The Common People

Una de les coses que m’impressiona més d’Anglaterra és la seva extraordinària tradició musical – de la qual ens arriba més aviat poc i malament. La seva riquesa i complexitat no m’ha deixat mai de sorprendre. Alces una pedra i et surt una banda de música, una revista música o una botiga de discs de segona mà. Als profans com jo – amb bon gust però poc interès- els arbres sovint no ens deixen veure el bosc. Anglaterra té una industria musical molt forta capaç de crear i exportar fenòmens tan horripilants com les Spice Girls i X-factor. Ara té també un circuit musical independent tan vast i potent com desconegut. La quantitat de sales de concerts amb programació estable és impressionant. A una ciutat com Newcastle, cada setmana es programen centenars de concerts. El número de festivals d’estiu és igualment espectacular. La música pop-rock és el més semblant que té Anglaterra a una religió profana i certament Glastenbury és la seva meca.

I dic això perquè aquest cap de setmana hem anat a una boda a Sheffield (Coneguda un temps com la People´s Republic of South Yorkshire) una de les ciutats amb més tradició musical. Aquí cada ciutat té les seves pròpies músiques que l’identifica. La banda sonora de Liverpool és l’optimisme dels Beatels. Manchester té els Smith que van retractar com ningú la grisor de l’Anglaterra dels 80. La banda sonara de Newcastle la posa Sting i Mark Knowfler. Durham té The Animals i la seva casa del sol naixent. De Sheffield em qued amb Jarvis Cocker i la seva cançó “The Common People”, una cançó més aviat agre que ridiculitza com cap altra el sistema de classes britànic.

watch?v=_EMd9zyJLgA

I per cert també hi ha una versió catalana de la cançó feta pels Manel, un grup de Barcelona que està prou bé.

watch?v=zyHzoVCnKzM

Share Button