La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.
Aquest dijous, la casualitat climatològica m’ha fet pensar, en primer lloc, en l’esplín baudelairià. Concretament, l’he rememorat a partir del poema LXXVIII de Les flors del mal, en què el jo poètic descriu un dia de tempesta, feixuc, negre com el que hem passat. En aquest text destaca la imatge, que es descriu en els dos primers versos de la tercera estrofa, en què els reguerons d’aigua de pluja que cau de les teulades és comparada amb les reixes d’una presó. Evidentment, el poeta maleït no va escriure un poema meteorològic. No n’era, aquesta, la finalitat, sinó que va emprar el mal temps com a recurs a partir del qual transmetre al lector el seu estat d’ànim, que ens podem imaginar fàcilment. N’hi ha prou amb la cita d’uns altes versos per a acabar-ho de comprovar: «carros de morts, molt llargs, sense timbal ni música, / desfilen lentament en el meu cor», s’afirma a l’inici de la darrera estrofa d’aquesta composició, en els mots traduïts al català per Jordi Llovet. Queda perfectament definit l’spleen tal i com el concebia l’autor francès: una mena de malenconia o d’angoixa vital, de tedi absolut que ens empresona, l’origen del qual, però, desconeixem, fet que encara el fa més pervers.
Aquest poema de Charles Baudelaire sempre m’ha semblat una font clara d’inspiració de la cançó «Black Sabbath», del grup musical homònim. El rock dur d’aquests precursors de tants de subgèneres metàl·lics, com el doom metal, excel·leix en aquesta peça que enceta el primer treball de la seva discografia, de 1970. Un tema, que s’inicia amb el so de fons de la pluja, que cau de forma constant, mentre sonen unes campanes que l’oient associa automàticament a una cerimònia fúnebre. Tot seguit, s’hi afegeixen els sons esmolats i feixucs alhora, de les guitarres distorsionades, del baix i de la bateria, els quals donen pas a una cançó molt lenta, escruixidora (i llarga: més de sis minuts) que es converteix en una perfecta banda sonora de l’esplín Baudelairià. La lletra hi ajuda, tot i que es desvia temàticament d’allò que exposa el poema LXXVIII de Les flors del mal. Ozzy Osbourne, el cantant de Black Sabbath, posa la veu a qualcú que s’enfronta al diable i que, a més de la lectura literal (satànica si es vol: un contingut que també trobam en alguns poemes del francès), ens pot dur a una de més profunda, que mostra l’ésser humà, com passa tantes vegades, enfrontat als propis dimonis interiors, aquells que ens habiten a contracor.
Sigui com sigui, tant una composició com l’altra s’han fet presents activades pel dia plujós en què s’ha manifestat aquest dijous de gener, s’han convertit en perfectes correlats objectius amb els quals voldria explicar, de la manera més clara i eficaç possible, un estat d’ànim, sense caure en l’exhibicionisme gratuït o en el papanatisme. Voldria emmarcar-los, teòricament, en el fenomen que va definir T. S. Eliot, segons el qual, l’artista ha de cercar objectes (o grups d’objectes) que, esdevinguts símbols universals, serveixin per a expressar emocions. De fet, l’autor de The waste land considera que no hi ha cap altra via vàlida per a fer-ho: «l’única manera d’expressar l’emoció en forma d’art és trobant un “correlat objetiu”; dit d’una altra manera, un grup d’objetes, una situació, una cadena d’esdeveniments que hauran de ser la fórmula d’aquesta emoció concreta, de manera que, quan els fets externs, que han d’acabar en una experiència sensorial, es donin, s’evoqui immediatament l’emoció». Amb aquestes paraules ho explica a l’article «Hamlet», mots teòrics que es poden exemplificar fàcilment amb una referència que és tan clara com inevitablement cursi. Hom pot dir que està trist, la qual cosa és, bàsicament, informació i prou. Però si el que s’afirma és que «plou dins el meu cor», tot i que es diu la mateixa cosa, l’ús de la pluja com a via per a expressar una emoció, és a dir, el fet de convertir el fenomen meterològic en correlat objectiu, fa molt més efectiu el missatge, perquè la càrrega estètica que conté el reforça, fa que el lector hi connecti emotivament.
Si coment tot açò és perquè la pluja (ja sigui la real, la baudelairiana, l’evocada per Black Sabbath o, millor, totes tres alhora) és el millor recurs expressiu que he trobat per a assajar de fer arribar als lectors d’aquest xalandrum les emocions amb què he entomat aquest dijous plujós de gener. Entomat, sí. Tot açò pensava, mirau per on, mentre al cementeri de Maó, agombolats pel so humil, solemne alhora, de la campana fúnebre de l’entrada, acompanyaven s’àvia Tonyi, que havia emprès, als noranta-cinc anys, el darrer viatge, l’exili definitiu. Allí érem, entre tantes tombes, fent, al costat del taüt, el camí cap al nínxol on el seu cos reposarà per sempre, sota una pluja feble però constant, que ens xopava a tots els assistents, a més de la roba o dels paraigües, el cor, l’ànima. L’art, l’experiència estètica, en aquesta ocasió també ha ajudat a manifestar les emocions més sinceres. Fa un temps, la difunta havia deixat dit que volia ésser acompanyada, en aquest moment de comiat, per la música de «El cant dels ocells». La tria, per molt que pugui semblar òbvia, no podia ésser més encertada. I així, mentre els operaris de la funerària segellaven el nínxol, on avi i àvia s’havien retrobat després de tants d’anys, la interpretació magistral del violoncel de Pau Casals, ple de melancolia, ens ha permès de recordar, per uns moments, tot allò que ens vinculava afectivament a na Tonyi, des de les coses més genèriques (que era una bona persona, que es feia estimar, i un interminable etcètera) fins als petits detalls que formen part de la llegenda íntima de cadascú (les paraules encertades i contundents que va dir aquell dia, un gest espontani que traspuava un caràcter molt personal, una rutina telefònica, tan breu com necessària…). Sobretot, aquests darrers.
Sota la pluja, embolcallats per la música, hem copsat la veritat punyent que, a partir d’ara, tot allò relacionat amb n’Antònia només es podrà conjugar en passat, des del record i l’enyor que s’hi associa, la qual cosa ha fet que els reguerons de pluja, per uns moments, s’hagin confós amb les llàgrimes de la gent que contemplàvem l’escena, tan senzilla com colpidora. Ha estat un moment únic en què la tristesa i la bellesa s’han donat la mà. I, casualment o no, coincidint amb el darrer acord musical, amb l’última nota del violoncel de Pau Casals, els operaris han acabat la seva feina i s’ha aturat, de cop, la pluja.
Visits: 1