Un estiu sense festes

Aquest serà un estiu estrany, un estiu sense festes. A les nostres places no veurem ni cavalls, ni passa-carrers, ni bandes de música, ni revetlles, ni bòtils de pomada, ni focs artificials. Allò que cap govern s’atreviria mai a fer, la pandèmia ho ha liquidat amb un tres i no res. La festa popular, juntament amb l’oci nocturn, és una de les grans damnificades d’aquesta pandèmia. Com molt bé explicava en Jordi Orell en un magnífic article a les portes de sant Joan, la situació és de desconcert. No és el meu objectiu criticar les mesures que s’han pres per combatre la pandèmia. Els governs han fet el que havien de fer i els ciutadans ens toca complir tan bé com puguem. La festa i l’oci nocturn són difícilment compatibles amb les mesures de seguretat necessàries per a combatre la COVID-19. Del que m’agradaria parlar és dels arguments que s’han posat en circulació en relació a la festa i de les seves conseqüències per a la cultura popular.

 

La pandèmia s’ha convertit en un gran instrument de disciplina social. S’ha posat de manifest que la medicina és la institució més poderosa de la nostra societat, la que té una incidència més gran damunt el nostre comportament. Tot és discutible excepte allò que recomana el metge, que, per ventura,  “va a missa”. Ja voldrien militars, jutges, capellans i polítics el poder que té la medicina per condicionar el nostre comportament. Qui millor ho va entendre és Michael Foucault en la seva arqueologia de la mirada mèdica. És inexplicable que l’estat espanyol recorregués als uniformes militars enlloc de les bates blanques per explicar l’estat de l’alarma. El poder coercitiu dels militars amb el seu aire de república bananera no se’ls va creure ningú. En canvi, les explicacions científiques d’en Fernando Simón sí.

El ritme estival d’aquesta illa ha quedat trastocat per culpa de la pandèmia. El teatre social de les festes patronals ha estat clausurat i silenciat. De fet, hi ha un sector important de la població – la que es considera població de risc – que molt probablement ja no participarà mai més d’aquest teatre. I sense teatre no hi ha espectadors. No exagero si dic que el 80% de la gent amb qui em relacionava a l’estiu era en un context festiu, sense cita prèvia, a la plaça amb un got a la mà. Amb la plaça clausurada, hi ha molta gent a qui aquest estiu no veuré. La pandèmia ha eliminat el JaleoBus però no acabarà amb les ganes de festa. La gent jove, molt especialment, no es quedarà a casa amb les mans plegades, jugant amb la playstation. La festa es farà porta endins, de casa en casa. I  les terrasses estaran més plenes que mai. Lògic. No hi ha res més a fer.

El concepte central de la nova normalitat és el de distància social – un concepte sociològicament molt sucós. El concepte de distància social no només fa referència a unes determinades mesures de seguretat sinó que implica també, una actitud social, molt perceptible aquest estiu. El missatge implícit és que allò “social” és perillós i cal distanciar-s’hi, és a dir , que la societat no la podem gaudir d’una manera directa sinó mediada. És interessant com en base a aquest concepte s’ha establert un línia divisòria entre allò que és acceptable i el que no ho és, en termes d’oci. Bàsicament només és acceptable allò que és controlable, és a dir, quan hi ha un lloc reservat per seure i s’adopta un rol més aviat passiu, d’espectador i consumidor. Res de ballar. Només escoltar. No només s’han introduït noves mesures de seguretat, indubtablement necessàries, que limiten la festa. Esteim assistint, també, a un procés de domesticació de la festa, que encara no sabem on ens portarà.

I quan parlam de distància social parlam, sobretot, de multituds. La família versus la multitud. La multitud és la font principal de contagi. Les multituds de manifestants del 8M, segons el trifachito; les multituds de turistes, segons els ecologistes; les multituds de treballadors que agafen el metro, segons els defensors del vehicle privat; les multituds de joves que no respecten les distàncies socials segons els lectors envellits de La Vanguardia i és clar les multituds de ciutadellencs que simulen el primer toc de flabiol sense ni distància ni mascareta. Cada dia hi ha piulades que es posen les mans al cap quan veuen una multitud. Aquestes piulades sovint venen acompanyades d’efectes visuals que minimitzen les distàncies físiques. Record per exemple, una piulada de Quim Torra, el president de la Generalitat, que s’alarmava perquè a les platges de Barcelona estaven a pic de martell. Les imatges eren alarmants però quan ho miraves amb objectivitat la majoria de gent respectava les distàncies establertes.

Aquesta visió negativa de la multitud té una llarga història. Té el seu origen en el pànic que generen les masses revolucionàries que decapiten l’antic règim a finals del segle devuit. El teòric més conegut és Gustave Le Bond pel qual les multituds (molt especialment les multituds obreres) són un cos irracional, hipnòtic i barbàric que posa en perill l’ordre burgés i l’esperit de comunitat. Le Bond observa que la multitud és molt més que una simple suma d’individus, és un cos social incontrolable que posseeix vida pròpia que va més enllà de la suma de voluntats dels individus presents. Als qui ens agrada la festa ho sabem molt bé. L’eufòria col·lectiva quan entra el caixer senyor as Born o quan la banda des Mitjorn entona la samba després del Jaleo són el millor exemple de la vitalitat de les multituds. Ens queixam amb molta raó de la massificació de les nostres festes i dels accidents que provoca. Ara bé sense la multitud que balla al so del Jaleo, les nostres festes no serien el que són. L’èxit de les nostres festes es deu, en bona part, a una combinació gairebé perfecte de multitud i comunitat.

La desaparició (i domesticació) de la festa popular recorda el que va passar al nord d’Europa amb la reforma protestant (i l’esperit del capitalisme). Les noves formes religioses que es consoliden amb Martí Luther cerquen una relació més directa i més autèntica amb la paraula de Déu. Es tanquen els monestirs, es despullen les esglésies de sants i es combaten les antigues tradicions, sobretot si tenen un origen pagà. Es tractava d’eradicar les creences i les pràctiques arcaiques i medievals. La persecució de la festa al Regne Unit arriba a l’extrem de prohibir el mateix Nadal, una prohibició que en el cas d’Escòcia va durar 80 anys. Oliver Cromwell, el líder de la breu república anglesa, considerava el nadal una festa decadent i pecaminosa que s’allunyava dels principis fonamentals del cristianisme. No és fins l’arribada de la Reina Victòria que es recupera plenament el nadal, amb nous rituals importants d’Alemanya, com ara l’arbre de nadal. La pel·lícula que millor explica el xoc cultural entre l’esperit catòlic de la festa i el puritanisme anti-festa de la reforma protestant és “El festí de Babette”,  centrada a Dinamarca. No us la perdeu!

Amb la reforma protestant, la festa popular deixa de ser un element central de la comunitat i esdevé un residu pagà que contravé el nou ordre modern. El temps es racionalitza, i els dies assenyalats com ara sant Joan perden el seu significant. La setmana passa a dividir-se entre els dies de feina dedicats a la producció i els dies de repòs dedicats al consum. L’oci es domestica i es privatitza. El nadal que abans era una festa de carrer passa a ser una festa familiar que té lloc al menjador de casa. Es consumeix tant d’alchool com abans, però amb la família. La gran majoria de les antigues festes rurals desapareixen, tal com va passar a Maó amb Sant Joan, però d’altres es reconverteixen. De fet aquest és un dels orígens del turisme. La reconversió d’allò que era una categoria temporal – la setmana de festes – amb una categoria espacial – un espai on anem una setmana a l’any a fer festa. L’èxit de llocs com Blackpool – el primer gran destí de masses –  no són més que la reaparició amb un altre nom de la festa popular reprimida. I sí, allò que fan els guiris a Magaluf amb molt poc gust és sovint si fa no fa el mateix que feim nosaltres a Sant Joan amb més estil.

Roda el món i torna al Born. No és la meva intenció donar cova a tots aquells que volen continuar fent festa en temps de pandèmia. La situació és greu i aquest estiu senzillament no podem fer festa. La disbuxa de les nostres festes és incompatible amb la micro-gestió de la pandèmia. Les necessàries mesures de seguretat són la millor garantia per a la continuïtat de la festa. Ho hem vist una vegada i una altra a Ciutadella, on any rera any milloren les mesures de seguertat. El que vull posar de manifest és la importància del fet festiu en la nostra societat i les conseqüències de la seva repressió i domesticació. Si no feim nosaltres la festa, ens la faran, prest o tard, contra nosaltres…. tal com va passar amb Sant Joan després de la Guerra Civil, que els senyors es van quedar la festa. O com passa cada estiu a  Eivissa, on per cert allà sí que la pandèmia ha trencat el ritme d’aquesta illa.  És el meu desig que només sigui un petit parèntesi i que l’any que ve ens tornem a veure a nes Pla… si Déu vol.

 

 

Share Button

Deixa un comentari