Països Catalans i espai comunicacional

Amb aquest post intent treure del soterrani dels comentaris (entrada relativa a Eduard Coll) per airejar-lo, al terrat, un tema que trob d’un gran interès: la manca d’un vertader espai de comunicació nacional (i ja sabeu a quina nació em refereixo). I ho faig a partir d’una cita d’un article de l’imparable Alzamora a l’Avui en què parla de Pere Sampol i d’Unitat i que és prou clarificador del panorama:

“Aquí, però, a la Catalunya catalana, molts només el coneixen [a Sampol] per haver estat l’autor d’una exclamació -“Això és es colmo”, en referència a les aventures de l’esmentat Matas i alguns membres, i mai més ben dit, del seu gabinet pels puticlubs russos- que per aquests rodals fa molta gràcia. Potser per això l’altre dia, a la presentació de la candidatura d’Unitat a Barcelona, hi brillaven per la seva absència TV3 i Catalunya Ràdio, que finalment van declinar amablement la invitació d’entrevistar Sampol, cosa que, com va dir en la seva intervenció, el va decebre comprensiblement. La política illenca continua sent del tot ignorada a Catalunya, seguint la nefasta lògica de la separació per comunitats autònomes en què han aconseguit enfonsar-nos, i potser farà falta que arribi un diputat nacionalista a Madrid perquè des de Barcelona alguns comencin a fixar-s’hi. Caram amb els Països Catalans, amb perdó un altre cop.” (Avui, 16 de febrer de 2008).

Com ho hem d’aclarir, tot açò? Enviam els catalunyesos a filar estopa i fem com en Climent, des del País Valencià, amb El Temps? De fet, hi ha res a fer?

Share Button

3 comentaris

  • L'amo de can Maleno

    8 març, 2008

    Me sembla, Pau, que es teu comentari no és un reflexe de sa realitat sinó de ses teves esperances o desitjos. No no veig per enlloc que a Barcelona es comenci a creure en els Països Catalans, ni que es vegi la literatura catalana o en català com un mercat emergent. No fa masses dies deia en Ferran Torrent que no es veia acabant els seus dies escrivint en català, que es veia fent altres coses perquè açò no té futur. Tant de bo s’equivoqui, però me sembla que ses estadístiques (nombre de lectors) li donen la raó.
    I sí, si creim en els Països Catalans, els haurem de lluitar noltros, no crec que des des Principat en facin res, i menys amb aquest govern (recordeu ses recent crítiques a sa crosta nacionalista?)

  • Pau

    8 març, 2008

    La feblesa de l’espai català de comunicació és preocupant. Compartir una cultura és en definitiva compartir un espai de comunicació. El panorama certament no és massa engrescador. Tanmateix hi ha excepcions notables, entre les quals es troba Vilaweb (per cert per aquestes eleccions ha produït uns vídeos molt interessants). És un mitjà de comunicació que no només creu en els Països Catalans sinó que també en parla!!

    Compartec amb en Sebastià Alzamora aquest sentiment d’Ignorància. De fet moltes de les crítiques culturals i polítiques que he fet en aquest blog van en la mateix direcció. Es frustrant que ni “els teus” et facin cas. Potser és que l’establishment de Barcelona (no ho oblidem una ciutat europea de primer nivell) no hi ha cregut mai amb tot això, de fet just ara hi comencen a creure. Ells volien conquerir Espanya primer i Europa després…. I a Madrid encara se’n riuen.

    Tanmateix per mi no és un qüestió tan política – que ho és – com cultural i social. Entre d’altres coses a la cultura catalana li ha costat molt creure en el concepte de mercat. I quan dic mercat no vull dir capitalisme sinó més aviat espai d’intercanvi i distribució . Les polítiques en defensa del català i la cultura catalana han donat sovint més importància en la producció en català que a la distribució dels productes en català (que valen la pena). De que serveix escriure una novel·la si no arriba a les llibreries? De que serveix produir discos bons si no és venen?

    Per sort tot això està començant a canviar (només en el camp cultural). Les indústries culturals que treballen en català s’estan reforçant, professionalitzant i internacionalitzant. El cas més clar són les editorials. El català ha deixat de ser un element ideosincràtic que cal defensar,i a passat a ser una oportunitat de mercat, un negoci tal com ho és el castellà, el francès i l’Italià. Un procés similar està passant amb la música en català (per cert els dos grups més destacats un és valencià Obrint Pas i l’altra mallorquí Antònia Font). Potser tot plegat no és tan romàntic però per jo crec que això és bo.

  • Santi

    7 març, 2008

    No crec que hi hagi res a fer. La trista realitat és aquesta, des del Principat també ens veuen com una província, com un territori conquerit.

    Està ben aclarit que, si quan acabi aquest comentari falten 30 segons menys per a la indepedència, en aquesta independència no hi entraran les illes. Si arriba aquest no moment, no es farà ni el gest, des de Barcelona.

Els comentaris estan tancats.