Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.
La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.
I l’èxit de «September in the rain» és evident, com ho demostra el fet que se n’han fet infinitat de versions. Amb una cerca superficial pel món cibernètic, la podem trobar interpretada per més d’una trentena d’artistes diferents. Les més antigues, del mateix any en què va ser publicada, i que ens envien directament al món d’entreguerres, són les de James Melton i la de Guy Lombardo, aquesta darrera instrumental. Meravelloses! En ser, a més, una cançó la lletra de la qual no fa cap referència al sexe del jo protagonista, ha pogut ésser interpretada tant per homes com per dones. Jo em quedaria amb les versions de Sarah Vaughan, Dinah Washington o Frank Sinatra (els crooners són una de les meves debilitats musicals) i evitaria les que n’han fet Annie Lenox, Norah Jones o Rod Stewart. Les interpretacions instrumentals també són diverses, gairebé sempre des del món del jazz (l’acceleració de Red Garland o el protagonisme de la trompeta en la de Harry Edison Quartet). Són una delícia, però m’hi manca la lletra.
A més, es pot gaudir el tema a partir de les aproximacions que s’hi han fet des d’estils molt variats, curiosos alguns d’ells, com el country (Willie Nelson), el pop-rock (Airplane), el doo-woop (The Duprees, amb un començament irresistible) i el soul vocal (The Platters o The Cocabelles). Fins i tot els Beatles, en els seus inicis, es van atrevir a fer-se seva la cançó (cantada per Paul McCartney, inserida de ple en els ritmes beats). I com que la bona música no sol entendre de fronteres, són recomanables la versió francesa, molt lliure pel que fa a la lletra, de Jill Barber i, sobretot, la de Ramon Folch i Camarasa. Aquesta darrera és la que interpreta Guillem d’Efak. És aquesta, que vaig descobrir en adquirir el doble disc compacte amb la seva discografia completa, la que ha permès de posar el fil a l’agulla de què parlava en començar el text.
No hi ha mes de setembre en què la melodia i la lletra catalana del tema no em vénguin a la memòria. La traducció o adaptació que en va fer Folch i Camarasa és gairebé literal, respecta gairebé tot el sentit de l’original. Però és incompleta. Vegem-ho. Diu la cançó que “les fulles van abandonant la branca, / per setembre, temps plujós” i que “el sol morí com un caliu que s’apaga, / un setembre, temps plujós”. Tenim, per tant, les referències clares a l’arribada de la tardor. I, en aquest escenari decadent, s’hi insereix la referència a una història amorosa: “a cada mot d’amor que murmuraves / feia el plugim el contrapunt més dolç”. Una història que marca profundament el jo protagonista del tema, per al qual “si el maig vingué, per mi encara és setembre, / un setembre, temps plujós”. Només, però, si acudim a la versió anglesa original, sabrem que la persistència del record amorós es dóna perquè aquell mes de setembre “brought the pain”, va dur el dolor. Per què aquest oblit en la versió catalana? No deixa de ser un detall curiós.
No hi ha mes de setembre en què la melodia i la veu vellutada d’Efak no em vénguin a la memòria. Ni que sigui, com enguany, per fer-me enyorar encara més la pluja. D’humitat, n’hem tingut a cabassos. De vent, déu n’hi do. Però, d’aigua… La sequera comença a ésser preocupant. El canvi climàtic és una evidència. El temps ha fet encara més feixuc i fins a un cert punt èpic el començament del curs acadèmic i el retorn a les rutines. Sort que la música ajuda a passar els dies, a empènyer els anys.
Visits: 0