i que col·loquialment la gent l’anomenava amb un hipocorístic, cata. Era una manera de fer que també s’aplicava a altres matèries, algunes de les quals es podien cursar, fins i tot, en la nostra llengua: soci, natu… Lengu, però, només ho podia ser la castellana: no fotem!).

En els anys del BUP i del COU, més d’un docent va deixar anar alguna frase que, sense esser-ne ningú conscient, acabà esdevenint lapidària, com l’espontània «Déjame vivir, Bep», amb què un professor d’història de l’art va intentar torejar una pregunta que l’havia deixat, literalment, descol·locat. En altres instituts, la cosa també anava lluenta: «no seáis focas sifilíticas» era una expressió amb la qual un professor s’adreçava als seus alumnes, amb tota la normalitat del món, tal com recordava, no fa gaire, una col·lega que ho havia viscut en primera persona. No es tracta, ara, de fer-ne cap llista, d’aquestes expressions. N’hi hauria, açò sí, per a fer-ne un llibre (o com a mínim, per a emplenar la secció dels comentaris d’aquest blog, al final del text, que per alguna cosa hi és). Cadascú té la seva antologia, personal i intransferible (tot i que amb algunes referències compartides). Els exemples evidencien que les coses, per tot arreu, anaven de manera semblant.

No deixa de ser necessari i higiènic recordar-ho, tot açò. I no per una qüestió de nostàlgia, sinó per pura necessitat. També, perquè, des del moment que s’ha capgirat la situació i has passat de ser alumne a exercir la docència —sense canviar d’institut, un exemple clar de síndrome d’abstinència l’anàlisi de la qual defuig l’abast del text—, detalls com aquests s’han de tenir en compte. Ni que sigui perquè un exalumne t’hagi fet present una frase que, sembla, vas dir ja fa temps a classe, per molt que no la recordis (i amb la qual, fins i tot, no t’hi acabis d’identificar). Potser perquè s’ha confós de professor; o perquè en la recreació que ha fet de les teves paraules, amb el temps, ha anat elaborant un text força diferent de l’original. Sigui com sigui, l’avís és clar. I reiterat. No és el primer alumne que et retregui aquesta mena de frases, extracurriculars, anecdòtiques fins i tot, amb què segurament cercaves, per exemple, mantenir l’atenció de l’auditori o fer més entenedor un concepte complex. Eren palla al servei del gra. És el mateix que et va passar a tu, fa molts d’anys, tot i que amb el consol, a nivell sociolingüístic, que en el teu cas les referències romandran en llengua catalana, com a testimoni d’una millora evident.

No et sorprèn —al principi sí— que algun estudiant despistat es quedi amb aquestes paraules secundàries i que, en canvi, sigui incapaç d’entendre els conceptes importants. Fins i tot, en els textos expositius d’algun examen han aparegut aquestes frases banals, circumstancials. Es veu que, per algun motiu que se t’escapa, allò és, de tot el que els expliques, el que els queda gravat a foc a la memòria. Segurament perquè els sorprèn sentir-t’ho dir. Anys després, de fet, encara ho recorden. Unes poques paraules. Una idea. Per exemple, que els textos del cantautor Joaquín Sabina semblen llistes de la compra. Que no tenen cap mèrit. No saps per quin motiu ho vas comentar. Segurament, parlant de poesia, en un moment de debilitat… Ets incapaç de recordar-ho. Ara bé, el que va quedar clar és que pensaves que Sabina era un escriptor mediocre. Res a veure amb la matèria. I t’ho recorden. Perquè ho vas dir.

Podries seguir, per aquest camí, perquè la llista, a mesura que la vas descobrint, va engreixant. Tens la sensació, alguna vegada, que ets un bocamoll. Hi ha força motius que ho justifiquen. Fins i tot, durant una sèrie de cursos, va funcionar una web, creada per un exalumne teu que era i és una maquineta de la informàtica, en què els estudiants de l’institut anaven incorporant-hi aquesta mena de comentaris (les frases cèlebres dels professors, per a entendre’ns), tot fent-ne una mena de florilegi. En el darrer any de ser al centre, cap al final de curs (segurament en pensar que l’acció no tindria efectes acadèmics) et va facilitar les claus per a accedir a la web, de manera que vas comprovar que eres un dels professors amb més cites recollides. En moltes d’elles, és cert, t’hi vas reconèixer. En més d’una, però, vas comprovar que cal mesurar molt bé allò que s’ha de dir a classe, perquè les interpretacions dels mots que en pugui fer la gent se t’escapen. Més val evitar-les, per si de cas.

Tot i relativitzar-ho, sí que t’ha servit per veure fins a quin punt un mestre és, a la feina, un model. Per a les coses bones i, també, per a les que no tant. Que, d’una manera o una altra, acabes influenciant els alumnes —alguns en diran adoctrinar, d’açò; és, senzillament, educar—, per la qual cosa cal ésser molt primmirat a l’hora de dir segons què. Malgrat fer-te el propòsit de no tornar-hi, després, a l’aula, espontàniament, quan l’ocasió ho requereix, no pots evitar de deixar anar paraules, sense esser-ne conscient, que potser qualcú, d’aquí a uns quants d’anys, t’acabarà recordant perquè, de fet, seran els mots pels quals et mantindrà viu en la memòria. Són les juguesques a què ens té acostumats Mnemòsine, la titànida.

Visits: 0