Fa uns tres anys estic realitzant un curs de Formació en Teràpia Familiar Sistèmica. Aquesta formació la duim a terme diferents professionals de l’administració local de Menorca i m’agradaria donar-vos a conèixer quatre pinzellades d’aquestes tècniques d’intervenció en famílies.
Amb aquests darrers anys m’he adonat de la importància de treballar amb les famílies quan algun fillet o adolescent presenta problemàtiques conductuals, o altres símptomes dificils de treballar de manera individual amb la persona i prou. No és que hagi descobert la panacea, ni que abans no en fos conscient d’aquesta importància de la família, però he après que poc podrem fer per treballar,per exemple, un cas de psicosis, transtorns conductuals, o anorèxia, sense conèixer a fons la família i treballar el sistema que produix aquest símptoma.
La intervenció sistèmica planteja el pas de l’individu al sistema, de l’intrapsíquic al interpersonal. Així no interessa un individu “malalt” sinó les maneres d’organizació del sistema en el què un individu demana atenció. La intervenció sistèmica utilitza així la interacció com element de traball i comunicació. És així que no atén el “perquè?” un individu reacciona de determinada manera sinó en el “com?” ho fa.
Una tècnica que destacaria de les que utilitzam i que ara faig servir a l’hora de treballar amb els meus alumnes, i que per tant remarc que no només és exclusiu de les teràpies i la psicologia, és el genograma familiar. Vull puntualitzar la gran informació que aquest ens pot donar, ens permet tenir una vista de la història d’una família i els seus avantpassats. Una tècnica que és capaç de desvetllar possibles conflictes i/o coalicions que poden estar incidint en l’actual problemàtica familiar. El context i els diferents sistemes familiars ens porporciona una gran base per fer unes primeres hipòtesis en el diagnòstic de la problemàtica que ens presenta la família.
Amb açò vull enlleçar amb l’article d’en Santi que parlava de la problemàtica del sistema educatiu i amb els comentaris que han anat sortint sobre la dificultat d’atendre aules tant massificades i professorat poc format, jo afegiria que una de les coses que més té abandonades el sistema educatiu és l’atenció i el treball amb les famílies dels alumnes; i ara aquí em surtiran els mestres amb les urpes que açò és impossible amb la quantitat d’alumnes que tenim i el poc temps del que disposam. Sí, és ver, jo som la primera que s’em fa molt dificil atendre a totes les families que tenim, però potser, de les poques vegades que podem treballar amb elles hi treballessim a consciència, des del no-jutjar, des del coneixement contextual on es mou la família, des de la recerca constant d’idees perquè la intervenció amb elles sigui més fàcil i accessible, etc, pot ser llavors, algunes problemàtiques que se’ns presenten entre el nostre alumnat seria solucionable, o si més no, reconduït al no fracàs, i no només em referesc a l’escolar.
Visits: 2
Certament, sembla ser que la teràpia sistèmica dóna, com diu un amic meu de formació psicològica, en el clau. Si funcionam per sistemes (familiars i d’altres) és lògic que es valori i es conegui el sistema en la intervenció individual. Quan treballava en una llibreria infausta en temes de creixement personal i desenvolupament professional (així en deien) tenia la sensació compartida que alguns llibres i autors anaven de ver, que molts pocs hi anaven, i alguns d’aquests eren els sistèmics.
I Maria, el que dius, del tema educatiu és cert, per jo. No sabia si escriure-ho aquí o en l’entrada d’en Santi, però pens que hauríem de fer nostra aquella sentència falangista segons la qual “que inventen ellos”. Al sud europeu hauríem de dedicar esforços a la imitació de models prèviament estudiats i valorats i adaptar-los “a la nostra realitat”. Emperò aquest actual model no duu enlloc, sembla que al col·lapse (tot i que la penya s’acabarà autoregulant i readaptant-se). No és que tingui dos quarts d’ESO amb 33 alumnes a l’aula, tant de bo fos aquest el tema a resoldre.
Ara que a Catalunya el germaníssim és conseller jo pens que cal cremar dos o tres consellers i dos o tres ministres del ram de manera consecutiva, i que s’atreveixin a tirar endavant polítiques de llarg abast, de desfuncionarització gremial del professorat, d’intervenció social directa més enllà de l’aula i del centre, de saber que l’educació crea riquesa i fa pròsperes les societats que hi confien com a primera prioritat.
Gràcies Fidel, veig que coneixes el gran moviment de Palo Alto, i amb açò també vull destacar els sistèmics de Milà amb Panazzoli al cap davant i el de Nova York amb un terapeuta dels grans, Salvador Minuchin.
Interessantíssim anar batallant per una concepció sistèmica de la psicologia i la sociologia, que faci entendre (els informàtics fa anys que ho entenen, de Palo Alto va nèixer la teràpia sistèmica per cert) que sense entendre el context, l’individu no és res, és mor si es queda sol, ja ho va dir Aristòtil que l’home és polític o no serà, en el sentit de polis, ciutat, entorn…i família, és clar. Un eix clau en trastorns com el depressiu o altres que na Maria coneix tan bé, problemàtiques de personalitat, on sovint es considera al jove el PI (pacient identificat) i no és més que l’instrument, la conseqüència, d’un conflicte de parella, un subjecte de triangulacions, una peça del tauler.
Si familia, mestres, alumnes i liders socials no fan feina junts darrera sa parauleta RESPONSABILITAT, cadascú la seva, no hi ha res a fer.
Val a dir també, per introduir un poc de conya, que a vegades la psicologia busca causes profundes, antigues, familiars, neurosis, trets de personalitat per descriure el que només es el mal rotllo que fot que et deixi la nòvia, jaja.
Besades, Maria, segueix explicant-nos cosetes del curs!