Quatre lectures i una mateixa qüestió

Dilluns vaig acabar la lectura d’un llibre d’assaig que porta per títol After the Car i que tracta d’imaginar un món sense cotxes. El conglomerat industrial i energètic que gira al voltant del cotxe és potser l’element més important del segle C20. Entre d’altres coses el cotxe ha definit la forma de les nostres ciutats, ha contribuït decisivament al canvi climàtic i ha marcat profundament la política exterior i militar. Els autors del llibre creuen que el cotxe tal com el coneixem té els dies contats. Ni és un sistema prou eficient ni hi ha prou petroli per sostenir-lo massa anys. El llibre – que fa un repàs exhaustiu de tots els factors socials i tecnològiques implicats – descriu tres escenaris possibles, /‘local sustainability’, ‘regional warlordism’ i ‘digital networks of control’). Dues idees m’han cridat especialment l’atenció: la importància del món virtual en la redefinició de la mobilitat del futur i la percepció que el canvi serà ràpid i fins i tot catastròfic. No vindrà d’un replantejament col·lectiu del paper del cotxe sinó més aviat del seu collapse. I mentre l’era del cotxe està arribant a la seva fi nosaltres esteim gastant més diners que mai en subvencionar la seva compra i fer carreteres i més carreteres. No valdria més la pena invertir els diners en les tecnologies del futur, per cert tal com fan els xinos?

Llegia aquesta setmana sobre la defensa numantina que el meu batlle Vicenç Tur fa dels interessos especulatius dels propietaris de la quarta fase del polígon. I és que el consell Insular ha aprovat una moratòria comercial als polígons industrials per prevenir l’implementació de grans superficies comercials. La moratòria és una resposta a les noves lleis comercial promogudes per l’estat Espanyol, les quals anulen les lleis autonòmiques corresponents amb l’únic objectiu d’afavorir a les grans superficies. Curiosament dijous El País – un diari gens sospitós de ser pro-petit botiguer – publicaba un reportatge sobre les conseqüències negatives de la ràpida desaparició del teixit comercial a les ciutats i el creixent poder de les grans superficies. No em deixa de sorprendre que en Vicenç tur defensi amb tanta força els interessos especulatius d’un grup tan reduït de gent, com si l’aparició de Mercadona només creàs llocs de treball i no en destruís. Com si el consum desorbitat i el deute privat fos l’única resposta possible a la crisi econòmica provocada entre d’altres coses per l’especulació, el consum desorbitat i el deute privat.

Dijous llegia al suplement de tecnologia del guardian un article sobre la mort sobtada de les descarregues il·legals de música. Es veu que hi ha hagut una disminució de la pirateria digital sobretot en el camp de la música. Aquesta disminució no té res a veure amb l’acció coercitiva de l’estat, sinó amb l’aparició de serveis musicals en línia realment innovadors. Com ja vam comentar fa uns mesos serveis com itunes, last.fm i spotify.com estan canviant la manera com s’accedeix i es disfruta de la música. I mentre tot això passa els nostres ministres de cultura estan inventant-se noves lleis contra la pirateria que només persegueixen protegir el negoci d’unes discogràfiques, que han estat incapaces d’adaptar-se al nou context digital. Quin sentit gastar-se tants diners i esforços en protegir un model en recessió? No seria millor gastar-se a guanyar el futur? Perquè cap discogràfica ha estat capaç de reinventar-se en el món digital?

Avui llegia l’article dominical de salvador Cardús sobre la Crisi- la mare de totes le crises. Per en Cardús la veritable crisi “no és la que ara atrau tots els focus d’atenció social i política, sinó la que la va precedir i que es va caracteritzar per un creixement continuat, artificiós i accelerat durant gairebé una dècada.” La crisi d’avui és només la conseqüències del desastre social, econòmic i polític dels darrers 15 anys. Uns governs que van fer als ulls a l’especulació que els finançava els seus projectes de nou ric; un increment esbojarrat del consum (i de la mà d’obra barata) van fer ajornar molts projectes d’innovació, d’internacionalització i les injornable millora de la productivitat de l’economia; una societat terriblement desorganitzada que no està preparada per fer front a tot el que vindrà, i uns serveis públics desbordats amb nous problemes…..
Quatre lectures molt diferents però una mateixa qüestió. El nostre problema no és la crisi, ni tan sols el capitalisme sinó el model de creixement, i de societat. I és que des del Batlle, fins a la ministra passant pel món econòmic aquí ningú vol canviar, ningú està disposat a proposar decisions difícils i avançar-se al futur. I si això continua així la nostra serà una la història d’una agonia lenta que durarà molts anys.El futur pertany als qui treballin amb visió estratègica, als que realment sepin innovar, als qui donin resposta a les coordenades del nou món que ja és aquí, als qui s’adaptin al futur enlloc de conservar un passat que ja no és, als que treballin per crear nous esquemes de pensament, de coneixement i de creixement..

Share Button

2 comentaris

  • Pau

    25 novembre, 2009

    El futur pertany als innovadors (a vilaweb per exemple que acaba de renovar el seu format i que ha reinventat la manera com una nació parla en sí mateixa). Ara bé jo estic fart de managers educatius que per justificar el seu sou només fan que canviar-ho tot cada dos anys (perquè així és clar no canvii res).

  • Isma Pelegrí

    24 novembre, 2009

    Amb l’activitat que hi ha per Xalandria, no tenc gairebé temps material per llegir com toca les entrades del blog. El nivell dels nostres maîtres à penser és molt alt i els textos volen temps. Finalment he pogut fer una llegida a la teva entrada, Pau, i me sembla molt interessant la conclusió que n’extreu: el futur pertany a qui tenguin visió, als innovadors. Interessant i compartida. Ho dic pensant en el meu lloc de feina, en què les inèrcies engegades fa anys, l’immobilisme còmode, ens impedeixen d’oferir l’educació que la societat actual demanda (i que no vol dir abaixar-se els calçons, com alguns volen fer veure -maliciosament- per justificar el seu statu quo). Com va dir no sé qui, no es pot oferir una educació, al segle XXI, amb professors del XX i mètodes del XIX (i així estem, en línees generals). Per la casa encara hi ha gent que afirma amb el cap ben alt que fa cinquanta anys l’educació era molt millor que ara.
    Ben cert és que els canvis succeiran, però haver de patir la lenta agonia pot significar la pèrdua total de motivació dels que sí creiem que cal adaptar-nos al moment en què vivim. Però ja sabem, n’hem parlat per aquí, que l’administració és, per definició, al·lèrgica als canvis.

Els comentaris estan tancats.