Fulls de dietari: 8 i 9 d’agost de 2008

[8 d’agost de 2008]

Un dels atemptats sonors més grans de la història de la música va ser perpetrat per Opus: “Life is live”. La vida és el directe. Molts moments de la meva infantesa estan esquitxats pels na na nanana d’aquest tema de funesta memòria, tot i que sembla que he sobreviscut al trauma. La banda (i perdonin els grups de veritat per emprar aquest terme, però no trob sinònims amb connotacions positives), per fer creïble el seu missatge, va gravar el seu esperpent musical en un fals directe: al llarg de tota la peça es senten de fons aplaudiments enllaunats. El despropòsit, així, adquiria la seva màxima dimensió. Ara bé, el directe és l’ànima de la música, de qualsevol música.Per una sèrie de motius, em manca bagatge de concerts, de directes. Ja m’agradaria poder-ho aclarir, tot i que el fet de viure a una illa allunyada dels circuits comercials no em posa les coses fàcils. En plena adolescència, des de Menorca, vaig assistir a tots els concerts que vaig poder: l’estrena, amb tretze o catorze anyets, va ser el de Loquillo al poliesportiu de Maó (edifici que va trontollar, literalment, i que a dia d’avui encara se’n ressent). Aquest és dels esdeveniments que marquen, va ser el principi. Després van venir una sèrie de concerts amb grups d’aquí o propis, una llarga lletania formada per noms com, i cit sense cap ordre, Nit Seca, Ja T’ho Diré, Manners, Sir Urien, Pasaje Secreto, Upupa Epops, Punxa, Kop d’Estat, Més Canya, Ocults, John Lord i Ian Paice (Deep Purple o Whitesnake!) en una jam session a Son Ganxo… Fins i tot, vaig pujar damunt d’un escenari un parell o tres de vegades per sonar (interpreteu aquest verb com vulgueu) la bateria amb una colla que ens fèiem dir Pix de Kristu.

Durant els gloriosos anys universitaris, l’economia de subsistència va fer que no veiés un número suficient de grups damunt dels escenaris. Encara record les vegades que vaig veure un cartell anunciant l’actuació de Pantera (presentant Far Beyon Driven!) i la impotència de no fer el suficient per anar-los a veure. A més, en aquella època era molt més curt de mires que no pas ara i no tenia oïda per res més que el Heavy Metal. Als pocs concerts als quals vaig assistir, ara, avui, no hi aniria ni de franc: Gamma Ray, Stratovarius, Rage, Helloween, Skin… En salv, ja a les acaballes de la meva estada principatina, les vetllades amb ?.l.t. i Kitsch (al Mercat de la Música Viva de Vic), Soulfly i Queens of the stone age (el concert que m’ha deixat més impressionat fins al dia d’avui).

Enguany he patit una certa enveja perquè m’hauria agradat anar a veure Tom Waits que actuava a Barcelona. Més d’una vegada he arribat a planificar un viatge per poder gaudir qualque concert que s’ho valgui, però la cosa s’ha quedat sempre en una simple intenció. Un poc més lluny vaig arribar el 1996, any en què tenia una entrada per anar a veure Kiss a Saragossa en la seva gira de retorn (la primera). El concert va canviar-se de data (el van passar al juny) i un servidor va estimar-se més anar a les festes de Sant Joan de Ciutadella. Vist de lluny, em penedesc de tot cor, tot i que la cosa no té remei i, com diu la saviesa tel·lúrica, totes les deixades són perdudes.

[9 d’agost de 2008]

Per motius de feina i, sobretot, de plaer, estic rellegint el Gènesi, el primer llibre de la Biblia. Ho faig emprant el text de la traducció interconfessional catalana, la BCI, que m’ha permès de fer una lectura molt més completa del text. Quan arrib a Abram, encara sense la hac en el nom, llegesc: “Tindràs un fill i li posaràs el nom d’Ismael, perquè el Senyor ha escoltat les teves penes. Serà com un ase salvatge: lluitarà contra tothom i tothom lluitarà contra ell; i viurà allunyat de tots els seus germans.” Ho deix aquí i me’n vaig a dormir.

Share Button

11 comentaris

  • àlex

    3 novembre, 2009

    Totalment d’acord, Isma. De fet jo des que vaig digitalitzar tota la discoteca tenc Rock and Roll Star i Autopista a la llista de reproducció que em pos per anar a córrer, i no és casualitat: totes dues en la versió d’A por ellos,que són pocos y cobardes.
    Jordi: gràcies per la recomanació. Me l’apunt per la carta als reis.

  • j. podrit

    2 novembre, 2009

    Vaig conèixer en Sabino a la facultat, coincidírem en algunes classes i sopars. Vos recoman aquest llibre si voleu saber més d’aquells primers temps.

  • isma

    2 novembre, 2009

    En Loquillo, des del directe “A por ellos…”, el disc que van presentar a Maó, no ha tornat a fer res de bo. La culpa la té un nom: Sabino Méndez; en abandonar la nau, les vies d’aigua es van eixamplar i, el naufragi, va ser inevitable. Ara bé, els primers discs del Loco són bàsics i, de tant en tant, encara els escolt.

  • Àlex

    2 novembre, 2009

    Isma,
    jo també vaig debutar al concert de Loquillo, acompanyat per les mares d’un parell d’amics i protegits a la graderia de la què no vam baixar en tot el concert, i també record que durant els assajos els solos de guiterra se sentien des d’avinguda Menorca. Tot això ara i aquí perquè divendres vespre vaig enganxar en directe per la tele l’inici del Pepsi Music festival de Buenos Aires amb en Loquillo i el mític Ritmo de Garaje. Tot d’una me va sebre greu per ell: sense els trogloditas, una veu que ha conegut temps mooooooolt millors i un públic glacial que no li sabia contestar allò de uooó quan ell cantava “porque yo tengo una banda de rock’n’roll”. Tot plegat, bastant tristot.

  • àlex

    26 octubre, 2009

    Tot i que un temps va tenir cert èxit, la pista del baixista santlluïser ja fa temps que va ser descartada fins i tot pel mossad.
    A hores d’ara també se sap que el postman no en té cap culpa.

  • j. podrit

    20 octubre, 2009

    No!!! En Kennedy, el va matar aquest senyor.

  • àlex

    20 octubre, 2009

    Jordi: an Kennedy el van matar el lobby dels demòcrates i la coca-cola és aigua amb sucre, CO2 i colorant, així que ja pots anar cantant.
    Tot creador (músics aficionats inclosos) hauria de ser conscient que l’obra pren vida i esdevé independent en el mateix moment de ser concebuda, eh Joan?

  • j. podrit

    19 octubre, 2009

    I no, la veritat. Ara m’estim més el teatre si m’he de gastar els pempis, a banda que sempre seus. Açò sí, m’han dit que aquest novembre vindran en Bela Fleck & The Flecktones i… qui sap?

  • Isma Pelegrí

    19 octubre, 2009

    Efectivament, Jordi, la nostra integritat moral quedarà intacta, com a mínim en aquest aspecte i per part meva. Bona cosa vaig fer, escrivint aquesta frase, la que menys valor té del text i en la qual em vaig deixar endur per la nostàlgia. M’estim més parlar de concerts. El post el vaig redactar fa un parell d’estius. Enguany he començat a posar remei a la situació: AC/DC, Judas Priest, Megadeth,Testament, han estat els primers d’un costum que esper mantenir. Que no hi anau o què, a desfugar-vos amb els vostres musics preferits (o no!)?

  • j. podrit

    19 octubre, 2009

    Sí, però el dossier sobre la mort d’en Kennedy i la fórmula de la Coca-cola penjaran per l’Emule abans que aquell desastre musicodemencial torni a a la llum.

  • àlex

    18 octubre, 2009

    I jo deman: a banda de qualque grafit fet a base de tipex a les taules del Ramis, ha quedat cap altre testimoni gràficosonor dels efímers PdK?

Els comentaris estan tancats.